Senyors i senyores, he aquí en Mathias Malzieu, les frases d'en Mathias Malzieu, en Malzieu, o més ben dit, un dels grans autors de la nostra època.
I us preguntareu (o potser no), de què parlen les frases d'aquest llibre? Doncs d'amor, bàsicament, d'amor. De l'amor romàntic i matusser, de l'amor còmic i tràgic, de l'amor encisador i depriment, de l'amor d'ara i d'abans...de l'amor de Mathias Malzieu, o més concretament, de Little Jack, o altrament dit, el petit Jack, protagonista d'aquest petit miracle literari.
La Mecànica del Cor
-Com domesticar una guspira, ve't aquí el manual que em caldria!- dic a Méliès.
-Les espurnes no es domestiquen, noi. T'imaginaries a tu mateix arrepapat tranquil·lament a casa teva amb una guspira engabiada? Cremaria, i tu et cremaries amb ella, ni tan sols podries acostar-te als barrots.
-No vull ficar-la en una gàbia, només voldria que tingués més confiança en si mateixa. (..) Diguem que jo somiava amb un amor gran com el turó d'Arthur's Seat, i em trobo amb una cadena de muntanyes que em creix directament sota els ossos.
-Tens una sort excepcional; ho saps, oi? Poca gent arriba a conèixer aquest sentiment.
-Potser sí. Ara que ho he provat, però, no puc passar-ne sense! I quan ella es tanca, em quedo buit completament.
-Acontenta't d'aprofitar els moments que sents tot això. Jo també vaig conèixer una centella, i puc dir-te que aquesta mena de noies són com el temps de muntanya: imprevisibles! Encara que miss Acacia t'estimi, no aconseguiràs controlar-la mai.
el fred és tan intens que els ocells es congelen en ple vol abans d'estimbar-se i caure a terra. El so que emeten en la caiguda és dolç, malgrat que és el soroll de la mort.
la mare espera, asseguda al llit. Està tremolant i no és per culpa del fred. Sembla una nina de porcellana que hagi fugit d'una botiga de joguines.
No t'amoïnis, minyó! A la vida tot va amunt i avall, ja se sap. Sempre ens en sortim, però malgrat que tot triga el seu temps.
I es posa a cantar “Oh When the Saints” acompanyant-se del seu ossòfon. La seva veu reconforta com un càlid i esplendorós foc de xemeneia en una nit d'hivern.
-Per què portes al damunt tots aquests ous?
-Perquè em recorden tantes coses...La meva dona els coïa de meravella. En tinc prou de fer-me'n un per tenir la impressió que torno a ser amb ella.
-Els cous tan bé com ella?
-No, em surten unes coses fastigoses, però això em permet d'atiar els records amb més facilitat. Agafa'n un, si vols.
-No vull que et manqui cap record.
-No et preocupis per mi; en tinc massa, de records. Tu encara no ho saps; algun dia, però, t'alegraràs de poder obrir el sarró i trobar-hi un record d'infància.
Mentrestant, el que sé del cert és que tan bon punt van ressonar els acords menors d' “Oh When the Saints”, les boirines de les meves preocupacions es van dissipar durant unes hores.
-De qui són totes aquestes llàgrimes?-li pregunto.
-Són meves. Quan ploro, recullo les llàgrimes en un flascó i les emmagatzemo en aquest soterrani per fer-ne còctels.
-Va ser un dia trist, un dia que no parava de plorar, fins que em vaig adonar que em reconfortava beure'm les meves llàgrimes. (..) Un no ha de beure mai quan el seu estat és normal, perquè aleshores mai no aconseguirà estar content sense beure, es formarà un cercle viciós i no pararà de plorar per poder beure's les llàgrimes.
-Passes l'estona guarint la gent, però ofegues les ferides en l'alcohol de les teves llàgrimes. Per què?
-No et preocupis per això. Em sembla que avui haurem de baixar a la cuitat; hem de celebrar-hi un aniversari, oi?-diu ella esforçant-se a somriure.
Una noia minúscula amb l'aspecte d'un bell arbre florit avança i comença a cantar. El so de la seva veu recorda el cant d'un russinyol que ella complementa amb paraules.
Una cabellera llarga i ondulada li emmarca el rostre. Té un nas tan diminut i ben delineat que em pregunto com aconsegueix respirar; al meu parer, només hi és per fer bonic. Balla com un ocellet en equilibri sobre uns talons d'agulla, bastides femenines. Els seus ulls són immensos; t'hi podries perdre escorcollant-los, i s'hi llegeix una determinació ferotge. La noia alça el cap amb un posat altiu, com una balladora de flamenc petitona. Té uns pits que semblen un parell de merengues tan ben cuites que seria pecat no menjar-se-les allà mateix.
Tant me fa veure-hi borrós quan canto i beso; prefereixo tenir els ulls tancats.
M'envaeix una sensació d'eufòria. La presència d'aquesta noia jove em provoca un ball d'emocions com si anés muntat en uns cavallets. Uns cavallets que em fan por alhora que m'atrauen.
intento dir-li alguna cosa; les paraules, però, emmudeixen a la meva gola. Em pregunto com uns ulls tan grans i meravellosos poden funcionar malament, fins al punt que la noia caigui i ensopegui amb tot.
Què té aquesta noia per despertar-me tants sentiments? És feta de xocolata? Què em passa? Intento mirar-la als ulls, però no puc deixar d'admirar la seva boca preciosa. No sospitava
que es pogués passar tant de temps observant una boca.
-M'encisa la seva boca.
-No ho diguis, això!
-Té una cara preciosa, amb aquell somriure resplendent que fa que vulgui contemplar-la força estona.
-No te'n adones, t'ho prens com si no tingués importància. El que fas, però, és jugar amb foc, jugar un joc perillós, sobretot quan es té un cor de fusta. Et fan mal els engranatges quan tusses, oi?
-Sí.
-Doncs bé, aquest sofriment es insignificant si el compares amb el que pot originar l'amor. Arribarà el dia que potser hauràs de pagar un preu molt alt per tot el plaer i l'alegria que l'amor genera. I quan més intensament estimis, més intens serà el dolor futur. Coneixeràs l'angoixa de la gelosia, de la incomprensió, la sensació de rebuig i d'injustícia. Sentiràs el fred fins al moll de l'ós, i a la sang se't faran glaçons que et correran sota la pell. La mecànica del teu cor esclatarà. Jo mateixa et vaig instal·lar el rellotge i en conec perfectament els límits del funcionament. Com a mínim, potser resistirà la intensitat del plaer, però no és prou sòlid per patir les penes de l'amor.
Madeleine somriu amb tristesa, amb el rictus que sempre l'acompanya; en aquesta ocasió, però, no hi ni rastre d'ira.
El misteri entorn de la jove cantant m'excita i m'intranquil·litza. Conservo i repasso una col·lecció d'imatges mentals: les pestanyes llargues, els ulls, els clotets, el nas perfecte i l'ondulació dels llavis.
En conservo i n'acarono el record com tindria cura d'una flor delicada. I n'omplo els dies.
només penso en una cosa: retrobar-la. Disfrutar una altra vegada d'aquella sensació extraordinària i fer-ho com abans millor. (..) M'hauran d'arreglar sovint el cor? I què? M'estan ajustant aquesta andròmina vella des que vaig nèixer. Corro perill de mort? Potser sí, però sento que la meva vida perilla si no torno a veure-la, i a la meva edat, això encara em sembla més greu.
Abans de conèixer el gust de les maduixes amb sucre, ningú no les demana cada dia.
Parla molt de pressa, com si el silenci l'espantés.
-sempre arriba un moment patètic, tot i que agradable també, en què penso que els meus somnis es poden fer realitat. I crec en l'impossible.
-En l'impossible?
-No és fàcil viure amb un cor de meló quan es té la meva feina, saps?
-Crec que ho entenc.
-A l'escola? T'hi avurriràs! Hauràs de llegir llibres que no t'agradaran; aquí, en canvi, esculls els que vols...T'obligaran a estar assegut moltes hores sense moure't i et prohibiran parlar, fer soroll. Fins per somiar hauràs d'esperar el descans. Et conec, no t'agradarà gens. (...) Descobrir el món a l'escola...D'acord. Si vols anar a l'escola, no t'ho impediré.-acaba dient ella amb una expressió trista.
Faig el possible per contenir l'alegria. No seria convenient que em posés a ballar amb els braços enlaire.
Els marits, amb vestit formal de cap a peus, són uns individus estirats; semblen penjadors amb cames. Tan bon punt ens veuen, posen cara d'indignats. És com si la nostra petita i estranya tribu no els agradés; tanmateix, no perden l'ocasió de fer un cop d'ull als escots generosos que llueixen Anna i Luna.
-És el teu cor això que fa tant de soroll?
-Sí.
-Estàs enamorat d'ella, oi?
La seva veu profunda i sentenciosa em provoca uns calfreds que em recorren de dalt a baix tota l'ossada.
El meu cervell vol dir que no; el meu cor, però, com sempre, té una relació més directa amb els meus llavis.
-Sí, crec que n'estic enamorat.
fa a penes unes hores creia que el meu cor era un vaixell capaç de solcar les aigües d'un oceà embravit. Sabia que no era precisament el més sòlid del món; creia, però, en el poder del meu entusiasme.
Em disposo a remuntar el turó i em pregunto com un encisador rossinyol amb ulleres ha pogut caure entre les urpes d'un voltor com Joe. Em consolo amb la idea que tal vegada la meva petita cantant anava a l'escola sense ulleres. On deu ser, ara?
Les penes amoroses poden transformar la gent en monstres de tristesa.
El desig de venjança comença a fer-me mala sang. Les fades dels meus somnis s'esvaeixen.
Passo gairebé tant de temps odiant en Joe com estimant miss Acacia.
no podem redreçar mai el nostre passat, ni tan sols amb un rellotge al cor.
Avantatges de ser considerada una bruixa. A ningú se li acudirà xafardejar en les meves tombes.
No sé què puc fer per ajudar-la. Podria pronunciar alguna frase important, o ajudar-la a plegar les meves mudes; en canvi, em quedo incrustat a terra com un clau.
sóc conscient que aquesta notícia t'enfonsarà en la tristesa; no oblidis mai, però, que tu li vas donar l'alegria de poder ser una autèntica mare. I això era el somni més gran de la seva vida.
viatjo sobre els carrils de la meva por. De què tinc por, però? De tu, si més no, de mi sense tu.
no tinguis por, fill meu, ben aviat aprendràs a espantar per existir...
Si tens por de fer-te mal, augmenten les probabilitats que te'n facis. (..) si et passes la vida procuran no trencar-te res, t'avorriràs terriblement...No conec res més divertit que la imprudència!
Escolta'm molt atentament: l'únic truc, com dius, que et permetrà de seduir la dona dels teus somnis és justament el teu cor. (..) oblida't dels problemes mecànics i els treuràs importància.
sigues imprudent, i sobretot, lliura't sense embuts! (..) en qualsevol cas, és evident que no existeix cap “truc” que funcioni sempre i en totes les ocasions.
l'amor no és sempre fàcil
Jo, que visc amb un rellotge al cor, ja no miro l'hora. La pluja ens ha sorprès tantes vegades que em pregunto si no ens haurem encongit. Ara bé, res no ens pot aturar. I ens sentim més vius que mai.
a la recerca del tresor, tan bon punt la lluentor de les monedes d'or comença a filtar-se pel pany de cofre, l'emoció ens embarga i a penes gosem obrir-ne la tapa. Por de guanyar.
t'has de comportar com un jugador de pòquer. No mostris els teus dubtes ni la teva por. Tens una carta mestra a la mà: el cor. Creus que és una feblesa, però si decideixes assumir-ne la fragilitat, aquest rellotge-cor et convertirà en un ésser especial. Allò que et fa diferent serà la teva arma de seducció!
El súmmum de la seducció consisteix en fer-li creure que no intentes seduir-la.
mosta't tal com ets, fes-la riure o plorar; fingeix, però, que vols ser amic seu. Interessa-t'hi com a persona, no només pel seu cul. No t'hauria de costar, perquè no només t'interessa el seu cul, oi?
Vés amb el cor a la mà i recorda el que t'he dit: és l'únic truc de màgia possible. Si ella veu el teu cor tal com és, el rellotge no l'espantarà, creu-me.
-Tant hi fa que facis riure o plorar mentre provoquis una emoció, no et sembla?
No sento cap dolor. Bé, potser sí, sento una fiblada al costat. Em dic, però, que, després d'una borratxera de plaer, aquest és un preu insignificant. Aquesta nit m'enfilaré a la lluna, m'arrepaparé en el quart creixent com si fos una gandula i no tindré necessitat de dormir per somiar.
De bon matí aquella veu de vinagre em fa venir basques. Tinc ressaca amorosa i no em convé despertar-me amb tanta violència.
no hauré barrejat massa els somnis amb la realitat? Tindré dret a repetir l'experiència d'una emoció i d'un goig tan grans si hi ha una pròxima vegada?
mai havia estat tan feliç com ara, malgrat l'angoixa que també sento.
-El teu cor mai no havia funcionat millor, noi- m'assegura - Has de mirar-te al mirall quan rememoris el que va succeir ahir a la nit; descobriràs en els teus ulls que el baròmetre del teu cor marca bon temps i estable.
ens estimem amb molta intensitat i la passió crei dia a dia. Gairebé no parlem, però ens emocionem a cada instant. Sento que tinc el cos millor que mai, em trobo ple de força i d'energia.
Ja no puc viure sense la seva presència; l'olor de la pell, el so de la veu d'Acacia, les petites maneres que té de representar la noia més forta i més fràgil del món...Veure-hi sense veure-hi de veritat, i sobretot, sense fer-se notar.
el codi d'accés al seu cor canvia cada nit. De vegades, la conquilla és tan dura com una pedra. Per més que provi mil combinacions en forma de carícies i paraules de suport, és com si no arribés a creuar mai les portes del seu misteri. Tanmateix, m'agrada molt fer cruixir aquesta conquilla! Escoltar el petit so que produeix en desactivar-se, veure els clotets que se li marquen a la comissura dels llavis i que semblen dir: “Bufa!”. Aleshores el sistema de protecció surt disparat pels aires en dolços bocins.
tant me fa els rumors si amb això puc besar-la més estona. Miss Acacia, en canvi, no se sent tan còmoda i rebutja categòricament la idea que es conegui el nostre secret.
per més que gaudeixis de la lluna, també necessites el sol
continua soldant els teus somnis a la realitat, sense oblidar el més important: és de tu de qui miss Acacia s'ha enamorat.
deixa que m'enfili al teu cor de bambú, vull dormir al teu costat.
-Ja saps que m'agrada la forma que tens de creure en els teus somnis; de tant en tant, però, hem de baixar dels núvols, cal crèixer.
-Creus en mi completament?
-Jo diria que, de moment, hi crec en un setanta per cent; de tu depèn, però, que em convenci que puc arribar al cent per cent, Little Jack.
-Per què em manca el trenta per cent?
-Perquè conec bé els homes.
-Jo no sóc "els homes".
-I t'ho creus, això?
-I tant!
-Ets un farsant nat. Fins i tot el teu cor és un artifici!
-L'únic artifici de veritat que hi ha en mi és el meu cor!
-Ho veus? Sempre caus dempeus. Això també m'agrada de tu, és clar.
-No vull que t'agradi "això de mi", vull que m'estimis "a mi sencer".
Entrem dins l'aigua amb delicadesa per no esquitxar aquesta delícia. Som dos cucs estrellats de gran format. I fem l'amor a poc a poc, només amb les llengües. El xipoteig de l'aigua ens fa creure que som l'un dins del ventre de l'altre. Mai no he sentit res tan agradable. (..) Ofeguem uns xisclets. Ens hem de contenir. De sobte, ella s'alça, es gira, i ens convertim en animals de la selva.
aquesta fauna perfumada m'espanta més que una bandada de llops en una nit de lluna plena. Són falses aparences, xerrameca buida com un panteó funerari.
Arribo i no hi ha ningú. Em situo enmig de les construccions de paper maixé. Perdut entre les seves invencions, em transformo en una d'elles. Sóc un truc humà que aspira a convertir-se
en un home sense trucs. A la meva edat, l'ideal seria ser considerat com un home, un home de veritat, un adult.
-I el teu viatge a la lluna?
-Cada cosa al seu temps, no et sembla? Un ha d'aprendre a "deixar-se descansar" de tant en tant. És important l'estat de guaret, forma part del procés creatiu.
durant el camí, la por i el dubte rivalitzen amb el desig. Mai no hauria pensat que fos tan complicat mantenir a prop la persona que més estimem i desitgem. Acacia m'ofereix el seu amor sense exigir-me res, sense mesquineses ni problemes. Jo també li ofereixo tot el que sóc i el que tinc; no obstant això, ella no ho rep tot. Potser no sé oferir-me correctament. Ara bé, tinc clar que, malgrat tot, no baixaré del tren màgic en el qual em vaig enfilar fa mesos, la locomotora del qual espetega amb força la meva passió. Li aclariré que a partir d'aquesta mateixa nit estic disposat a canviar-ho tot, a acceptar-ho tot, perquè ella m'estimi. I les coses tornaran a ser com abans.
Hi ha qui creu que quan arriba l'hora de morir, veiem una llum blanca, encegadora i molt intensa. Tanmateix, jo només veig ombres. Ombres gegants fins on m'arriba la vista.
M'envaeix un sentiment immens de vergonya, la còlera que sento contra mi mateix ultrapassa la que sento per Joe.
el meu cervell demana un somriure als records; ara bé, el missatge es deu haver perdut pel camí.
És hora que torni a empaquetar les meves cassoles de somnis.
-Aixeca't! Aixeca't!-em xiula a cau d'orella Méliès - . No t'abandonis! No t'abandonis!
Sí, tots tenim la sensació que ens morirem quan ens separem d'una persona estimada. Ara bé, jo no parlo de cor en el sentit mecànic del terme..
-Quan tu vas desturir el teu cor davant els ulls de miss Acacia, pretenies mostrar-li el teu sofriment i, alhora, dir-li que l'estimaves moltíssim. Un acte idiota i desesperat. Ara bé, només eres un adolescent..Pitjor encara, un adolescent amb somnis de criatura, incapaç de no barrejar somnis i realitat per sobreviure.
-De veritat sóc viu? Això és un somni, un malson, o sóc mort?
-Ets viu; diferent, però viu.
No hi ha res prou important, no hi ha res que sàpiga tan del cert com que encara l'estimo. La sola idea de la seva absència revifa les meves brases. Res no tindrà sentit si no miro de trobar-la.
Li torna a fer un petó. Ho fa com qui renta els plats, sense pensar-hi. Com pot fer algú un petó a una dona així sense pensar-hi? No dic res. Torna-me-la! (..) Se'm regiren les emocions, però m'entesto a controlar-les en el meu interior. Els seus ulls desprenen llum i continuo emocionat davant tanta bellesa. Em reconeixarà a la fi?
“vull tornar a començar perquè t'estimo per damunt de tot”. Això és el que hauria de dir. Les paraules em travessen l'esperit, estan a punt de sortir-me de la boca, però no ho fan. I començo a estossegar.
-Què fas amb pijama pel carrer? No hauràs fugit d'un hospital?
Em parla amb delicadesa, com si jo fos un vell.
-De fugir, res de res, he sortit...Acabo de sortir d'una malaltia molt greu.
-Bé, doncs haurem de fer-li un vestuari, senyor.
Ens somriem l'un a l'altre, com abans. Per un instant crec que m'ha reconegut; en qualsevol cas, començo a tenir esperances.
-Vostè em recorda un vell amor.
-Més un "vell" o un "amor"?
-Les dues coses alhora.
-Portava barba?
-No, però es feia el misteriós com vostè. Es creia les seves mentides; en fi, els seus somnis.
Jo em pensava que ho feia per impressionar-me, però ell se'ls creia de veritat.
-Potser ell se'ls creia i la volia impressionar, tot alhora!
-Potser sí...No ho sé, jo. Va morir fa uns anys.
-L'estimava massa, ell?
-Mai no s'estima prou!
-L'estimava malament?
-No ho sé...Sap què? Fer-me parlar del seu primer amor, que va morir fa tres anys, no és la millor manera de filtrejar amb mi!
Tenia una por horrorosa del dia que et convertissis en un adult. Va intentar ajustar la mecànica del teu cor de manera que pogués conservar-te sempre a prop seu. Ens havia promès fer-se a la idea que tal vegada tu també acabaries sofrint per amor, perquè la vida és així. Ara bé, no ho va aconseguir.
L'Ombra allargada de l'Amor
el teu cor acaba de tenir un accident greu i sentiràs com el pes de les coses et cau a sobre i t'encongeix, però, malgrat tot, hauràs de crèixer, i de cop.
lluitar contra la mort no vol dir mirar-te-a de prop. L'única manera de matar-la és estar viu.
Procura orientar-te sempre en direcció a la vida. L'ombra funciona com una mena de vacuna: conté la mort.
Per a mi, és important intercanviar un llibre que estimo; és com deixar a algú les meves sabates. Tot i que...,les sabates no te les deixo, perquè després em costa molt trobar-ne del meu número, i a part de dormir-hi a dins, no sé de què et servirien. Agafa aquests llibres, doncs. Hi trobaràs històries sobre el món de les ombres i t'ajudaran a canviar les teves idees, ha, ha!
això forma part del teu tractament, amic meu: els llibres són accesoris per combatre la nit eterna. Dormen dins les butxaques.
Hi ha màgia en el llibre? Ell m'ha dit que els llibres són uns estris molt útils per lluitar contra la nit. En qualsevol cas, atien els records.
fem mans i mànigues per empènyer el cor al fons del cervell i guanyar forces per poder pensar en aquestes insignificances absurdes i escollir i dir: Sí, aquí està molt bé.
carreguem els nostres cors com si fossin bales de carn, que arrosseguem fins a embolicar-les les unes amb les altres. Ens concentrem i escollim el taüt, procurem fer-ho tan bé com podem.
Quan m'arribi l'hora, m'agradaria evaporar-me. No vull que qui m'estimi hagi d'escollir el lloc i la caixa on m'ha d'enterrar.
n'hi ha que llegeixen, d'altres callen. Ens esforcem per no diluir-nos, posem tot el que tenim en cada petit gest.
Tot és possible, cal que tot sigui possible; en cas contrari, no podríem tirar endavant. Tot ha de ser possible! De vegades només cal amagar-me; d'altres, desaparèixer, perquè em deixin en pau, i no pensar en res.
De tota manera, valdria més que em fes un vestit d'ocell amb la meva ombra i arrenqués a volar, perquè estic fart d'esgarrinxar-me la cara sota terra, de no veure-hi res, i em dic que
potser al cel, o potser una mica més amunt, et trobaré.
les persones que estimem són aquí, amb aire de preocupació, amb un sac d'amor als braços.
Ens el volen donar sense aclaparar-nos. No sabem què fer-ne, de l'amor que hi ha en els ulls de la gent, de les flors i de la beatera que sembla que ho impregni tot. (..) Diguem el que diguem, però, le que resta és la mort. Res més.
duen el vent a les branques, és la música de fons, perquè el silenci no faci encara més gran la buidor. El vent sacseja els vestits ben planxats i els cabells repentinats . La gent deixa anar
el sac d'amor i es trenca tot en bocins. Conec aquest soroll de cor trencat. Fins i tot les flors, en fregar les unes amb les altres, fan soroll d'ossos. Estimo aquesta gent, simplement
perquè són allà on són. Ningú no vol res més, només volen ser-hi. Sento que la meva ombra es desplega i l'agafo. En faig una bola que fico a les butxaques dels pantalons. No vull que la vegin. El taüt ha arribat.
Ho sé, però no m'ho vull creure. Ara, però, ho noto. Em veig des de fora. Com un pressentiment que es converteix en una evidència. Ja no em queda sang, duc la nit a les venes, una nit negra i gelada.
tremolo, l'ombra i la pell són com el floc d'una barca. Quan arribi la gran tempesta, que ho faci en silenci, sisplau.
la vida no es pot aturar, per això ens esforcem a tirar endavant i mengem sandvitxos mentre parlem de coses banals.
-Visc en els teus somnis, i els somnis, ningú els pot veure-diu Jack encorbant l'esquena d'una manera curiosa i apuntant al cel amb l'índex- Aclarit aquest punt, has de continuar somiant de valent.
-M'he de posar a somiar ara?
-Ara mateix! És la millor arma per continuar viu. Vista la teva situació, però, és una prioritat! T'ho asseguro!
-Ah, sí? No estic gaire segur de saber com funciona això
de somiar.
-Llegeix els tres llibres.
Hauràs de tornar a aprendre a riure, a menjar de gust. Has de readucar el gust! Fes servir l'ombra, llegeix, somia, descansa, diverteix-te, encara que això et sembli tan impossible com el dia que vas provar de fer el primer acord de guitarra. Ho trobaràs ridícul, però no ho deixis córrer. No cedeixis ni un pam a la desesperació! Serveix-te dels teus somnis. I si s'han trencat, enganxa'ls! Fregal's amb l'ombra màgica i ja ho veuràs, amic meu! Un somni trencat, ben enganxat, pot arribar a ser més bell i sòlid que abans. Pot arribar a franquejar els límits de la realitat. (..)
Estima les coses! Ets viu! I si sents que podries morir de tristesa, pensa que això és normal. Assumeix-ho. No et deixis vèncer, vinga, va...Activa aquest cor!
Et caldrà una mica de temps. Les catàstrofes costen de pair. Fica't al cap la idea que formes part de la vida. (...) puc provar d'espantar-te, noi, i també fer-te riure. Necessites contes,
i no només com a diversió. Has de reaprendre a recordar sense que la por et bloquegi. Això és el que ara et convé.
-No sé què n'he de fer, de l'ombra que m'has regalat.
-Ja ho sabràs quan calgui.
Les criatures, més o menys colpides per la tristesa segons l'edat, juguen amb el gronxador.
Aquest vaivé em reconforta. Jack desentona en aquesta pineda d'olor estiuenques. Sembla un bocí de nit perdut en ple dia. Fa olor d'hivern. Tanmateix, la seva presència m'escalfa el cor. Se'l veu capaç d'estar més trist que jo. També més sol, més tot. Em mossego els llavis perquè no vull plorar davant seu. Ja n'hi ha prou de plorar davant dels altres. El plor s'encomana, i al cap d'un parell de segons tothom llagrimeja.
-Hauràs d'aprendre a rossegar catàstrofes, amic meu, i a empassar-te-les!
-No saps com em costa acabar-me la carn al punt...
-Doncs hauràs de fer un esforç! Les desgràcies són feixugues d'empassar, però van molt bé per la salut i et faran créixer!
Els records i els somnis també m'ajuden. Tinc el record d'una noia que dormia dins el meu cor, que despertava cada minut per accionar-ne els batecs i tornava a adormir-se. Un dia,
però, no es va despertar, i el meu cor es va assecar...Em vaig clavar cops de puny al pit, vaig cridar i em vaig llençar contra els arbres, però res de res.
-Què li va passar, a la noia que s'amagava dins el teu cor?
-No va tornar, i llavors vaig decidir reconstruir-la a partir dels records meravellosos que va deixar dintre meu abans de marxar. De tota manera, encara m'il·lumina, i de vegades em crema perquè no l'oblidi.
-Ploro ben poques vegades.
-De tota manera, els que són grans com tu no ploren!
-I tant que plorem. Mira...Ara ho veuràs! (..) Tothom sap plorar. Sóc un ase!
Comença a nevar sobre les flors estiuenques. És una neu que es fon en els pètals i desapareix a poc a poc, una escena tan incoherent com la d'un monstre vestit amb camisa
de dormir i raspallant-se les dents a la cambra de bany.
Encara em costa molt invocar els bons records, els altres em cauen al damunt sense avisar. A la cuina, davant del taulell, les ombres continuen presents. Fan que em piquin els ulls i em passin per sobre litres de records recents, els pitjors de tots.
El teu somriure va restar; la teva mirada, en canvi, es va esvanir.
Els dies passen i les nits es queden. Et trobo a faltar. Enyoro els teus braços, les passes que, de tant en tant, em sembla reconèixer. T'enyoro sempre, sencera, enyoro la teva veu.
Somric. Tot d'una, però, tremolo i em sento sol.
Sé que he d'ensinistrar els somnis i els records, he d'impedir que la buidor m'infli la cara com un globus. No ho aconsegueixo.
Els mals records se'm acumulen als llavis. Cal que els escupi, com una tempesta de pebre.
Els defugiré. Els faré botifarra amb totes les meves forces, fins que em surtin blaus, fins que se'm posi la pell vermella. I si l'insomni em deixa baldat, assaboriré l'albada i els oblidaré assegut a la planxa de surf, esperant una onada, o bé desitjant que nevi al mar. Esmolaré la meva ombra com un sílex i m'instruiré en tot allò que té a veure amb la paciència. Escuma de la neu enroscada a les crestes! Em fan pessigolles les vostres mossegades de gos domèstic! Me'n ric amb sorna ràbia ira ira ràbia, sí!
Vull fer-me gran, i un gegant me'n ensenya, però no vull convertir-me en un adult gris.
He descobert que puc desenrotllar la meva ombra com si fos una pantalla de cinema. La poso uns metres davant meu per veure-hi somnis. No hi ha so, és com les pel·lícules velles de supervuit.
Marxo a buscar el tresor als racons més amagats de la memòria, per retrobar els records preciosos que tinc de tu.
m'agradaria explicar-li la història del gegant, i com porto el dol amb l'ajut de l'ombra. Li diria com m'amago, com intento refer la meva vida interior...Però és massa aviat. No trobo les paraules.
au, vinga, endavant! Cal que tot s'acceleri. Aquest vespre no n'he de fer res, dels somnis ni de la realitat. Dormir, menjar i totes les bestieses que comporta ser viu..De tot això, no en vull sentir a parlar.
Sé perfectament que no estic preparat, però ja en tinc prou de saber; ara vull sentir. Per exemple, el vent fresc, el vent de totes direccions; això és el que vull, vent fresc.
És bona idea que algú despengi la lluna per a tu, encara que siguis morta. Oh, què no donaria jo per estrènyer-te entre els meus braços i fer-te un petó al front, per arrencar-te de la nit i portar-te collibè.
Et duria lluny, bufaria la teva pell i tu ho sentiries i tot seria com abans.
Encara que s'arrauleixin en els braços dels éssers estimats, no senten res, i els vius, tampoc.
T'agradaria viure a uns centímetres de l'amor de la teva vida i no poder-lo tocar? Seria preferible no veure'l mai més. Perquè, si la mort els pren l'aparell digestiu, entre d'altres coses, la memòria la tenen intacta.
es recorden molt bé del que sentien quan vivien.
L'eternitat és molt duradora i cal dosificar els esforços. Tot el que veig m'atemoreix i m'atrau per la seva bellesa increïble.
No demanava gran cosa, només saber com estaves. Volia abraçar-te una estona, o almenys imitar la manera com ho feia quan eres viva si ara t'havies convertit en un fantasma d'ocell o vés a saber què.
Provo de fugir, malgrat que n'ignoro la raó.
-No te ve de gust una copa?
-Ja t'he dit que no bec. Amb l'única cosa que m'agrada embriagar-me és amb el perfum de dona. És l'únic alcohol que pot emborratxar un gegant,
amb la seva bafarada de flors silvestres, si vols que t'ho digui.
-Ves...Em vaig sentir més maldrestre que quan duia el guix!
-Al principi, per força; cal un temps per adaptar-s'hi. Al final, però, és més natural caminar amb el turmell propi. Tens moltes eines per anar soldant el teu cor: amor per regalar i vendre, històries per explicar, cançons, llibres, què sé jo...SPRRINNNGTIME!
-Em refereixo a la història dels enamorats que es besen amb tanta tendresa durant la nit que acaben bescanviant les ombres.
-Ah sí...I l'endemà el paio es lleva i s'adona que la seva ombra té pits- respon Jack amb un to desenfadat.
-I com que passa el dia mirant-se-la, es va clavant cops pertot. Una nit que va caminant a una cita, l'atropella un cotxe per haver-se embadalit contemplant-se l'ombra en un retrovisor...
En vull més. Vull el seu humor de terrabastall i les seves històries d'ombres. Vull tornar a sentir els calfreds que em sacsegen i la sensació que tot és possible, volar de nit o amagar-se dins d'un arbre...!
-Ho trobo a faltar.
-Què?
-T'enyoraré.
Se sent una darrera riallada. Si féssim pessigolles a un contrabaix viu en sortiria el mateix soroll. I després, s'ha acabat. Un últim ressò i silenci integral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada