NICHOLAS SPARKS
Un camí memorable
el record em ve sovint a la memòria i és com si ho tornés a reviure tot. Aleshores m'adono que els records sempre vénen acompanyats d'una estranya sensació de tristesa i de joia. De vegades m'agradaria poder fer un salt en el temps i esborrar-ne la tristor, però em sembla que si ho fes, la joia també s'esborraria. De manera que decideixo acceptar els records tal com es presenten.
De primer somriureu i després plorareu. No podreu dir, però, que no us havia avisat. Així comença la meva història.
Fa molt que vaig aprendre que la vida no és justa. Si s'ga d'ensenyar alguna cosa a les escoles, és precisament això.
-Aixeca't, Jamie - va dir-. que tothom sàpiga qui ets.
la Jamie creia que la cosa més important del món era ajudar els altres, i bàsicament es dedicava a això.
sempre estava contenta, res no semblava afectar-la. Ho prometo, aquella noia no va dir mai res de mal de ningú ni de cap cosa, ni tan sols de cap de nosaltres que no la vam tractar precisament bé.
L'Angela va ser la meva primera xicota de debò, però, tot i així, només va durar uns mesos.
Quan faltava poc perquè s'acabés el curs, em va deixar per un noi que es deia Lew, que tenia vint anys i feia de mecànic al garatge del seu pare. Tot el que puc dir és que la seva qualitat principal era que tenia un cotxe molt bo.
Sí, ja ho sé, l'Angela m'havia deixat per un altre, però jo no volia que li passés res dolent.
I allí la tenia, davant, plena de vòmits i donant-me les gràcies. La Jamie Sullivan podia fer tornar boig un home.
-T'agrada o et posa trista?
-Totes dues coses. Alguns dels nens que hi ha aquí han viscut coses horribles. Sentir algunes d'aquestes històries et trenca el cor, però quan et veuen venir amb llibres de la biblioteca o amb una joguina nova, somriuen d'una manera que sembla que la tristesa s'esvaneixi. És la sensació més bonica del món. (...) Quan parlava, gairebé resplendia.
-Ho sento.-vaig dir una altra vegada.
Quan algú t'explica una cosa trista, és l'únic que pots dir, encara que ja ho hagis dit abans.
-Ets molt bonica.-vaig dir finalment.
I em penso que tothom, des de les velles dames de cabells tenyits que hi havia a les primeres files fins als meus amics asseguts al darrera van estar-hi d'acord.
No havia fet cap de les coses que normalment havia fet amb les altres noies, però, amb tot, me'n havia enamorat.
no va ser gaire llarg, ni tampoc va ser la mena de petó que es veu al cinema, però, a la seva manera, va ser meravellós, i recordo que quan els nostres llavis es van trobar, vaig estar
convençut que aquell moment em quedaria gravat a la memòria per sempre més.
-I com vas saber que el que senties era amor?- em va preguntar.
-Bé-vaig respondre seriosament- se sap que és amor quan l'únic que vols fer és estar amb l'altra persona, i inuteixes que l'altra persona vol fer el mateix.
Em mirava com si em volgués travessar; no n'hi havia prou amb el que li acabava de dir. -Senyor, estimo la Jamie – li vaig dir.
-Ja ho sé-em va dir tristament- però no vull que pateixi.
-No pots enamorar-te de mi, Landon-va dir mirant-me amb els ulls enrogits i inflamats -, podem ser amics, podem continuar veient-nos...,però no pots estimar-me.
-¿Per què?-vaig cridar amb la veu enrogallada i sense entendre res.
-Perquè...-va dir molt lentament.-, perquè estic molt malalta, Landon.
La vaig tornar a abraçar, sense saber què més podia fer. Se'm van omplir els ulls de llàgrimes i vaig desitjar ser la roca on ella necessitava aferrar-se.
-Sí-va acabar dient- estic molt espantada.
-Aleshores, ¿per què disimules?
-No disimulo, simplement m'ho guardo a dins.
-Tan poca confiança em tens?
-No és que no et tingui confiança-em va dir- però sé que tu també estàs espantat.
-Què et diu el cor?
-No ho sé.
-Potser t'esforces massa i per això no sents què t'està dient.
La Jamie va somriure i va agafar-me la mà i m'hi va donar un copet suau. Em va agradar.
-Ets la persona més bona que he conegut-va dir l'Eric amb una veu escanyada- i encara que jo no me n'hagi adonat abans i no m'hagi portat bé amb tu, vull que sàpigues el que penso. Estic molt penedit de tot el mal que t'he fet-va fer una pausa i va eixugar-se els ulls.
El temps passava volant, i el meu cor encara em deia que em quedava alguna cosa més per fer.
L'amor és sempre pacient i bondadós, no coneix la gelosia. L'amor no és fanfarró ni fatxenda, ni descortès ni egoista. L'amor no coneix l'enuig ni la rancúnia. L'amor no gaudeix amb els pecats dels altres, sinó que es deleix en la veritat. L'amor sempre està disposat a perdonar, a confiar, a esperar, i a suportar els embats del destí.
Li vaig besar les galtes tendrament i, després, li vaig besar els llavis.
-Això-vaig dir-li- és exactament el que sento per tu.
-I quan et vaig demanar per anar al Ball de Benvinguda i em vas prometre que no m'enamorés de tu, ja sabies que me n'enamoraria, ¿oi que sí?
-Et penedeixes de res?-vaig preguntar a la Jamie.
-Tots ens penedim d'alguna cosa, Landon-va dir - però he tingut una vida meravellosa.
Una de les coses que la Jamie m'havia ensenyat durant aquells mesos era que les accions, no pas les paraules ni les intencions, només les accions, servien per saber com era la gent.
-Em sembla que és perquè tens por i et sents impotent, i encara que estàs fent tot el que pots, les coses continuen empitjorant, per tots dos. I com més t'hi esforces més inútil sembla tot.
-Hi ha alguna manera de no tenir aquesta sensació?
Em va passar el braç per l'espatlla i em va atraure cap a ella.
-No-va dir en veu baixa- no s'hi pot fer res.
no t'ordeno res, només vull provocar la sinceritat del teu amor comparant-lo amb l'honestedat dels altres.
Em penso que estava massa emocionat per poder pronunciar cap paraula.
Vaig tornar a córrer, sense parar, perquè el meu objectiu em donava la força que necessitava.
Estava pàl·lida, molt pàl·lida, però el seu somriure em va fer entendre que encara lluitava per sobreviure.
-M'estimes, Jamie?-li vaig preguntar.
Em va somriure i em va respondre que sí.
-¿Vols fer-me realment feliç?-li vaig preguntar, i vaig sentir que el cor em bategava de pressa.
-És clar que sí.
-Aleshores, ¿estaries disposada a fer una cosa per mi?
Va apartar la mirada, i la cara se li va entristir.
-Em sembla que ja no puc fer res.-va respondre.
-Però si poguessis, ¿ho faries?
No puc descriure la intensitat del que sentia en aquell moment. Amor, odi, tristesa, esperança i temor, tots aquests sentiments barrejats, esmolats per l'excitació del moment.
Li vaig retornar la mirada, i l'amor que sentia per ella em va fer desitjar per milionèsima vegada que tot allò s'acabés. Si hagués estat possible, hauria donat la meva pròpia vida.
Li volia explicar com em sentia, però la seva veu va tenir el poder d'apaivagar totes aquelles sensacions contradictòries.
No m'importava que la nostra relació no hagués de durar. Tot això tan me feia. El que més m'importava era fer el que el cor em deia.
amb la seva seguretat em va ensenyar que ajudar els altres era molt important; la seva paciència i amablilitat em van fer adonar del sentit de la vida. La seva alegria i optimisme, fins i tot quan estava malalta, eren la cosa més extraordinària que he vist mai.
hi ha una cosa que no us he dit mai: ara sé que els miracles existeixen.
El cuaderno de Noah
soy un hombre corriente, con pensamientos corrientes, que ha llevado una vida corriente. No me dedicarán ningún monumento y mi nombre pronto pasará al olvido, pero he
amado a otra persona con toda el alma, y eso, para mí, es más que suficiente.
con el tiempo, uno se acostumbra a cualquier cosa.
es la esperanza lo que me impulsa a seguir; no hay garantías, como si se tratara de una apuesta. Podéis llamarme soñador, ingenuo, o cualquier cosa por el estilo, pero estoy convencido de que todo es posible.
estaba agotado y sabía que al día siguiente le dolerían los músculos, pero se alegraba de haber hecho casi todo lo que se había propuesto.
las cosas saldrían bien; lo sabía, siempre era así. Además, pensar en el dinero le aburría. Había aprendido a disfrutar de las pequeñas cosas, de las cosas que no pueden comprarse,
y le costaba entender a la gente que veía la vida de otro modo.
la naturaleza da más de lo que quita, y sus sonidos evocan la esencia del ser humano
te he visto trabajar día y noche, esclavizarte sin concederte un momento de respiro. La gente se comporta así por tres razones: porque está loca, porque es idiota o porque quiere olvidar.
mi padre decía que el primer amor te cambia la vida para siempre, y por mucho que te empeñes, el sentimiento nunca muere del todo.
no le gustaba mentirle, pero sabía que no podía decirle la verdad.
Nuestro destino se rige por lo que somos, y no por lo que queremos.
tu talento viene de tu interior, del corazón, no de los dedos. El don que tienes no desaparecerá nunca. Mucha gente sueña con poseerlo. Eres una verdadera artista, Allie.
las poesía no debía ser objeto de análisis, pensó: debía inspirar sin motivo, emocionar sin intervención del entendimiento.
nos enamoramos a pesar de nuestras diferencias, y al hacerlo, creamos un sentimiento sigular y maravilloso. (..) Nunca olvidaré un solo instante de nuestra relación.
se pasó las manos por el cabello húmedo. Era una sensación maravillosa; ella se sentía de maravilla, el mundo era una maravilla.
-Y tu eres un encanto, Noah. (..) No lo digo porque seas un encanto. Lo digo porque siempre te he querido y te sigo queriendo. Mucho más de lo que imaginas.
nos duele tanto separarnos porque nuestras almas están unidas. Es probable que siempre lo hayan estado y que siempre lo estén.
-Eres la respuesta a todas mis plegarias. Eres una canción, un sueño, un murmullo, y no sé cómo he podido vivir tanto tiempo sin ti. Te quiero. Allie, te quiero mucho más de lo que imaginas.
-¿Qué puedo hacer?
-No lo sé, Allie. Debes decidirlo tú sola.
uno debería disfrutas de otras cosas cuando todavía tiene la oportunidad de hacerlo; debería pasar los últimos días al sol.
no me mira, y no puedo ver sus ojos. Así es como esconde sus pensamientos. Algunas cosas no cambian nunca.
en el crepúsculo de mi vida, no hay tiempo para la preocupación.
en más de una ocasión me pregunto adónde se ha ido la vida.
nada se pierde jamás, ni puede perderse, ningún nacimiento, identidad ni forma....ningún objeto del mundo. Ni vida, ni fuerza, ningún ser visible...
walt whitman
un hombre que se ahoga no puede saber qué gota de agua es la que al final su vida agota.
en tiempos de desdicha y sufrimiento, te abrazaré, te acunaré y haré de tu dolor el mío. Cuando tú lloras, yo lloro, cuando tú sufres, yo sufro.
juntos intentaremos contener el torrente de lágrimas y desesperación, y superar los misteriosos baches de la vida.
me dije entonces que la oscuridad es sólo una ilusión, porque el sol está siempre encima o debajo del horizonte. Eso significa que la noche y el día están vinculados como pocas otras cosas; no puede
exisistir el uno sin el otro, y sin embargo, tampoco pueden coexistir. ¿Cómo estar siempre juntos, y al mismo tiempo siempre separados?
-Mi esposa está viva en mi corazón- respondo-. Y siempre lo estará.
-Todavía la amas, ¿verdad?
-Por supuesto. Pero amo muchas cosas. Amo estar sentado aquí contigo. Amo compartir la belleza
de este lugar con alguien por quien siento afecto. Amo mirar cómo el águila se precipita al agua para atrapar a su presa.
contemplamos el mundo que nos rodea en silencio. Hemos tardado toda una vida en aprender a hacerlo. Al parecer, sólo los viejos son capaces de estar juntos sin decir nada y sentirse bien. Los jóvenes,
impulsivos e impacientes, siempre rompen el silencio. Es una lástima, pues el silencio es puro. El silencio es sagrado. Une a las personas, porque sólo aquellos que se sienten cómodos con
compañía de otro pueden estar juntos sin hablar. Es una gran paradoja.
aprendí algo que hubiera resultado evidente incluso para un niño. Que la vida es sencillamente una colección de pequeñas vidas y que cada una de ella dura un día. Que debíamos dedicar cada
día a buscar belleza en las flores y en la poesia, y a hablar con los animales. Que no hay nada como una jornada empleada en soñar, en disfrutar de la puesta de sol o de la brisa fresca.
Pero, sobre todo, aprendí que para mí vivir es sentarme en un banco junto a un viejo río, con la mano en su rodilla, y a veces, en los días buenos, enamorarme.
-¿Qué haces?-le pregunto.
-No quiero olvidarte ni olvidar este momento. Intento mantener vivo el recuerdo.
Cómo me gustaría tener la fuerza necesaria para cogerla en brazos y llevarla al paraíso.
-No digas nada- dice-. Limitémonos a disfrutar de este momento.
no sigue hablando, no es necesario, pero me regala una mirada procedente de otro tiempo que me hace sentir entero otra vez.
Creo que vivir es mirar el agua. Uno puede aprender tantas cosas de ella...
Si has conservado esta carta y la relees, cree que lo que digo vale también ahora. Noah, dondequiera que estés y cuando quiera que leas esto, te quiero. Te quiero mientras escribo estas lineas, y
te querré también cuando las leas. Y lamentaré no poder decírtelo en persona. Te quiero con toda el alma, marido mío. Eres, y has sido, lo que siempre he soñado.
Allie.
