Aquí us deixo, doncs, les frases de D. Glattauer, les frases de Daniel Glattauer, o simplement, les frases d'en Glattauer. O també: les seves cites, les seves paraules textuals...
Contra el vent del nord
Escriu-me, Emmi. Escriure és com fer petons, però sense llavis. Escriure és fer petons de pensament.
En la “vida real”, si te'n vols sortir en la cursa de fons, cal mantenir les pròpies emocions sota control constant: AQUÍ no em puc permetre passar-me! AIXÒ ho he d'acceptar! D'AIXÒ no n'he de fe cas!
Contínuament adaptes els sentiments al que tens al voltant, protegeixes els qui estimes, fas tots els papers de l'auca quotidiana, fas equilibris, sospeses i neutralitzes perquè tota l'estructura no perilli, perquè tu mateix/a en formes part.
Amb tu, estimat Leo, goso mostrar-me tan espontània com sóc per dins. No penso dues vegades el que et puc exigir, simplement t'escric el que em surt. I em va tan bé!!!
Aquest és el teu mèrit, Leo, per això t'has tornat tan imprescindible: m'acceptes tal com sóc. De vegades em frenes, algunes coses les ignores, d'altres se t'entravessen. Però la teva
constància respecte a mi em demostra que puc ser com sóc.
Cinc dies més tard, sense assumpte:
Benvolguda Emmi, quan esquies també estàs on-line? Salutacions cordials, Leo.
Leo, necessites una dona, t'has de tornar a enamorar. Aleshores sabràs què t'ha faltat tot aquest temps. La proximitat no és eliminar distàncies, sinó superar-les.
Les crisis no són per faltes d'ideals, sinó perquè no es pot deixar de perseguir-los. Leo, no cal pensar-hi més, necessitem una dona per a tu!
El meus mobles ja em tornen a mirar una mica.
que quines dones m'agraden? Doncs les que són com escrius tu, Emmi. Però també aquelles en que veig la possibilitat d'arribar a ser món interior, no solament exterior.
Avui es podran fer ous ferrats a les roques de les terres altes d'Escòcia, sempre que les gallines que campen a l'aire lliure no es converteixin automàticament en pollastres rostits o,
en el millor dels casos, ponguin ous durs fins i tot a l'hivern.
fes-me tocar de peus a terra, amb duresa si vols, però no em deixis penjant de l'aire.
Emmi, no era en sentit despectiu. Quan una cosa funciona bé no pot anar tan malament, no? Anirà malament quan deixi de funcionar bé. Llavors caldrà preguntar-se: per què ja no funciona tan bé? O: podria funcionar millor?
Només un parell de petons, Emmi. Quin mal té? És enganyar, això? Què és engany? Un email? O una veu? O una olor? O un petó? Ara vull estar amb tu. Vull entortolligar-me amb tu. Només passar una nit amb l'Emmi. Tancaré els ulls, no cal que sàpiga com és. Només olorar-la, fer-li petons i sentir-la, molt a la vora. Ric de felicitat. Això és engany, Emmi?
però la música és vida.
Mentre sona, res no es mor per sempre. Quan ets músic i toques, vius records com si fossin fets immediats.
35 segons més tard:
Per què no?
50 segons més tard:
perquè no hi ha aquesta possibilitat.
Un minut després:
Tot és possible.
45 segons més tard:
Això no. Perquè ja no és possible d'entrada.
55 segons més tard:
Sovint hi ha possibilitats remotes que no donaries mai per certes i després resulta que ho són. Passa moltes vegades.
Dos minuts més tard:
Bona nit. Jo estic molt enamorada de tu. Tinc por de trobar-me amb tu. No puc imaginar-me que després et perdré. Amb amor, Emmi.
No s'ha de pensar mai a “perdre”. Ja hi perds només de pensar-hi.
Cada set onades
no et demano res, no espero res de tu. Només necessito haver-te vist, haver-te parlat, haver-te olorat una sola vegada a la vida. Necessito haver observat una vegada la forma dels teus llavis
quan pronuncien “Emmi”. Necessito haver observat una vegada com les teves pestanyes s'inclinen davant meu abans d'abaixar-se el teló.
- per què em vols veure?
- perquè és el teu desig
- I perquè t'ho vols treure del damunt.
- Perquè vull que et treguis del damunt la idea que m'ho vull treure del damunt.
qui sap com és la vida en realitat i fins a quin punt es reflecteix aquí dins dels missatges, on les paraules es poden interpretar en molts sentits.
me'n vaig a dormir, però vull que ho sàpigues: ahir et vaig somiar i et vaig veure amb la teva cara real. Els teus pits tant se me'n donen, tant me fa que siguin grossos, petits o mitjans. Però no els teus ulls ni la teva boca. Tampoc el teu nas. Com em vas mirar i em vas parlar i em vas olorar, això sí que no m'és igual. I ara cada paraula que m'escrius és també la teva olor i la teva mirada, a més de la teva boca.
t'he plorat sense llàgrimes, t'he somrigut com una histèrica. Pensava: no ha començat mai i ja s'ha acabat per segona vegada.
riuria de content de tan bé que em fa sentir. Ploraria per la sort de posseir-lo i que m'abasti i ompli fins a les parts més subtils.
Que què em falta? - Tu, Leo (des d'abans de saber que existies) .
Què pots fer per mi? -Ser-hi. Escriure'm. Llegir-me. Pensar en mi. Acaronar el meu punt de contacte.
Què vull fer amb tu?- Depèn de l'hora. Generalment, tenir-te al cap. De vegades, també més avall.
Què has de ser per a mi? - Aquesta pregunta no cal. Ja ho ets.
Com hem de continuar? - Igual com ara.
Ha de continuar això nostre? - Sens falta.
Cap a on? - Cap enlloc. Només continuar. Tu vius la teva vida. Jo visc la meva. I la resta, la vivim junts.
m'agradaria tant que comptessis amb mi, m'agradaria tant fer alguna cosa positiva per tu, m'agradaria tant saber què et passa pel cap, com et sents, m'agradaria tant compartir els teus pensaments i els teus sentiments, m'agradaria tant alleujar-te de la meitat de tot, encara que sigui tan desagradable.
els mals no disminueixen entestant-se a repartir-los entre els possibles causants. El qui es revenja, després sempre queda rebaixat.
se't ha enrampat la mà de tant escriure, un grafospasme amb tendovaginitis, potser? O encara diràs alguna cosa més? Salutacions cordials, Emmi.
perquè la fi no és igual a la fi ni al final, Leo. Perquè, al cap i a la fi, tota fi també és un inici.
cada síl·laba té la teva mirada. (..) el teu alè a la meva cara, als meus ulls, em va arribar fins al darrere de la retina. La proximitat pot arribar més endins? Quantes vegades he somiat amb les mateixes imatges. Estar abraçats tan fort i llavors quedar quiets per sempre (...) i només sentir el teu alè.
-per què ho fas? per què ens ho fas encara més difícil del que ja és en si?
-no pel fet de no fer-ho més difícil seria més fàcil.
tinc massa dins teu i sempre he considerat que m'enriqueix. Cada impressió sensorial de l'Emmi està escrita al meu registre. Acomiadar-me de tu per a mi significaria: no pensar més en tu, deixar de sentir-hi res. Creu-me, sóc a milles de distància d'acomiadar-me de tu.
sabem el que signifiquem l'un per l'altre, que podem comptar l'un amb l'altre. I sabem que això no és tot. Però ara també sabem que no cal que ho sigui. És evident que una sola persona no ens ho pot donar tot. És clar que també es pot viure amb aquest objectiu, esperant que arribi la persona que t'ho pot donar tot. Aleshores et fas aquesta meravellosa il·lusió que t'encisa, tan excitant que et causa palpitacions, i això fa suportable anar vivint amb els símptomes de mancança crònica, fins al dia que aquest il·lusió s'acaba. I llavors només et quedes amb les mancances. Jo me la conec molt bé,
aquesta sensació. Ara ja en tinc prou, ja no aspiro a l'ideal. El que vull és treure el millor del bo que tinc. Amb això ja sóc feliç.
no hi ha cap manual amb mapes per anar a descobrir la felicitat i guardar-la. Cadascú es busca la seva a la seva manera, en aquells llocs on es pensa que la trobarà abans.
ahir, jo només existia per a tu! I aquesta mirada teva que em copsa només a mi, mentre tot el que hi ha al voltant desapareix, aquesta mirada que ha plantat la ginesta per nosaltres, que veu el món creat per a nosaltres, aquesta mirada, sisplau, sisplau, grava-te-la! Assaja-la abans d'adormir-te, repeteix-la quan et despertis, practica-la davant del mirall. No la malgastis, no la dissipis en uns altres, protegeix-la de la llum directa del sol, no la posis en perill, compte que no se't trenqui quan la transportes. I quan ens tornem a veure, llavors la treus! Perquè aquesta mirada, estimat, a mi em torna boja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada