Carlos Ruiz Zafón Frases

Hola a tots, amants de QueEsLiteratura! Aquí us deixo les cites d'un dels grans mestres de la novel·la d'intriga, un jove barceloní que ja s'ha guanyat l'amistat de molts lectors d'arreu del món. El Carlos Ruiz Zafón i les seves frases increïbles us esperen!


Marina :




Me tiene en un pedestal tan alto que no sabe cómo subirse. Piensa que mis labios son la puerta del paraíso, pero no sabe que están envenenados.
yo soy tan cobarde que, por no perderle, no se lo digo. Finjo que no le veo que sí, que me voy a evaporar... mi amigo óscar es uno de esos príncipes que harían bien manteniñendose alejados de los cuentos y de las princesas que los habitan.
no sabe que es el príncipe azul qien tiene que besar a la bella durmiente para que despierte de su sueño eterno, pero porque óscar ignora que todos los cuentos son mentiras, aunque no todas las mentiras son cuentos. (..) los príncipes no son azules y las durmientes, aunque sean bellas, nunca despiertan de su sueño. (...) es el mejor amigo que nunca he tenido y, si algún día me tropiezo con Merlín, le daré las gracias por haberlo cruzado en mi camino.


(...) el tiempo no nos hace más sabios. Solo más cobardes. 


   (...)a veces dudo de mi memoria y me pregunto si únicamente seré capaz de recordar lo que nunca sucedió. Marina, te llevaste todas las respuestas contigo.










Les Llums de Setembre :




El mar té aquestes coses: passat un quant temps, tot ho retorna, especialment els records.


-No t'has de creure tot allò que vegis. La imatge de la realitat que els nostres ulls ens ofereixen és solament una il·lusió.


Perdut en el seu món i els seus quaderns, només el cel sabia quins pensaments li ocupaven la ment.


A la seva edat, segons semblava, el que feies era voltar amb bicicleta, fantasiejar i observar el món, tot esperant que el món et comencés a observar a tu.


un dia qualsevol, un d'aquells dies d'agost en què la pluja havia esculpit als núvols castells de cotó damunt una làmina de blau resplendent...


-Potser t'agradaria visitar-lo,l'illot- va proposar l'Ismael.     
-Es pot?        
-Tot es pot fer. És qüestió d'atrevir-s'hi o no.-va respondre l'ismael amb un somriure desafiador.
La Irene li va sostenir la mirada.
-Quan?       
-Dissabte vinent. Amb el meu veler.        
-Sols?       
-Sols.Però si et fa por...      
-No, no me'n fa-el va tallar la Irene.         
-Doncs, dissabte.


era una cosa tan senzilla, tan simple, que resultava difícil fins i tot d'aturar-se a pensar-hi. 


Era l'habitacióp d'un nen. Però hi mancava alguna cosa. Joguines.


Per un instant, els seus ulls es van perdre en els d'ella, i la Irene va sentir com el noi li premia lleugerament la mà. El món mai no havia estat tan lluny.


Sabia quan calia desviar la conversa o quan era millor deixar fluir lliurement els records.