Hola amics de QueEsLiteratura, si mai voleu llegir més frases de Carlos Ruiz Zafón, aquí teniu aquesta pàgina web:
http://www.frasecelebre.net/Frases_De_Carlos_Ruiz_Zafon.html
i aquesta, pels resums dels seus llibres:
http://www.xakia.com/products/2-94-marina-carlos-ruiz-zafon.html
28 de febr. 2011
Un fenòmen literari acaba d'arribar
'Contra el vent del nord', l'amor arriba per email
La Campana publica aquesta setmana aquest best-seller internacional · Llegiu-ne un fragment
Daniel Glattauer (Viena, 1960) és columnista del diari austríac Der Standard des del 1989. Ha escrit altres obres però l'útima, 'Contra el vent del nord' (La Campana), és la que li ha donat rellevància internacional: ja ha venut els drets de traducció a trenta-dues llengües i només a Alemanya se n'han venut més 850.000 exemplars. És una novel·la d'amor, de gènere epistolar, que s'esdevé per un error en una adreça de correu electrònic. Der Spiegel en destaca els diàlegs intel·ligent i suggestius.
M'ENCANTA ESCRIURE!
M'encanta escriure. Moltes vegades, em permet ordenar pensaments que tinc voltant pel cap i que de vegades no troben el seu lloc: haver de construir frases coherents amb idees - vagues, moltes vegades - m'ajuda a mantenir el cap en ordre.
Amb un parell de companys de la feina, ja fa molts mesos que vam instaurar una tradició que consisteix en què, cada divendres, jo envio un e-mail amb l'assumpte: "Mail de divendres" on acostumo a explicar què m'ha passat durant la setmana, quines troballes importants hem fet sobre la resta del personal (algú podria pensar que això és fer safareig, però jo crec que no deixa de ser compartir informació) i buscar una mica de compassió i suport quan la setmana ha estat especialment dura.
Després, consisteix a comentar/corregir/aumentar/completar el text amb la vivències setmanals de cadascú. Sempre amb ironia i amb molt d'humor.
Realment, quan passats uns mesos rellegeixes "Mails de divendres" passats, et fas un fart de riure.
Per això, quan la Lluïsa, des d'Edicions La Campana es va posar en contacte amb mi per comentar-me la idea que els blogaires col·laboréssim donant a conèixer un llibre que es basava en les relacions establertes a partir d'uns e-mails, vaig pensar que no m'hi podia negar. Primer de tot perquè m'encanta la idea de fer participar un mitjà tan àgil i obert com la blogosfera i els blogaires a donar a conèixer un llibre; segon per això que us he explicat dels "Mails dels divendres" i tercer perquè jo vaig conèixer la meva parella a través de molts d'e-mails que van arrencar a partir d'una cançó compartida al Napster - quan era gratis!- fa ja bastants anys. Digueu-me sentimental...(digueu-m'ho, digueu-m'ho).
Total, que aquí us deixo el primer capítol de "Contra el vent del nord", que en breu podreu trobar a les llibreries - per anar fent boca.
font:
Carlos Ruiz Zafón Frases
Hola a tots, amants de QueEsLiteratura! Aquí us deixo les cites d'un dels grans mestres de la novel·la d'intriga, un jove barceloní que ja s'ha guanyat l'amistat de molts lectors d'arreu del món. El Carlos Ruiz Zafón i les seves frases increïbles us esperen!
Marina :
Me tiene en un pedestal tan alto que no sabe cómo subirse. Piensa que mis labios son la puerta del paraíso, pero no sabe que están envenenados.
yo soy tan cobarde que, por no perderle, no se lo digo. Finjo que no le veo que sí, que me voy a evaporar... mi amigo óscar es uno de esos príncipes que harían bien manteniñendose alejados de los cuentos y de las princesas que los habitan.
no sabe que es el príncipe azul qien tiene que besar a la bella durmiente para que despierte de su sueño eterno, pero porque óscar ignora que todos los cuentos son mentiras, aunque no todas las mentiras son cuentos. (..) los príncipes no son azules y las durmientes, aunque sean bellas, nunca despiertan de su sueño. (...) es el mejor amigo que nunca he tenido y, si algún día me tropiezo con Merlín, le daré las gracias por haberlo cruzado en mi camino.
(...) el tiempo no nos hace más sabios. Solo más cobardes.
(...)a veces dudo de mi memoria y me pregunto si únicamente seré capaz de recordar lo que nunca sucedió. Marina, te llevaste todas las respuestas contigo.
Les Llums de Setembre :
El mar té aquestes coses: passat un quant temps, tot ho retorna, especialment els records.
-No t'has de creure tot allò que vegis. La imatge de la realitat que els nostres ulls ens ofereixen és solament una il·lusió.
Perdut en el seu món i els seus quaderns, només el cel sabia quins pensaments li ocupaven la ment.
A la seva edat, segons semblava, el que feies era voltar amb bicicleta, fantasiejar i observar el món, tot esperant que el món et comencés a observar a tu.
un dia qualsevol, un d'aquells dies d'agost en què la pluja havia esculpit als núvols castells de cotó damunt una làmina de blau resplendent...
-Potser t'agradaria visitar-lo,l'illot- va proposar l'Ismael.
-Es pot?
-Tot es pot fer. És qüestió d'atrevir-s'hi o no.-va respondre l'ismael amb un somriure desafiador.
La Irene li va sostenir la mirada.
-Quan?
-Dissabte vinent. Amb el meu veler.
-Sols?
-Sols.Però si et fa por...
-No, no me'n fa-el va tallar la Irene.
-Doncs, dissabte.
era una cosa tan senzilla, tan simple, que resultava difícil fins i tot d'aturar-se a pensar-hi.
Era l'habitacióp d'un nen. Però hi mancava alguna cosa. Joguines.
Per un instant, els seus ulls es van perdre en els d'ella, i la Irene va sentir com el noi li premia lleugerament la mà. El món mai no havia estat tan lluny.
Sabia quan calia desviar la conversa o quan era millor deixar fluir lliurement els records.
Marina :
Me tiene en un pedestal tan alto que no sabe cómo subirse. Piensa que mis labios son la puerta del paraíso, pero no sabe que están envenenados.
yo soy tan cobarde que, por no perderle, no se lo digo. Finjo que no le veo que sí, que me voy a evaporar... mi amigo óscar es uno de esos príncipes que harían bien manteniñendose alejados de los cuentos y de las princesas que los habitan.
no sabe que es el príncipe azul qien tiene que besar a la bella durmiente para que despierte de su sueño eterno, pero porque óscar ignora que todos los cuentos son mentiras, aunque no todas las mentiras son cuentos. (..) los príncipes no son azules y las durmientes, aunque sean bellas, nunca despiertan de su sueño. (...) es el mejor amigo que nunca he tenido y, si algún día me tropiezo con Merlín, le daré las gracias por haberlo cruzado en mi camino.
(...) el tiempo no nos hace más sabios. Solo más cobardes.
(...)a veces dudo de mi memoria y me pregunto si únicamente seré capaz de recordar lo que nunca sucedió. Marina, te llevaste todas las respuestas contigo.
Les Llums de Setembre :
El mar té aquestes coses: passat un quant temps, tot ho retorna, especialment els records.
-No t'has de creure tot allò que vegis. La imatge de la realitat que els nostres ulls ens ofereixen és solament una il·lusió.
Perdut en el seu món i els seus quaderns, només el cel sabia quins pensaments li ocupaven la ment.
A la seva edat, segons semblava, el que feies era voltar amb bicicleta, fantasiejar i observar el món, tot esperant que el món et comencés a observar a tu.
un dia qualsevol, un d'aquells dies d'agost en què la pluja havia esculpit als núvols castells de cotó damunt una làmina de blau resplendent...
-Potser t'agradaria visitar-lo,l'illot- va proposar l'Ismael.
-Es pot?
-Tot es pot fer. És qüestió d'atrevir-s'hi o no.-va respondre l'ismael amb un somriure desafiador.
La Irene li va sostenir la mirada.
-Quan?
-Dissabte vinent. Amb el meu veler.
-Sols?
-Sols.Però si et fa por...
-No, no me'n fa-el va tallar la Irene.
-Doncs, dissabte.
era una cosa tan senzilla, tan simple, que resultava difícil fins i tot d'aturar-se a pensar-hi.
Era l'habitacióp d'un nen. Però hi mancava alguna cosa. Joguines.
Per un instant, els seus ulls es van perdre en els d'ella, i la Irene va sentir com el noi li premia lleugerament la mà. El món mai no havia estat tan lluny.
Sabia quan calia desviar la conversa o quan era millor deixar fluir lliurement els records.
22 de febr. 2011
Daniel Glattauer Frases
No volieu frases, estimats amics? No us agrada llegir fragments escollits amb detall i cura, on es pugui percebre nítidament el contingut d'aquesta gran novel·la?
Aquí us deixo, doncs, les frases de D. Glattauer, les frases de Daniel Glattauer, o simplement, les frases d'en Glattauer. O també: les seves cites, les seves paraules textuals...
Contra el vent del nord
Escriu-me, Emmi. Escriure és com fer petons, però sense llavis. Escriure és fer petons de pensament.
En la “vida real”, si te'n vols sortir en la cursa de fons, cal mantenir les pròpies emocions sota control constant: AQUÍ no em puc permetre passar-me! AIXÒ ho he d'acceptar! D'AIXÒ no n'he de fe cas!
Contínuament adaptes els sentiments al que tens al voltant, protegeixes els qui estimes, fas tots els papers de l'auca quotidiana, fas equilibris, sospeses i neutralitzes perquè tota l'estructura no perilli, perquè tu mateix/a en formes part.
Amb tu, estimat Leo, goso mostrar-me tan espontània com sóc per dins. No penso dues vegades el que et puc exigir, simplement t'escric el que em surt. I em va tan bé!!!
Aquest és el teu mèrit, Leo, per això t'has tornat tan imprescindible: m'acceptes tal com sóc. De vegades em frenes, algunes coses les ignores, d'altres se t'entravessen. Però la teva
constància respecte a mi em demostra que puc ser com sóc.
Cinc dies més tard, sense assumpte:
Benvolguda Emmi, quan esquies també estàs on-line? Salutacions cordials, Leo.
Leo, necessites una dona, t'has de tornar a enamorar. Aleshores sabràs què t'ha faltat tot aquest temps. La proximitat no és eliminar distàncies, sinó superar-les.
Les crisis no són per faltes d'ideals, sinó perquè no es pot deixar de perseguir-los. Leo, no cal pensar-hi més, necessitem una dona per a tu!
El meus mobles ja em tornen a mirar una mica.
que quines dones m'agraden? Doncs les que són com escrius tu, Emmi. Però també aquelles en que veig la possibilitat d'arribar a ser món interior, no solament exterior.
Avui es podran fer ous ferrats a les roques de les terres altes d'Escòcia, sempre que les gallines que campen a l'aire lliure no es converteixin automàticament en pollastres rostits o,
en el millor dels casos, ponguin ous durs fins i tot a l'hivern.
fes-me tocar de peus a terra, amb duresa si vols, però no em deixis penjant de l'aire.
Emmi, no era en sentit despectiu. Quan una cosa funciona bé no pot anar tan malament, no? Anirà malament quan deixi de funcionar bé. Llavors caldrà preguntar-se: per què ja no funciona tan bé? O: podria funcionar millor?
Només un parell de petons, Emmi. Quin mal té? És enganyar, això? Què és engany? Un email? O una veu? O una olor? O un petó? Ara vull estar amb tu. Vull entortolligar-me amb tu. Només passar una nit amb l'Emmi. Tancaré els ulls, no cal que sàpiga com és. Només olorar-la, fer-li petons i sentir-la, molt a la vora. Ric de felicitat. Això és engany, Emmi?
però la música és vida.
Mentre sona, res no es mor per sempre. Quan ets músic i toques, vius records com si fossin fets immediats.
35 segons més tard:
Per què no?
50 segons més tard:
perquè no hi ha aquesta possibilitat.
Un minut després:
Tot és possible.
45 segons més tard:
Això no. Perquè ja no és possible d'entrada.
55 segons més tard:
Sovint hi ha possibilitats remotes que no donaries mai per certes i després resulta que ho són. Passa moltes vegades.
Dos minuts més tard:
Bona nit. Jo estic molt enamorada de tu. Tinc por de trobar-me amb tu. No puc imaginar-me que després et perdré. Amb amor, Emmi.
No s'ha de pensar mai a “perdre”. Ja hi perds només de pensar-hi.
Cada set onades
no et demano res, no espero res de tu. Només necessito haver-te vist, haver-te parlat, haver-te olorat una sola vegada a la vida. Necessito haver observat una vegada la forma dels teus llavis
- per què em vols veure?
- perquè és el teu desig
- I perquè t'ho vols treure del damunt.
- Perquè vull que et treguis del damunt la idea que m'ho vull treure del damunt.
qui sap com és la vida en realitat i fins a quin punt es reflecteix aquí dins dels missatges, on les paraules es poden interpretar en molts sentits.
me'n vaig a dormir, però vull que ho sàpigues: ahir et vaig somiar i et vaig veure amb la teva cara real. Els teus pits tant se me'n donen, tant me fa que siguin grossos, petits o mitjans. Però no els teus ulls ni la teva boca. Tampoc el teu nas. Com em vas mirar i em vas parlar i em vas olorar, això sí que no m'és igual. I ara cada paraula que m'escrius és també la teva olor i la teva mirada, a més de la teva boca.
t'he plorat sense llàgrimes, t'he somrigut com una histèrica. Pensava: no ha començat mai i ja s'ha acabat per segona vegada.
riuria de content de tan bé que em fa sentir. Ploraria per la sort de posseir-lo i que m'abasti i ompli fins a les parts més subtils.
Que què em falta? - Tu, Leo (des d'abans de saber que existies) .
Què pots fer per mi? -Ser-hi. Escriure'm. Llegir-me. Pensar en mi. Acaronar el meu punt de contacte.
Què vull fer amb tu?- Depèn de l'hora. Generalment, tenir-te al cap. De vegades, també més avall.
Què has de ser per a mi? - Aquesta pregunta no cal. Ja ho ets.
Com hem de continuar? - Igual com ara.
Ha de continuar això nostre? - Sens falta.
Cap a on? - Cap enlloc. Només continuar. Tu vius la teva vida. Jo visc la meva. I la resta, la vivim junts.
m'agradaria tant que comptessis amb mi, m'agradaria tant fer alguna cosa positiva per tu, m'agradaria tant saber què et passa pel cap, com et sents, m'agradaria tant compartir els teus pensaments i els teus sentiments, m'agradaria tant alleujar-te de la meitat de tot, encara que sigui tan desagradable.
els mals no disminueixen entestant-se a repartir-los entre els possibles causants. El qui es revenja, després sempre queda rebaixat.
se't ha enrampat la mà de tant escriure, un grafospasme amb tendovaginitis, potser? O encara diràs alguna cosa més? Salutacions cordials, Emmi.
perquè la fi no és igual a la fi ni al final, Leo. Perquè, al cap i a la fi, tota fi també és un inici.
cada síl·laba té la teva mirada. (..) el teu alè a la meva cara, als meus ulls, em va arribar fins al darrere de la retina. La proximitat pot arribar més endins? Quantes vegades he somiat amb les mateixes imatges. Estar abraçats tan fort i llavors quedar quiets per sempre (...) i només sentir el teu alè.
-per què ho fas? per què ens ho fas encara més difícil del que ja és en si?
-no pel fet de no fer-ho més difícil seria més fàcil.
tinc massa dins teu i sempre he considerat que m'enriqueix. Cada impressió sensorial de l'Emmi està escrita al meu registre. Acomiadar-me de tu per a mi significaria: no pensar més en tu, deixar de sentir-hi res. Creu-me, sóc a milles de distància d'acomiadar-me de tu.
la realitat és: una sola persona no ens ho pot donar tot. La meva il·lusió és: però hauria de voler-ho. I mai no hauria de deixar d'intentar-ho.
no hi ha cap manual amb mapes per anar a descobrir la felicitat i guardar-la. Cadascú es busca la seva a la seva manera, en aquells llocs on es pensa que la trobarà abans.
Aquí us deixo, doncs, les frases de D. Glattauer, les frases de Daniel Glattauer, o simplement, les frases d'en Glattauer. O també: les seves cites, les seves paraules textuals...
Contra el vent del nord
Escriu-me, Emmi. Escriure és com fer petons, però sense llavis. Escriure és fer petons de pensament.
En la “vida real”, si te'n vols sortir en la cursa de fons, cal mantenir les pròpies emocions sota control constant: AQUÍ no em puc permetre passar-me! AIXÒ ho he d'acceptar! D'AIXÒ no n'he de fe cas!
Contínuament adaptes els sentiments al que tens al voltant, protegeixes els qui estimes, fas tots els papers de l'auca quotidiana, fas equilibris, sospeses i neutralitzes perquè tota l'estructura no perilli, perquè tu mateix/a en formes part.
Amb tu, estimat Leo, goso mostrar-me tan espontània com sóc per dins. No penso dues vegades el que et puc exigir, simplement t'escric el que em surt. I em va tan bé!!!
Aquest és el teu mèrit, Leo, per això t'has tornat tan imprescindible: m'acceptes tal com sóc. De vegades em frenes, algunes coses les ignores, d'altres se t'entravessen. Però la teva
constància respecte a mi em demostra que puc ser com sóc.
Cinc dies més tard, sense assumpte:
Benvolguda Emmi, quan esquies també estàs on-line? Salutacions cordials, Leo.
Leo, necessites una dona, t'has de tornar a enamorar. Aleshores sabràs què t'ha faltat tot aquest temps. La proximitat no és eliminar distàncies, sinó superar-les.
Les crisis no són per faltes d'ideals, sinó perquè no es pot deixar de perseguir-los. Leo, no cal pensar-hi més, necessitem una dona per a tu!
El meus mobles ja em tornen a mirar una mica.
que quines dones m'agraden? Doncs les que són com escrius tu, Emmi. Però també aquelles en que veig la possibilitat d'arribar a ser món interior, no solament exterior.
Avui es podran fer ous ferrats a les roques de les terres altes d'Escòcia, sempre que les gallines que campen a l'aire lliure no es converteixin automàticament en pollastres rostits o,
en el millor dels casos, ponguin ous durs fins i tot a l'hivern.
fes-me tocar de peus a terra, amb duresa si vols, però no em deixis penjant de l'aire.
Emmi, no era en sentit despectiu. Quan una cosa funciona bé no pot anar tan malament, no? Anirà malament quan deixi de funcionar bé. Llavors caldrà preguntar-se: per què ja no funciona tan bé? O: podria funcionar millor?
Només un parell de petons, Emmi. Quin mal té? És enganyar, això? Què és engany? Un email? O una veu? O una olor? O un petó? Ara vull estar amb tu. Vull entortolligar-me amb tu. Només passar una nit amb l'Emmi. Tancaré els ulls, no cal que sàpiga com és. Només olorar-la, fer-li petons i sentir-la, molt a la vora. Ric de felicitat. Això és engany, Emmi?
però la música és vida.
Mentre sona, res no es mor per sempre. Quan ets músic i toques, vius records com si fossin fets immediats.
35 segons més tard:
Per què no?
50 segons més tard:
perquè no hi ha aquesta possibilitat.
Un minut després:
Tot és possible.
45 segons més tard:
Això no. Perquè ja no és possible d'entrada.
55 segons més tard:
Sovint hi ha possibilitats remotes que no donaries mai per certes i després resulta que ho són. Passa moltes vegades.
Dos minuts més tard:
Bona nit. Jo estic molt enamorada de tu. Tinc por de trobar-me amb tu. No puc imaginar-me que després et perdré. Amb amor, Emmi.
No s'ha de pensar mai a “perdre”. Ja hi perds només de pensar-hi.
Cada set onades
no et demano res, no espero res de tu. Només necessito haver-te vist, haver-te parlat, haver-te olorat una sola vegada a la vida. Necessito haver observat una vegada la forma dels teus llavis
quan pronuncien “Emmi”. Necessito haver observat una vegada com les teves pestanyes s'inclinen davant meu abans d'abaixar-se el teló.
- per què em vols veure?
- perquè és el teu desig
- I perquè t'ho vols treure del damunt.
- Perquè vull que et treguis del damunt la idea que m'ho vull treure del damunt.
qui sap com és la vida en realitat i fins a quin punt es reflecteix aquí dins dels missatges, on les paraules es poden interpretar en molts sentits.
me'n vaig a dormir, però vull que ho sàpigues: ahir et vaig somiar i et vaig veure amb la teva cara real. Els teus pits tant se me'n donen, tant me fa que siguin grossos, petits o mitjans. Però no els teus ulls ni la teva boca. Tampoc el teu nas. Com em vas mirar i em vas parlar i em vas olorar, això sí que no m'és igual. I ara cada paraula que m'escrius és també la teva olor i la teva mirada, a més de la teva boca.
t'he plorat sense llàgrimes, t'he somrigut com una histèrica. Pensava: no ha començat mai i ja s'ha acabat per segona vegada.
riuria de content de tan bé que em fa sentir. Ploraria per la sort de posseir-lo i que m'abasti i ompli fins a les parts més subtils.
Que què em falta? - Tu, Leo (des d'abans de saber que existies) .
Què pots fer per mi? -Ser-hi. Escriure'm. Llegir-me. Pensar en mi. Acaronar el meu punt de contacte.
Què vull fer amb tu?- Depèn de l'hora. Generalment, tenir-te al cap. De vegades, també més avall.
Què has de ser per a mi? - Aquesta pregunta no cal. Ja ho ets.
Com hem de continuar? - Igual com ara.
Ha de continuar això nostre? - Sens falta.
Cap a on? - Cap enlloc. Només continuar. Tu vius la teva vida. Jo visc la meva. I la resta, la vivim junts.
m'agradaria tant que comptessis amb mi, m'agradaria tant fer alguna cosa positiva per tu, m'agradaria tant saber què et passa pel cap, com et sents, m'agradaria tant compartir els teus pensaments i els teus sentiments, m'agradaria tant alleujar-te de la meitat de tot, encara que sigui tan desagradable.
els mals no disminueixen entestant-se a repartir-los entre els possibles causants. El qui es revenja, després sempre queda rebaixat.
se't ha enrampat la mà de tant escriure, un grafospasme amb tendovaginitis, potser? O encara diràs alguna cosa més? Salutacions cordials, Emmi.
perquè la fi no és igual a la fi ni al final, Leo. Perquè, al cap i a la fi, tota fi també és un inici.
cada síl·laba té la teva mirada. (..) el teu alè a la meva cara, als meus ulls, em va arribar fins al darrere de la retina. La proximitat pot arribar més endins? Quantes vegades he somiat amb les mateixes imatges. Estar abraçats tan fort i llavors quedar quiets per sempre (...) i només sentir el teu alè.
-per què ho fas? per què ens ho fas encara més difícil del que ja és en si?
-no pel fet de no fer-ho més difícil seria més fàcil.
tinc massa dins teu i sempre he considerat que m'enriqueix. Cada impressió sensorial de l'Emmi està escrita al meu registre. Acomiadar-me de tu per a mi significaria: no pensar més en tu, deixar de sentir-hi res. Creu-me, sóc a milles de distància d'acomiadar-me de tu.
sabem el que signifiquem l'un per l'altre, que podem comptar l'un amb l'altre. I sabem que això no és tot. Però ara també sabem que no cal que ho sigui. És evident que una sola persona no ens ho pot donar tot. És clar que també es pot viure amb aquest objectiu, esperant que arribi la persona que t'ho pot donar tot. Aleshores et fas aquesta meravellosa il·lusió que t'encisa, tan excitant que et causa palpitacions, i això fa suportable anar vivint amb els símptomes de mancança crònica, fins al dia que aquest il·lusió s'acaba. I llavors només et quedes amb les mancances. Jo me la conec molt bé,
aquesta sensació. Ara ja en tinc prou, ja no aspiro a l'ideal. El que vull és treure el millor del bo que tinc. Amb això ja sóc feliç.
no hi ha cap manual amb mapes per anar a descobrir la felicitat i guardar-la. Cadascú es busca la seva a la seva manera, en aquells llocs on es pensa que la trobarà abans.
ahir, jo només existia per a tu! I aquesta mirada teva que em copsa només a mi, mentre tot el que hi ha al voltant desapareix, aquesta mirada que ha plantat la ginesta per nosaltres, que veu el món creat per a nosaltres, aquesta mirada, sisplau, sisplau, grava-te-la! Assaja-la abans d'adormir-te, repeteix-la quan et despertis, practica-la davant del mirall. No la malgastis, no la dissipis en uns altres, protegeix-la de la llum directa del sol, no la posis en perill, compte que no se't trenqui quan la transportes. I quan ens tornem a veure, llavors la treus! Perquè aquesta mirada, estimat, a mi em torna boja.
20 de febr. 2011
El laberinto de la felicidad frases
pero suele suceder que, aunque no lo esperes ni te lo propongas, los senderos acaban llevando a alguna parte.
-Disculpe, ¿es usted de aquí?
- ¡Pues claro que soy de aquí-dijo con un acento ligeramente francés-¿De dónde si no? Cuando estoy aquí, soy de aquí. Cuando estoy allí, soy de allí. ¡Qué pregunta más tonta!
así como el sentido de la vida es diferente para cada persona, aquí todos debemos encontrar la salida por nuestros propios medios.
Paciencia, hija. El sentido de la vida no se pierde en un solo día, y tampoco lo encontrará antes de que caiga la noche.
¿Quién eres? Aquélla era la pregunta que debía responder para pasar al otro lado y proseguir su camino. Tranqulizada por la sencillez de la prueba, se limitó a decir bien alto: -Soy Ariadna.
-No! - repuso lúbrugamente la máscara. - Eso es sólo tu nombre. Yo te pregunto QUIEN ERES.
-Soy una mujer de 33 años que se ha perdido en el Laberinto de la Felicidad.
-No es suficiente! Miles de humanos, entre ellos otras mujeres de tu misma edad, se han perdido aquí dentro. Muchos ni siquiera han logrado salir y han muerto de viejos. Quién eres tú?-bramó la voz.
Ariadna se quedó muda. No esperaba que aquella pregunta aparentemente sencilla tuviera una respuesta tan complicada. Al ver que no respondía, la máscara de la puerta empezó a increparla así:
-¿Eres una criadora de dudas? ¿Te dedicas a negar lo que otros afirman?¿Eres ave de mal agüero?Eres ilusa, desconfiada, escéptica?
Ariadna recordó entonces cuando era muy pequeña y se metían con ella.
-Cállate!-saltó ante la palabrería de la máscara-¡Soy lo que yo decida ser! Y, al decir esto, las puertas se abrieron.
-puedes hacer un ingreso en el banco.
-¿un ingreso?-repuso Ariadna- ¡Pero si no tengo nada!
Al oír esto la abuelita se puso de pie y abrió los brazos antes de decir:
-Cómo que no tienes nada! ¡Tienes mucho! ¿No has visto que esto es un Banco de Amor? ¡Dame un abrazo ahora mismo!
Ariadna se acercó a la anciana, y para no ofenderla, le dió un fuerte abrazo.
-¿Lo ves, hijita?-le recalcó la anciana.- Acabas de hacer un ingreso de amor.
-¿Y dónde puedo reembolsarlo cuando lo necesite?-preguntó Ariadna, divertida con aquella situación.
-¡En todas partes!- sonrió la anciana- Eso es lo bueno del amor: da igual donde lo des, porque te será devuelto en todas partes. (..) el amor es una divisa que nunca pierde valor en la bolsa de la vida.
-¿Tiene una cama libre para pasar la noche?-preguntó ella.
-Depende- respondió hastiado.
-¿De qué?
-De si quiere solo dormir o también soñar.
-Pensaba que una cosa llevaba a la otra- repuso Ariadna con sorpresa.
-Aquí no. Ésta es la Posada Sin Sueño y solo se puede dormir. Si es eso lo que quiere, encontrará una cama allí dentro.-refunfuñó.
Cuando ya se echaba una manta de lana encima, la figura tumbada a su izquierda dijo con voz ronca:
-Malas noches.
-¿Cómo dice?-preguntó Ariadna extrañada.
-Aquí todas las noches son malas. Por eso le he deseado malas noches. no puedo hacer otra cosa.
-¿Y por qué todas las noches son malas?
-Porque en esta posada no hay sueños. Y los que no sueñan están muertos en vida.
Y ¿sabes por qué las personas nos creamos nuestros propios obstáculos? Yo te lo diré: porque nos da miedo llegar a los lugares que hemos soñado.
-¿De verdad lo cree?
-¡No lo dudes! Cumplir un sueño siempre da miedo, porque estamos acostumbrados a lidiar con las dificultades, pero no a recibir regalos de la vida.
la felicidad siempre está más cerca de lo que imaginamos aunque la busquemos lejos.
la mayoría de obstáculos que encontramos los creamos nosotros, porque tenemos miedo a cumplir nuestros sueños.
-la risa es algo muy serio, ¿sabes? es el disolvente universal de las preocupaciones. Cada vez que ríes desaparece un problema de tu cabeza.
-Por muy pequeña que sea tu ventana, el cielo sigue siendo igual de grande.
-Pero, ¿qué hace ahí?-le preguntó ella desde el borde de la zanja. El barbudo la miró muy sorprendido. Se notaba que llevaba tiempo sin ver a nadie, tan absorto en sus idas y venidas. Luego dijo:
-Busco algo que he perdido.
-¿Y qué es?- se interesó ella, muy curiosa.
-La verdad es que hace tanto tiempo que lo perdí que ya lo he olvidado-respondió resignado.
-Supones bien: soy ciego. -se presentó. -He vivido tanto tiempo que no necesito ver más. ¿Quieres que prediga con tu pasado?
-No me interesa el pasado- añadió Ariadna, que no deseaba volver
a recordar su vida anterior al Laberinto.
- ¿Por qué no? En él está escrito tu futuro. Y no sólo en lo que hiciste o en lo que te sucedió. También tus creencias pasadas han creado tu futuro: lo que crees es lo que creas.
hay muchas cosas que elegimos inconscientemente porque deseamos que sucedan.
-Morir, ésa es la palabra.
-¿Por qué lo dice?
-Para nacer primero hay que morir.
-¿Qué le hace pensar que busco el sentido de la vida?-preguntó molesta.
El anciano rió suavemente antes de decir:
-Todos aquí lo buscan.
-Él te guiará. También es ciego, como yo.
-¿Un perro ciego?- preguntó asombrada Ariadna.
-No te preocupes -concluyó el anciano- Sabe oler los caminos que tienen corazón. Sabe ver lo esencial. Precisamente por eso es feliz y puede guiar a los demás.
<<¿Quién eres?>>, se dijo. <<Soy lo que yo decida ser>>, respondió.
<<¿De dónde vienes?>>, se preguntó. <<Vengo de mí misma>>, contestó.
Faltaba la tercera pregunta: ¿ADÓNDE VAS?,
pero la respuesta le vino sola, pues a estas alturas ya tenía claro cuál era su destino. Ariadna se inclinó nuevamente y escribió con el palito sobre las arenas: Al centro de mí misma.
-¿Sigues buscando la felicidad? Antes de que ella pudiera contestar, él mismo lanzó la respuesta:
-Créeme: no vale la pena que la busques. La felicidad no se busca, se encuentra.
-¿Y dónde se encuentra?- añadió Ariadna.
-En todas partes y en ninguna, porque la felicidad no es una meta, sino sólo un perfume. -¿Un perfume?-preguntó ella extrañada.
-Sí, es el perfume que desprende aquello que está bien hecho. Una puesta de sol perfecta, la caricia a un cachorro, la mirada de un ser amado, una canción sublime...,cualquier momento inolvidable.
-¿Por qué lo hacen?- preguntó Ariadna a un muchacho que cocía una patata al fuego. -Aquí, en el Laberinto, hace tiempo que se extinguieron los lobos-respondió.-Por eso aullamos por ellos.
-¿Y por qué?-insistió ella.
-Cuando aullamos y nos dejamos llevar por el éxtasis del canto y del baile, nuestros miedos salen volando y se esconden en la cara oculta de la Luna.
...
-¿Qué hace usted ahí?-le preguntó ella- ¿No se da cuenta de que no asusta a los pájaros? -Es que no quiero asustarlos. Soy un atraepájaros.
-¿Atraepájaros? No sabía que existiera algo así.
-Que no sepas algo no significa que no exista-explicó él - Además, ¿no te has fijado en el nombre de la estación?
-Sí. Espantamiedos.
-Pues ahora ya sabes por qué estoy aquí.
...
- Bajo nuestros miedos se encuentra el tesoro que andamos buscando. -Es una manera muy original de verlo. -Así habló el Maestro Obelisco: el miedo es el medio.
-¿Por qué el medio? -Es el medio de encontrar lo que necesitas. Pero primero deberás abrir la puerta del miedo: ella te llevará a lo que más secretamente anhelas.
-Entonces es miedo es una oportunidad.
....
-¿Ves estos tres escalones? Son los mismos que tiene cada persona en su cabeza y hay que limpiarlos. El primero es la opinión que tenemos de los demás, que solo sirve para crear prejuicios. El segundo es la opinión que creemos que los demás tienen de nosotros, que genera miedos, engaños y malentendidos. El tercero es la opinión que tenemos de nosotros mismos, que hace que nos miremos el ombligo e inventemos problemas. Conviene limpiar de vez en cuando las opiniones de estos tres escalones para lograr una vida auténtica y feliz.
...
Todos tenemos cada día decenas de pequeños y grandes contactos con los demás. Nuestro reto es conseguir el tercer resultado: que su vida sea un poco mejor después de estar con nosotros.
...
La felicidad es elegir- dijo el explorador- Mejor dicho: es vivir sin miedo a elegir. Nos perdemos en el Laberinto cuando permitimos que elijan por nosotros.
porque uno es aquello que elige ser, pero también aquello que renuncia a ser.
-¿Quién eres?- preguntó con un hilo de voz.
-Soy la niña que que fuiste y habías perdido.-suspiró dando un paso hacia ella.
...
Al levantarse sintió palpitar en su interior la niña que había perdido y tuvo unas enormes ganas de correr, reír, jugar, amar...En definitiva: vivir.
...
hay verdades que se comprenden mejor con el filtro sagrado de las lágrimas.
...
No hay más que una manera de ser feliz: vivir para los demás. LEON TOLSTOI
Intenta ser siempre feliz, porque nunca sabes quién se va a enamorar de tu sonrisa. ANÓNIMO
Nada está perdido si se tiene el valor de proclamar que todo está perdido y hay que empezar de nuevo. JULIO CORTÁZAR
Cada minuto que estás enfadado pierdes 6o segundos de felicidad. ANÓNIMO
Ten el valor de vivir. Morir, eso lo sabe hacer cualquiera. ROBERT CODY
Estar vivo es algo más que no estar muerto. ALLAN PERCY
Nunca es tarde para ser lo que deberías haber sido. GEROGE ELIOT
La puerta de la felicidad se abre hacia dentro, hay que retirarse un poco para abrirla: si uno la empuja, la cierra cada vez más. SÖREN KIERKEGAARD
Nunca serás feliz de verdad si buscas incesantemente en qué consiste la felicidad. Nunca vivirás de verdad si buscas incesantemente el sentido de la vida. ALBERT CAMUS
La sabiduría suprema es tener sueños lo bastante grandes como para no perderlos de vista mientras los persigues. WILLIAM FAULKNER
-Disculpe, ¿es usted de aquí?
- ¡Pues claro que soy de aquí-dijo con un acento ligeramente francés-¿De dónde si no? Cuando estoy aquí, soy de aquí. Cuando estoy allí, soy de allí. ¡Qué pregunta más tonta!
así como el sentido de la vida es diferente para cada persona, aquí todos debemos encontrar la salida por nuestros propios medios.
Paciencia, hija. El sentido de la vida no se pierde en un solo día, y tampoco lo encontrará antes de que caiga la noche.
¿Quién eres? Aquélla era la pregunta que debía responder para pasar al otro lado y proseguir su camino. Tranqulizada por la sencillez de la prueba, se limitó a decir bien alto: -Soy Ariadna.
-No! - repuso lúbrugamente la máscara. - Eso es sólo tu nombre. Yo te pregunto QUIEN ERES.
-Soy una mujer de 33 años que se ha perdido en el Laberinto de la Felicidad.
-No es suficiente! Miles de humanos, entre ellos otras mujeres de tu misma edad, se han perdido aquí dentro. Muchos ni siquiera han logrado salir y han muerto de viejos. Quién eres tú?-bramó la voz.
Ariadna se quedó muda. No esperaba que aquella pregunta aparentemente sencilla tuviera una respuesta tan complicada. Al ver que no respondía, la máscara de la puerta empezó a increparla así:
-¿Eres una criadora de dudas? ¿Te dedicas a negar lo que otros afirman?¿Eres ave de mal agüero?Eres ilusa, desconfiada, escéptica?
Ariadna recordó entonces cuando era muy pequeña y se metían con ella.
-Cállate!-saltó ante la palabrería de la máscara-¡Soy lo que yo decida ser! Y, al decir esto, las puertas se abrieron.
-puedes hacer un ingreso en el banco.
-¿un ingreso?-repuso Ariadna- ¡Pero si no tengo nada!
Al oír esto la abuelita se puso de pie y abrió los brazos antes de decir:
-Cómo que no tienes nada! ¡Tienes mucho! ¿No has visto que esto es un Banco de Amor? ¡Dame un abrazo ahora mismo!
Ariadna se acercó a la anciana, y para no ofenderla, le dió un fuerte abrazo.
-¿Lo ves, hijita?-le recalcó la anciana.- Acabas de hacer un ingreso de amor.
-¿Y dónde puedo reembolsarlo cuando lo necesite?-preguntó Ariadna, divertida con aquella situación.
-¡En todas partes!- sonrió la anciana- Eso es lo bueno del amor: da igual donde lo des, porque te será devuelto en todas partes. (..) el amor es una divisa que nunca pierde valor en la bolsa de la vida.
-¿Tiene una cama libre para pasar la noche?-preguntó ella.
-Depende- respondió hastiado.
-¿De qué?
-De si quiere solo dormir o también soñar.
-Pensaba que una cosa llevaba a la otra- repuso Ariadna con sorpresa.
-Aquí no. Ésta es la Posada Sin Sueño y solo se puede dormir. Si es eso lo que quiere, encontrará una cama allí dentro.-refunfuñó.
Cuando ya se echaba una manta de lana encima, la figura tumbada a su izquierda dijo con voz ronca:
-Malas noches.
-¿Cómo dice?-preguntó Ariadna extrañada.
-Aquí todas las noches son malas. Por eso le he deseado malas noches. no puedo hacer otra cosa.
-¿Y por qué todas las noches son malas?
-Porque en esta posada no hay sueños. Y los que no sueñan están muertos en vida.
Y ¿sabes por qué las personas nos creamos nuestros propios obstáculos? Yo te lo diré: porque nos da miedo llegar a los lugares que hemos soñado.
-¿De verdad lo cree?
-¡No lo dudes! Cumplir un sueño siempre da miedo, porque estamos acostumbrados a lidiar con las dificultades, pero no a recibir regalos de la vida.
la felicidad siempre está más cerca de lo que imaginamos aunque la busquemos lejos.
la mayoría de obstáculos que encontramos los creamos nosotros, porque tenemos miedo a cumplir nuestros sueños.
-la risa es algo muy serio, ¿sabes? es el disolvente universal de las preocupaciones. Cada vez que ríes desaparece un problema de tu cabeza.
-Por muy pequeña que sea tu ventana, el cielo sigue siendo igual de grande.
-Pero, ¿qué hace ahí?-le preguntó ella desde el borde de la zanja. El barbudo la miró muy sorprendido. Se notaba que llevaba tiempo sin ver a nadie, tan absorto en sus idas y venidas. Luego dijo:
-Busco algo que he perdido.
-¿Y qué es?- se interesó ella, muy curiosa.
-La verdad es que hace tanto tiempo que lo perdí que ya lo he olvidado-respondió resignado.
-Supones bien: soy ciego. -se presentó. -He vivido tanto tiempo que no necesito ver más. ¿Quieres que prediga con tu pasado?
-No me interesa el pasado- añadió Ariadna, que no deseaba volver
a recordar su vida anterior al Laberinto.
- ¿Por qué no? En él está escrito tu futuro. Y no sólo en lo que hiciste o en lo que te sucedió. También tus creencias pasadas han creado tu futuro: lo que crees es lo que creas.
hay muchas cosas que elegimos inconscientemente porque deseamos que sucedan.
-Morir, ésa es la palabra.
-¿Por qué lo dice?
-Para nacer primero hay que morir.
-¿Qué le hace pensar que busco el sentido de la vida?-preguntó molesta.
El anciano rió suavemente antes de decir:
-Todos aquí lo buscan.
-Él te guiará. También es ciego, como yo.
-¿Un perro ciego?- preguntó asombrada Ariadna.
-No te preocupes -concluyó el anciano- Sabe oler los caminos que tienen corazón. Sabe ver lo esencial. Precisamente por eso es feliz y puede guiar a los demás.
<<¿Quién eres?>>, se dijo. <<Soy lo que yo decida ser>>, respondió.
<<¿De dónde vienes?>>, se preguntó. <<Vengo de mí misma>>, contestó.
Faltaba la tercera pregunta: ¿ADÓNDE VAS?,
pero la respuesta le vino sola, pues a estas alturas ya tenía claro cuál era su destino. Ariadna se inclinó nuevamente y escribió con el palito sobre las arenas: Al centro de mí misma.
-¿Sigues buscando la felicidad? Antes de que ella pudiera contestar, él mismo lanzó la respuesta:
-Créeme: no vale la pena que la busques. La felicidad no se busca, se encuentra.
-¿Y dónde se encuentra?- añadió Ariadna.
-En todas partes y en ninguna, porque la felicidad no es una meta, sino sólo un perfume. -¿Un perfume?-preguntó ella extrañada.
-Sí, es el perfume que desprende aquello que está bien hecho. Una puesta de sol perfecta, la caricia a un cachorro, la mirada de un ser amado, una canción sublime...,cualquier momento inolvidable.
-¿Por qué lo hacen?- preguntó Ariadna a un muchacho que cocía una patata al fuego. -Aquí, en el Laberinto, hace tiempo que se extinguieron los lobos-respondió.-Por eso aullamos por ellos.
-¿Y por qué?-insistió ella.
-Cuando aullamos y nos dejamos llevar por el éxtasis del canto y del baile, nuestros miedos salen volando y se esconden en la cara oculta de la Luna.
...
-¿Qué hace usted ahí?-le preguntó ella- ¿No se da cuenta de que no asusta a los pájaros? -Es que no quiero asustarlos. Soy un atraepájaros.
-¿Atraepájaros? No sabía que existiera algo así.
-Que no sepas algo no significa que no exista-explicó él - Además, ¿no te has fijado en el nombre de la estación?
-Sí. Espantamiedos.
-Pues ahora ya sabes por qué estoy aquí.
...
- Bajo nuestros miedos se encuentra el tesoro que andamos buscando. -Es una manera muy original de verlo. -Así habló el Maestro Obelisco: el miedo es el medio.
-¿Por qué el medio? -Es el medio de encontrar lo que necesitas. Pero primero deberás abrir la puerta del miedo: ella te llevará a lo que más secretamente anhelas.
-Entonces es miedo es una oportunidad.
....
-¿Ves estos tres escalones? Son los mismos que tiene cada persona en su cabeza y hay que limpiarlos. El primero es la opinión que tenemos de los demás, que solo sirve para crear prejuicios. El segundo es la opinión que creemos que los demás tienen de nosotros, que genera miedos, engaños y malentendidos. El tercero es la opinión que tenemos de nosotros mismos, que hace que nos miremos el ombligo e inventemos problemas. Conviene limpiar de vez en cuando las opiniones de estos tres escalones para lograr una vida auténtica y feliz.
...
Todos tenemos cada día decenas de pequeños y grandes contactos con los demás. Nuestro reto es conseguir el tercer resultado: que su vida sea un poco mejor después de estar con nosotros.
...
La felicidad es elegir- dijo el explorador- Mejor dicho: es vivir sin miedo a elegir. Nos perdemos en el Laberinto cuando permitimos que elijan por nosotros.
porque uno es aquello que elige ser, pero también aquello que renuncia a ser.
-¿Quién eres?- preguntó con un hilo de voz.
-Soy la niña que que fuiste y habías perdido.-suspiró dando un paso hacia ella.
...
Al levantarse sintió palpitar en su interior la niña que había perdido y tuvo unas enormes ganas de correr, reír, jugar, amar...En definitiva: vivir.
...
hay verdades que se comprenden mejor con el filtro sagrado de las lágrimas.
...
No hay más que una manera de ser feliz: vivir para los demás. LEON TOLSTOI
Intenta ser siempre feliz, porque nunca sabes quién se va a enamorar de tu sonrisa. ANÓNIMO
Nada está perdido si se tiene el valor de proclamar que todo está perdido y hay que empezar de nuevo. JULIO CORTÁZAR
Cada minuto que estás enfadado pierdes 6o segundos de felicidad. ANÓNIMO
Ten el valor de vivir. Morir, eso lo sabe hacer cualquiera. ROBERT CODY
Estar vivo es algo más que no estar muerto. ALLAN PERCY
Nunca es tarde para ser lo que deberías haber sido. GEROGE ELIOT
La puerta de la felicidad se abre hacia dentro, hay que retirarse un poco para abrirla: si uno la empuja, la cierra cada vez más. SÖREN KIERKEGAARD
Nunca serás feliz de verdad si buscas incesantemente en qué consiste la felicidad. Nunca vivirás de verdad si buscas incesantemente el sentido de la vida. ALBERT CAMUS
La sabiduría suprema es tener sueños lo bastante grandes como para no perderlos de vista mientras los persigues. WILLIAM FAULKNER
Lectura 6: Contra el vent del nord
Hola a tots els amants de QueEsLiteratura!
Us informo de que ha arribat a les meves mans una joia, un objecte més que perfecte, un diamant resplendent que a parer meu, és més preuat que qualsevol altre pedra preciosa.
S'anomena Contra el vent del nord, i us asseguro que és una de les grans novel·les que es guarniran amb llàgrimes i somriures i perduraran al llarg dels anys en la memòria de tots els agosarats que vulguin llegir-les.
L'argument és senzill, res de l'altre món. Però la idea, és molt bona, boníssima, addictiva, intrigant, misteriosa, metafòrica, cínica, humorística i sens dubte, magistral!
Dues persones s'assabenten mútuament de les seves vides per una equivocació verbal, per una errada en una lletra del correu electrònic. I és que, normalment, els petits detalls marquen la diferència en les vides de totes les persones.
Aquest encontre virtual els durà a perdre's en les paraules de tots dos, i així, esdevenir amants anònims, formulant idees de pensament en escrits que arriben als seus cors, imaginant coses que narraran en paraules emfàtiques, plenes de significat.
I és que, quan parlem d'amor, no hi valen les fronteres, ni les distàncies.
Nota: 9,3 / 10
Us informo de que ha arribat a les meves mans una joia, un objecte més que perfecte, un diamant resplendent que a parer meu, és més preuat que qualsevol altre pedra preciosa.
S'anomena Contra el vent del nord, i us asseguro que és una de les grans novel·les que es guarniran amb llàgrimes i somriures i perduraran al llarg dels anys en la memòria de tots els agosarats que vulguin llegir-les.
L'argument és senzill, res de l'altre món. Però la idea, és molt bona, boníssima, addictiva, intrigant, misteriosa, metafòrica, cínica, humorística i sens dubte, magistral!
Dues persones s'assabenten mútuament de les seves vides per una equivocació verbal, per una errada en una lletra del correu electrònic. I és que, normalment, els petits detalls marquen la diferència en les vides de totes les persones.
Aquest encontre virtual els durà a perdre's en les paraules de tots dos, i així, esdevenir amants anònims, formulant idees de pensament en escrits que arriben als seus cors, imaginant coses que narraran en paraules emfàtiques, plenes de significat.
I és que, quan parlem d'amor, no hi valen les fronteres, ni les distàncies.
Nota: 9,3 / 10
16 de febr. 2011
Lectura 5: El Laberinto de la felicidad
Hola amics de QueEsLiteratura!
Us presento la meva cinquena lectura, El laberinto de la felicidad, obra d'un duet d'escriptors que segur que coneixereu o haureu sentit esmentar alguna vegada: Àlex Rovira i Francesc Miralles, tots dos reflexius, filosòfics, intel·ligents, i sobre tot, grandíssims escriptors catalans!
I ara, de què tracta aquesta novel·la?
En primer lloc us diré que es una història tan breu, que gairebé es podria considerar més un relat que no pas una novel·la.
L'argument se situa en la vida d'una dona jove que se sent desolada, i que creu que la seva vida està mancada de sentit, i que per tant, res és important en ella, ja que ha perdut la seva feina i comença a preocupar-se pels diners.
Però tot es transforma quan, donant una passejada, s'endinsa a un bosc on ningú recomanaria entrar-hi, una munió de naturalesa que ha abandonat i fet desaparèixer tots els qui han gosat xafardejar-hi.
I en aquest bosc, li succeirà una cosa a la protagonista, que farà obrir-li els ulls en un món on és molt fàcil ser feliç i donar felicitat als altres que t'envolten.
Nota: 9,1 / 10
Us presento la meva cinquena lectura, El laberinto de la felicidad, obra d'un duet d'escriptors que segur que coneixereu o haureu sentit esmentar alguna vegada: Àlex Rovira i Francesc Miralles, tots dos reflexius, filosòfics, intel·ligents, i sobre tot, grandíssims escriptors catalans!
I ara, de què tracta aquesta novel·la?
En primer lloc us diré que es una història tan breu, que gairebé es podria considerar més un relat que no pas una novel·la.
L'argument se situa en la vida d'una dona jove que se sent desolada, i que creu que la seva vida està mancada de sentit, i que per tant, res és important en ella, ja que ha perdut la seva feina i comença a preocupar-se pels diners.
Però tot es transforma quan, donant una passejada, s'endinsa a un bosc on ningú recomanaria entrar-hi, una munió de naturalesa que ha abandonat i fet desaparèixer tots els qui han gosat xafardejar-hi.
I en aquest bosc, li succeirà una cosa a la protagonista, que farà obrir-li els ulls en un món on és molt fàcil ser feliç i donar felicitat als altres que t'envolten.
Nota: 9,1 / 10
Subscriure's a:
Missatges (Atom)