Els Jocs de la Fam 1 :
"la llàstima no t'aconsegueix ajuda. L' admiració perquè no et rendeixis, sí."
"però les paraules són fàcils i apaivagadores, prometen un demà que serà més esperançador que aquest horrible bocí de temps que anomenem avui."
"prat enllà, sota el salze / un llit d'herbei, un coixí verd i tou, / t'aguanta el caparró. Tu tanca els ulls cansats, / que quan els tornis a obrir, el sol brillarà de nou.
això és segur, això és càlid. / aquí els lilàs et protegeixen de tot mal/ aquí els somnis són dolços i demà se't compliran./ aquí és on sempre t'he estimat.
prat enllà, amagada ben lluny/ una manta de fulles, un raig de lluna / oblida el dolor i les teves afliccions/perquè quan sigui de dia, no et quedaran ni els records."
"de vegades, quan les coses són particularment dolentes, el meu cervell em concedeix un somni feliç."
"(...) no veig cap senyal de les seves ferides, no hi veig sang, només una nena brillant i riallera. Em canta cançons que mai he sentit amb una veu clara i melòdica."
"(...) quan em desperto del tot, em sento momentàniament reconfortada."
"Intento aferrar-me a la sensació pacífica del somni, però aviat s'esmuny i em deixa més trista i més sola que mai."
Els Jocs de la Fam 2: en flames :
"em vénen al cap desenes de moments viscuts als boscos, les tardes mandroses de pesca, el dia que li vaig ensenyar a nedar, el dia que em vaig fer mal al genoll i em va portar fins a casa."
"comptàvem l'un amb l'altre, ens cobríem l'esquena i ens obligàvem a ser valents."
"-Saps? em penso que és la primera vegada que fem alguna cosa tots dos junts. -Sí-assenteixo. Tota la nostra relació ha estat dominada pels Jocs. la normalitat mai no n'ha format part. "
"només mirem la tele quan és obligatori, perquè la barreja de propaganda i exhibicions del poder del Capitoli és odiosa."
"-Podries haver viscut com una reina al Capitoli. Joies, diners, tot el que volguessis.
-No m'agraden les joies, i tinc més diners dels que necessito. Per cert, Finnick, en què te'ls gastes tu, els diners?-li pregunto.
-Oh, fa anys que no tracto amb un material tan vulnerable com aquest-replica. -I aleshores amb què et paguen per obtenir el plaer de la teva companyia?-pregunto. -Amb secrets.-diu suaument."
"-I què podem fer amb els pocs dies que ens queden? -El que jo vull és passar cada minut que em queda de vida amb tu-respon en Peeta. -Doncs vinga, som-hi- dic, estirant-lo cap al meu dormitori."
"ningú no ens molesta. Cap a última hora, m'estiro amb el cap sobre el faldó d'en Peeta, fent una corona de flors mentre ell juga amb els meus cabells, amb l'excusa que està practicant nous nusos. Al cap d'una estona, les seves mans s'aturen. -Què?-pregunto. -M'agradaria poder congelar aquest moment, just ara, aquí, i viure'l per sempre -diu."
"(...) Algunes parts de mi són mortes, o clarament agonitzen. I la Mags és morta. Tot això ho sé, o potser només crec que ho sé, perquè res té cap mena de sentit."
"-No vull que oblidis que les nostres circumstàncies són molt diferents. si tu mors i jo visc, a mi no m'espera cap mena de vida quan torni al Districte 12. Tu ets tota la meva vida- em diu
- Mai més no tornaria a ser feliç. -faig un intent de queixar-me, però ell em posa un dit als llavis- En canvi, per a tu és diferent.
No dic pas que no seria feixuc. Però hi ha altres persones per les quals val la pena que visquis. (...) -A mi no em necessita ningú- assenyala, i ho diu sense autocompassió. -Jo sí -li dic - Jo et necessito."
"en comptes de sadollar-me, els petons tenen l'efecte contrari. Em fan voler-ne més. Em pensava que era tota una experta pel que fa a la fam, però aquesta és d'una mena absolutament nova."
"(...) A mesura que caic adormida, intento imaginar-me un món, en algun moment del futur, sense Jocs, sense Capitoli. Un lloc com el prat de la cançó que li cantava a la Rue quan es moria."
"quan em desperto, tinc una breu i deliciosa sensació de felicitat que d'alguna manera està relacionada amb en Peeta.
La felicitat, és clar, és una bestiesa absoluta en aquests moments, ja que, tal com van les coses, demà ja seré morta. "
Els Jocs de la Fam III : L'Ocell de la Revolta.
-Ara fes-me un petó. Desconcertada, sense cap emoció visible, em quedo allà mentre ell s'inclina i prem els seus llavis contra els meus breument. M'examina la cara de prop. -Què t'està passant pel cap ara?
-No ho sé.- li responc amb un xiuxiueig. -Llavors és com fer un petó a un borratxo. No compta.
-Com ho saps?-dic, sobretot per dissimular la meva incomoditat.- has fet mai un petó a algú que estigui borratxo? Es limita a brandar el cap. -No. Però no costa d'imaginar.
-Aliada -en Peeta pronuncia la paraula lentament, degustant-la- Amiga. amant. vencedora. enemiga. nòvia. objectiu. mutant. veïna. caçadora. tribut. aliada. El problema és que ja no puc distingir el que és real del que és inventat.
Llavors em torno a capbussar a la tenda. Faig una cosa tan estúpida com plorar.
com si en un instant una finestra de vidres pintats s'obrís i revelés de cop tota la lletjor del món del darrere. Les rialles canvien a esgarips, la sang taca el paviment color pastel, el fum real enfosqueix els efectes especials pensats per a la televisió.
els meus llocs són foscos, tranquils i impossibles de trobar. M'hi arrauleixo, m'hi faig més petita, tracto de desaparèixer per complet. Embolicada en el silenci, faig voltar la meva polsera amb l'etiqueta MENTALMENT DESORIENTADA una vegada i una altra al canell.
El doctor Aurelius es presenta alguna vegada. M'agrada perquè no diu coses estúpides com ara que estic totalment fora de perill, o que jo no ho veig encara però tornaré a ser feliç algun dia, o ni tan sols que les coses van millor a Panem. Només em pregunta si tinc ganes de parlar, i quan no responc, es queda adormit a la cadira. De fet, crec que les seves visites vénen en gran part motivades per la seva necessitat de fer alguna becaina. És un acord que funciona per a tots dos.
Hem de deixar-nos de veure els uns als altres com a enemics. Ara com ara, la unitat és essencial per a la nostra supervivència.
Ja no em sento amb deute amb aquests monstres anomenats éssers humans, malgrat el fet que jo mateixa en sóc. Penso que en Peeta tenia raó quan deia que en destruir-nos entre nosaltres potser deixaríem lloc al domini d'una nova espècie més decent que nosaltres. Perquè hi ha alguna cosa que clarament no funciona en una criatura que sacrifica vides dels seus fills per arreglar les diferències.
Però ho ha d'entendre. Ha de saber que el que era inconcebible ha passat i que sobreviure exigirà accions prèviament inconcebibles.
Encara que ningú no hi hagi fet res, el Prat torna a estar verd.
(...) La promesa que la vida pot continuar, malgrat la gravetat de les pèrdues. Que pot tornar a ser bona. I això, només m'ho pot donar en Peeta.
Així doncs, quan després em xiuxiueja: -M'estimes. Real o no? Jo li dic: -Real.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada