Aquí arriben les frases del gran mestre Michael Ende, un dels meus autors preferits, però que irònica i tristament he llegit molt poc (tan sols dos llibres...)
La Història Interminable :
les passions humanes són un misteri, i als nens els arriba el mateix que als grans. Aquells que reben la seva escomesa no saben explicar-se-les i els qui no les han viscudes no poden comprendre-les.
no governava, mai no havia emprat la violència ni havia fet ús del seu poder, no manava ni donava ordres a ningú, mai no agredia ni mai no s'havia de defensar de cap agressor, ja que a ningú no se li hauria acudit de rebel·lar-s'hi ni fer-li cap mal. Als seus ulls tothom era igual.
totes les criatures-bones o dolentes, boniques o lletges, divertides o serioses, toixes o assenyades- totes, absolutament totes, hi eren només perquè ella existia.
(...) no sé pas perquè et va escollir a tu. Potser un noiet com tu és l'única persona capaç de dur a terme aquesta tasca impossible.
(...) AURYN et protegirà i et guiarà, però tu no hi has d'intervenir mai per moltes coses que vegis, ja que la teva opinió no compta a partir d'aquest moment. Per això has de sortir d'aquí sense armes.
deixaràs que les coses succeeixin com han de succeir. Per a tu tot tindrà el mateix valor: la maldat i la bondat, la bellesa i la lletjor, l'estupidesa i el seny...
tot es repeteix eternament: el dia i la nit, l'estiu i l'hivern...el món és buit i no té cap sentit. És com un cercle que gira i gira. Allò que apareix, ha de desaparèixer, el que neix, ha de morir.
tot té el seu acabament: el bé i el mal, l'estupidesa i la saviesa, la lletjor i la bellesa. Tot és buit. Res no és real. Res no és important.
(...) si ho he començat, ho he d'acabar. En aquests moments ja he anat massa enllà i no puc desdir-me'n. L'única cosa que puc fer és seguir endavant, tant se val com acabi.
(....) vosaltres sou com una malaltia encomanadissa que fa que els homes es tornin cecs, de tal manera que ja no sabem distingir entre les aparences i la realitat. Saps com us anomenen allà?
No- xiuxiuejà l'Atreiu. -Les mentides! -lladrà el Gmork. (...) i no hi ha res que doni més poder sobre els homes que les mentides. Perquè els homes, fillet meu, viuen de fantasies. I les fantasies poden ser dirigides. Aquest poder és l'únic que compta.
(...) Per quina raó només pots posar-te bona rebent un altre nom? -Només el veritable nom forneix a tots els éssers i a totes les coses la seva realitat. Un nom fals ho fa tot irreal. És així com actua la mentida.
Filla de la Lluna - parlotejà atordit - ja estàs un altre cop bona? Ella somrigué.
-Que no ho veus, Bastian? -Voldria que sempre més fos així-va contestar.
-Sempre és el moment. - va contestar. En Bastian va callar. No entenia la resposta, però ara no tenia ganes de cavil·lar. No desitjava altra cosa que seure davant D'ella i contemplar-la.
-Podràs donar-me la resposta: per què em cal morir quan arriba la nit? -Per què al Desert dels Colors pugui créixer Perelín, el Bosc Nocturn.-va dir-li en Bastian. Perelín- repetí el lleó - què és això?
I, llavors, en Bastian li parlà de les meravelles de la jungla, que era feta de llum viva. (...) -Perelín i tu, Graó-graman, sou una sola cosa. En Graó-graman restà en silenci molta estona.
-Senyor- va dir llavors - ara veig que la meva mort és la font de vida i la meva vida, de mort. i totes dues coses són bones. ara comprenc el sentit de la meva existència. Te'n dono les gràcies.
(...) Tan se val allò que t'amenaci. L'espasa et guiarà i ella tota sola farà el que calgui fer. Però si la desembeines per caprici, desencadenaràs una gran malvestat sobre tu i sobre Fantasia. No ho oblidis mai. -No ho oblidaré.-va prometre en Bastian. L'espasa tornà dins la beina i semblà altre cop vella i sense valor.
(...) Que potser les coses no s'apareixen fins que jo les he desitjades? O més aviat és que ja hi eren i jo únicament les endevino més o menys? -Les dues coses.-va dir en Graó-graman.
(...) Una història pot ser nova i, tanmateix, parlar de temps remots. El passat neix amb ella. -En aquest cas, també Perelín ha hagut d'existir sempre.-va opinar el Bastian desconcertat.
-A partir del moment en què li vas posar el seu nom, Senyor, ha existit des de sempre.- reblà en Graó-graman.
Els camins de Fantasia- digué en Graó-graman – només els pots trobar a través dels teus desigs. (...) allò que no desitjes et resulta inassequible. Això és el que volen dir aquí els mots “a prop” i “lluny”
I tampoc no n'hi ha prou que te'n vulguis anar d'un lloc. Has D'aspirar a un altre lloc. T'has de deixar guiar pels teus desigs. -però jo no desitjo en absolut anar-me'n. -va contestar en Bastian.
-Hauràs d'esbrinar el teu pròxim desig.- replicà el Graó-graman gairebé amb severitat. (.) que estrany que no es pugui simplement desitjar allò que es vol. d'on provenen en realitat els desigs? i què és de fet un desig?
FES EL QUE VULGUIS . Això sens dubte significa que puc fer tot el que em doni la gana, què en dius? (..) No- va dir amb aquella veu profunda i retronyidora – vol dir que has de fer la teva Veritable Voluntat.
-La meva Veritable Voluntat?-repetí en Bastian impressionat- i què és això? -És el teu secret més profund, que no coneixes. -I doncs, com puc esbrinar-lo? -En la mesura que seguiràs el camí dels desigs.
cada un dels dos sabia que l'altre sentia el mateix que ell: la benaurança d'haver trobat un amic. I s'estaven de malmetre-la amb paraules.
(...) quan fem una cosa per una altra persona, és molt important quan i perquè ho fem.
(...) -Hi ha hagut des de sempre éssers humans que no han sabut tornar al seu món. -explicà l'Argax – al principi no hi volien tornar, i ara...ja no hi poden tornar.
-Per què no hi poden tornar-preguntà. -Ho haurien de desitjar. Però ja no tenen cap desig. El seu últim desig l'han fet servir per a alguna altra cosa.
en el seu interior se sentia com si li ho haguessin capgirat tot...(...) allò en què havia tingut esperances era la seva perdició, i el que havia odiat, la seva salvació.
Quan el forat va ser prou profund, es va deslligar la espasa Sikanda i la hi col·locà. -Sikanda- va dir en veu baixa enmig dels brams de la tempesta.- El meu adéu és per sempre. Mai més no ens han de prevenir desgràcies per causa d'algú que et desembeina contra un amic. I quan et trobaran aquí el món ja farà temps que haurà oblidat el que ha succeït per culpa teva i meva. Després tornà a tapar el forat, i, per acabar, hi posà molsa i branques per tal que ningú no ho descobrís. I avui, Sikanda encara hi és. Perquè fins a un futur molt llunyà no vindrà ningú que la pugui tocar sense perill...
Però els desigs no es poden provocar ni reprimir a caprici de cadascú. Sorgeixen en nosaltres d'unes profunditats més fondes que totes les altres intencions, tant si aquestes són bones com dolentes.
només al tercer dia de viatge va interrogar un dels tres amics que s'havia assegut al seu costat. Aquest, D'altra banda, semblava D'allò més sorprès de l'astorament d'en Bastian i li explicà que els homes movien el vaixell amb la força de la imaginació. De moment en Bastian no podia entendre aquesta explicació i demanà si potser accionaven algunes rodes ocultes.
No- contestà el navegant de la boira.- Quan vols moure les cames, no en tens prou imaginant-ho? ... o és que potser les has d'accionar a través d'uns engranatges?.
(...) eren tan iguals els uns als altres que no els costava cap esforç sentir-se una comunitat. Al contrari, no existia entre ells la possibilitat de discutir-se o de discrepar, perquè cap no se sentia com un individu.
(...) No m'agrada parlar gaire. M'estimo més el silenci. Però per aquesta vegada t'ho diré.
Momo (cast) :
-Dices que te llamas Momo, ¿no es así? -Sí -Es un nombre bonito, pero no lo he oido nunca. Quién te ha llamado así? -Yo- dijo Momo. -Tu misma te has llamado así? -Sí.
-Y cuándo naciste? Momo pensó un rato y dijo, por fin : - Por lo que puedo recordar, siempre he existido.
lo que la pequeña Momo sabía hacer como nadie era escuchar. Eso no es nada especial, dirá, quizás, algún lector; cualquiera sabe escuchar. Pues eso es un error. Muy pocas personas saben escuchar de verdad.
Y la manera en que sabía escuchar Momo era única. Momo sabía escuchar de tal manera que a la gente tonta se le ocurrían, de repente, ideas muy inteligentes.
Sabía escuchar de tal manera que la gente perpleja o indecisa sabía muy bien, de repente, qué era lo que quería.
En su opinión, todas las desgracias del mundo nacían de las muchas mentiras, las dichas a propósito,pero también las involuntarias; causadas por la prisa o por la imprecisión.
existe una cosa muy misteriosa,pero muy cotidiana. Todos el mundo participa en ella, todo el mundo la conoce, pero muy pocos se paran a pensar en ella. Casi todos se limitan a tomarla como viene, sin hacer preguntas. Esta cosa es el tiempo.
hay calendarios y relojes para medirlo, pero eso significa poco, porque todos sabemos que, a veces, una hora puede parecernos una eternidad, y otra, en cambio, pasa en un instante; depende de lo que hagamos durante esa hora.
porque el tiempo es vida. Y la vida reside en el corazón. Y como más tiempo estalvia la gente, menos vida tiene.
el pasado son los instantes que ya han sido y el futuro son los que han de venir. Así que los dos no existirían si no hubiera el presente.
Dime- dijo al final – qué es el tiempo? -Sería bonito- contestó el maestro Hora – que a esto pudieras contestar tú misma.
está ahí- dijo, hundida en sus pensamientos- eso es seguro. Pero no se le puede tocar. Ni retener. ¿acaso es algo parecido a un olor? Pero tambien es algo que siempre pasa. Así que tiene que venir de algún lugar.
¿acaso es algo así como el viento? O no. Ya lo sé. Quizá sea una especie de música que no se oye porque suena siempre. Aunque creo que ya la he oido alguna vez, muy bajito.
(..) al igual que tenéis ojos para ver la luz, oidos para oir sonidos, tenéis corazón para percibir, con él, el tiempo. Y todo el tiempo que no se percibe con el corazón está tan perdido como los colores del arco iris para un ciego o el canto de un pájaro para un sordo. Pero, por desgracia, hay corazones ciegos y sordos que no perciben nada, a pesar de latir.
-¿Y si un día mi corazón deja de latir?- preguntó Momo. -Entonces- replicó el maestro Hora-, el tiempo se habrá acabado para ti, mi niña.
-Eres tu la muerte? El maestro Hora sonrió y calló un rato antes de contestar: -Si los hombres supiesen lo que es la muerte ya no le tendrían miedo.
y si ya no le tuvieran miedo, nadie podría robarles, nunca más, su tiempo de vida. -No hace falta más que decírselo- propuso Momo.
-Tú crees?-preguntó el maestro Hora- yo se lo que digo con cada hora que les adjudico. pero creo que no quieren escucharlo. prefieren creer a aquellos que no les dan miedo.
(...) se acabó. Una cosa te puedo decir, Momo: lo más peligroso que existe en la vida son las ilusiones que se cumplen. (...) ya no me queda nada con qué soñar. Ni siquiera entre vosotros podría volver a aprenderlo.
Probablemente no existían palabras para definir la felicidad de este reencuentro. Ambos reían y lloraban alternativamente y hablaban a la vez, sin decir más que tonterías,
como ocurre cuando se está ebrio de alegria. Se abrazaban una y otra vez y la gente que pasaba se paraba y se reía y lloraba con ellos, porque ahora, al fin y al cabo, tenían tiempo para hacerlo.
durante el largo recorrido nocturno me contó toda esta historia. Cuando hubo terminado, los dos callamos un rato.
entonces, el enigmático pasajero añadió todavía una frase que no puedo escatimarle al lector.
-Le he contado todo esto- dijo - como si ya hubiera ocurrido. también hubiera podido contarlo como si fuera a ocurrir en el futuro. para mí, no hay demasiada diferencia.
supongo que se apeó del tren en la parada siguiente, porque al cabo de un rato me di cuenta de que estaba solo en el compartimiento.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada