Hola de nou, aficionats de QueEsLiteratura!
Us presento una de les grans obres del teatre, a la mà d'un dels més grans dramàtics i considerat un magistral poeta, admirador de les metàfores i històries amb finals tristos.
Senyors i senyores, esteu davant de La Tragèdia de Romeo i Julieta, una de les grans obres teatrals de tots els temps, un dels clàssics, que com tots els clàssics, passen a la història i perduren en les nostres ments al llarg dels anys. I l'autor, com tots ja haureu endevinat (o hauria d'haver estat així) i com no podia ser cap altra, és el mestre William Shakespeare.
Us he de dir que no vaig gaudir plenament d'aquesta obra fins que la vaig copsar amb tota la magnitud de la seva intenció. I encara dubto de si caldrà que la llegexi un altre cop, per mirar d'entendre més aquell de qui tan podem aprendre.
Enamoreu-vos, doncs, sí encara no ho heu fet, i entendreu que no hi ha res més gran que estimar i donar-ho tot per aquella persona qui us estima i ho dona tot per vosaltres!
Nota: 9 / 10
27 de gen. 2011
Michael Ende Biografia
Michael Andreas Helmut Ende (Garmisch-Partenkirchen, Baviera, 12 de novembre de 1929 - Stuttgart, 28 d'agost de 1995) fou un escriptor alemany de literatura fantàstica i infantil. Els seus llibres van tenir un gran èxit de vendes i han estat traduïts a més de 40 idiomes. Les seves obres més destacades són les dedicades a Jim Botó, Momo i, sobretot, La Història Interminable, on fa una defensa de la imaginació i el poder de la ficció i de la paraula.
més informació:
Lectura 3: La Història Interminable
Hola un altre cop amants de QueEsLiteratura!
Us presento la meva tercera lectura, La Història Interminable, d'un autor filòsofic increïble, anomenat Michael Ende.
No us heu sentit mai, quan llegiu un llibre, com si cadascuna de les paraules us transportés a un altre món paral·lel a la realitat i us fes somiar?
Doncs això és justament el que li succeeïx al protagonista d'aquesta novel·la de fantasia.
Comença a llegir un llibre, i a poc a poc sent com se sumergeix en les pàgines i com viu clarament cadascuna de les coses que pasen.
Ideal, doncs, per la gent somiadora, i que volen realitzar els seus somnis a través de la lectura.
Nota: 9,2 / 10
Us presento la meva tercera lectura, La Història Interminable, d'un autor filòsofic increïble, anomenat Michael Ende.
No us heu sentit mai, quan llegiu un llibre, com si cadascuna de les paraules us transportés a un altre món paral·lel a la realitat i us fes somiar?
Doncs això és justament el que li succeeïx al protagonista d'aquesta novel·la de fantasia.
Comença a llegir un llibre, i a poc a poc sent com se sumergeix en les pàgines i com viu clarament cadascuna de les coses que pasen.
Ideal, doncs, per la gent somiadora, i que volen realitzar els seus somnis a través de la lectura.
Nota: 9,2 / 10
Michael Ende Frases
Hola, amants estimats de QueEsLiteratura!
Aquí arriben les frases del gran mestre Michael Ende, un dels meus autors preferits, però que irònica i tristament he llegit molt poc (tan sols dos llibres...)
La Història Interminable :
les passions humanes són un misteri, i als nens els arriba el mateix que als grans. Aquells que reben la seva escomesa no saben explicar-se-les i els qui no les han viscudes no poden comprendre-les.
no governava, mai no havia emprat la violència ni havia fet ús del seu poder, no manava ni donava ordres a ningú, mai no agredia ni mai no s'havia de defensar de cap agressor, ja que a ningú no se li hauria acudit de rebel·lar-s'hi ni fer-li cap mal. Als seus ulls tothom era igual.
totes les criatures-bones o dolentes, boniques o lletges, divertides o serioses, toixes o assenyades- totes, absolutament totes, hi eren només perquè ella existia.
(...) no sé pas perquè et va escollir a tu. Potser un noiet com tu és l'única persona capaç de dur a terme aquesta tasca impossible.
(...) AURYN et protegirà i et guiarà, però tu no hi has d'intervenir mai per moltes coses que vegis, ja que la teva opinió no compta a partir d'aquest moment. Per això has de sortir d'aquí sense armes.
deixaràs que les coses succeeixin com han de succeir. Per a tu tot tindrà el mateix valor: la maldat i la bondat, la bellesa i la lletjor, l'estupidesa i el seny...
tot es repeteix eternament: el dia i la nit, l'estiu i l'hivern...el món és buit i no té cap sentit. És com un cercle que gira i gira. Allò que apareix, ha de desaparèixer, el que neix, ha de morir.
tot té el seu acabament: el bé i el mal, l'estupidesa i la saviesa, la lletjor i la bellesa. Tot és buit. Res no és real. Res no és important.
(...) si ho he començat, ho he d'acabar. En aquests moments ja he anat massa enllà i no puc desdir-me'n. L'única cosa que puc fer és seguir endavant, tant se val com acabi.
(....) vosaltres sou com una malaltia encomanadissa que fa que els homes es tornin cecs, de tal manera que ja no sabem distingir entre les aparences i la realitat. Saps com us anomenen allà?
No- xiuxiuejà l'Atreiu. -Les mentides! -lladrà el Gmork. (...) i no hi ha res que doni més poder sobre els homes que les mentides. Perquè els homes, fillet meu, viuen de fantasies. I les fantasies poden ser dirigides. Aquest poder és l'únic que compta.
(...) Per quina raó només pots posar-te bona rebent un altre nom? -Només el veritable nom forneix a tots els éssers i a totes les coses la seva realitat. Un nom fals ho fa tot irreal. És així com actua la mentida.
Filla de la Lluna - parlotejà atordit - ja estàs un altre cop bona? Ella somrigué.
-Que no ho veus, Bastian? -Voldria que sempre més fos així-va contestar.
-Sempre és el moment. - va contestar. En Bastian va callar. No entenia la resposta, però ara no tenia ganes de cavil·lar. No desitjava altra cosa que seure davant D'ella i contemplar-la.
-Podràs donar-me la resposta: per què em cal morir quan arriba la nit? -Per què al Desert dels Colors pugui créixer Perelín, el Bosc Nocturn.-va dir-li en Bastian. Perelín- repetí el lleó - què és això?
I, llavors, en Bastian li parlà de les meravelles de la jungla, que era feta de llum viva. (...) -Perelín i tu, Graó-graman, sou una sola cosa. En Graó-graman restà en silenci molta estona.
-Senyor- va dir llavors - ara veig que la meva mort és la font de vida i la meva vida, de mort. i totes dues coses són bones. ara comprenc el sentit de la meva existència. Te'n dono les gràcies.
(...) Tan se val allò que t'amenaci. L'espasa et guiarà i ella tota sola farà el que calgui fer. Però si la desembeines per caprici, desencadenaràs una gran malvestat sobre tu i sobre Fantasia. No ho oblidis mai. -No ho oblidaré.-va prometre en Bastian. L'espasa tornà dins la beina i semblà altre cop vella i sense valor.
(...) Que potser les coses no s'apareixen fins que jo les he desitjades? O més aviat és que ja hi eren i jo únicament les endevino més o menys? -Les dues coses.-va dir en Graó-graman.
(...) Una història pot ser nova i, tanmateix, parlar de temps remots. El passat neix amb ella. -En aquest cas, també Perelín ha hagut d'existir sempre.-va opinar el Bastian desconcertat.
-A partir del moment en què li vas posar el seu nom, Senyor, ha existit des de sempre.- reblà en Graó-graman.
Els camins de Fantasia- digué en Graó-graman – només els pots trobar a través dels teus desigs. (...) allò que no desitjes et resulta inassequible. Això és el que volen dir aquí els mots “a prop” i “lluny”
I tampoc no n'hi ha prou que te'n vulguis anar d'un lloc. Has D'aspirar a un altre lloc. T'has de deixar guiar pels teus desigs. -però jo no desitjo en absolut anar-me'n. -va contestar en Bastian.
-Hauràs d'esbrinar el teu pròxim desig.- replicà el Graó-graman gairebé amb severitat. (.) que estrany que no es pugui simplement desitjar allò que es vol. d'on provenen en realitat els desigs? i què és de fet un desig?
FES EL QUE VULGUIS . Això sens dubte significa que puc fer tot el que em doni la gana, què en dius? (..) No- va dir amb aquella veu profunda i retronyidora – vol dir que has de fer la teva Veritable Voluntat.
-La meva Veritable Voluntat?-repetí en Bastian impressionat- i què és això? -És el teu secret més profund, que no coneixes. -I doncs, com puc esbrinar-lo? -En la mesura que seguiràs el camí dels desigs.
cada un dels dos sabia que l'altre sentia el mateix que ell: la benaurança d'haver trobat un amic. I s'estaven de malmetre-la amb paraules.
(...) quan fem una cosa per una altra persona, és molt important quan i perquè ho fem.
(...) -Hi ha hagut des de sempre éssers humans que no han sabut tornar al seu món. -explicà l'Argax – al principi no hi volien tornar, i ara...ja no hi poden tornar.
-Per què no hi poden tornar-preguntà. -Ho haurien de desitjar. Però ja no tenen cap desig. El seu últim desig l'han fet servir per a alguna altra cosa.
en el seu interior se sentia com si li ho haguessin capgirat tot...(...) allò en què havia tingut esperances era la seva perdició, i el que havia odiat, la seva salvació.
Quan el forat va ser prou profund, es va deslligar la espasa Sikanda i la hi col·locà. -Sikanda- va dir en veu baixa enmig dels brams de la tempesta.- El meu adéu és per sempre. Mai més no ens han de prevenir desgràcies per causa d'algú que et desembeina contra un amic. I quan et trobaran aquí el món ja farà temps que haurà oblidat el que ha succeït per culpa teva i meva. Després tornà a tapar el forat, i, per acabar, hi posà molsa i branques per tal que ningú no ho descobrís. I avui, Sikanda encara hi és. Perquè fins a un futur molt llunyà no vindrà ningú que la pugui tocar sense perill...
Però els desigs no es poden provocar ni reprimir a caprici de cadascú. Sorgeixen en nosaltres d'unes profunditats més fondes que totes les altres intencions, tant si aquestes són bones com dolentes.
només al tercer dia de viatge va interrogar un dels tres amics que s'havia assegut al seu costat. Aquest, D'altra banda, semblava D'allò més sorprès de l'astorament d'en Bastian i li explicà que els homes movien el vaixell amb la força de la imaginació. De moment en Bastian no podia entendre aquesta explicació i demanà si potser accionaven algunes rodes ocultes.
No- contestà el navegant de la boira.- Quan vols moure les cames, no en tens prou imaginant-ho? ... o és que potser les has d'accionar a través d'uns engranatges?.
(...) eren tan iguals els uns als altres que no els costava cap esforç sentir-se una comunitat. Al contrari, no existia entre ells la possibilitat de discutir-se o de discrepar, perquè cap no se sentia com un individu.
(...) No m'agrada parlar gaire. M'estimo més el silenci. Però per aquesta vegada t'ho diré.
Momo (cast) :
-Dices que te llamas Momo, ¿no es así? -Sí -Es un nombre bonito, pero no lo he oido nunca. Quién te ha llamado así? -Yo- dijo Momo. -Tu misma te has llamado así? -Sí.
-Y cuándo naciste? Momo pensó un rato y dijo, por fin : - Por lo que puedo recordar, siempre he existido.
lo que la pequeña Momo sabía hacer como nadie era escuchar. Eso no es nada especial, dirá, quizás, algún lector; cualquiera sabe escuchar. Pues eso es un error. Muy pocas personas saben escuchar de verdad.
Y la manera en que sabía escuchar Momo era única. Momo sabía escuchar de tal manera que a la gente tonta se le ocurrían, de repente, ideas muy inteligentes.
Sabía escuchar de tal manera que la gente perpleja o indecisa sabía muy bien, de repente, qué era lo que quería.
En su opinión, todas las desgracias del mundo nacían de las muchas mentiras, las dichas a propósito,pero también las involuntarias; causadas por la prisa o por la imprecisión.
existe una cosa muy misteriosa,pero muy cotidiana. Todos el mundo participa en ella, todo el mundo la conoce, pero muy pocos se paran a pensar en ella. Casi todos se limitan a tomarla como viene, sin hacer preguntas. Esta cosa es el tiempo.
hay calendarios y relojes para medirlo, pero eso significa poco, porque todos sabemos que, a veces, una hora puede parecernos una eternidad, y otra, en cambio, pasa en un instante; depende de lo que hagamos durante esa hora.
porque el tiempo es vida. Y la vida reside en el corazón. Y como más tiempo estalvia la gente, menos vida tiene.
el pasado son los instantes que ya han sido y el futuro son los que han de venir. Así que los dos no existirían si no hubiera el presente.
Dime- dijo al final – qué es el tiempo? -Sería bonito- contestó el maestro Hora – que a esto pudieras contestar tú misma.
está ahí- dijo, hundida en sus pensamientos- eso es seguro. Pero no se le puede tocar. Ni retener. ¿acaso es algo parecido a un olor? Pero tambien es algo que siempre pasa. Así que tiene que venir de algún lugar.
¿acaso es algo así como el viento? O no. Ya lo sé. Quizá sea una especie de música que no se oye porque suena siempre. Aunque creo que ya la he oido alguna vez, muy bajito.
(..) al igual que tenéis ojos para ver la luz, oidos para oir sonidos, tenéis corazón para percibir, con él, el tiempo. Y todo el tiempo que no se percibe con el corazón está tan perdido como los colores del arco iris para un ciego o el canto de un pájaro para un sordo. Pero, por desgracia, hay corazones ciegos y sordos que no perciben nada, a pesar de latir.
-¿Y si un día mi corazón deja de latir?- preguntó Momo. -Entonces- replicó el maestro Hora-, el tiempo se habrá acabado para ti, mi niña.
-Eres tu la muerte? El maestro Hora sonrió y calló un rato antes de contestar: -Si los hombres supiesen lo que es la muerte ya no le tendrían miedo.
y si ya no le tuvieran miedo, nadie podría robarles, nunca más, su tiempo de vida. -No hace falta más que decírselo- propuso Momo.
-Tú crees?-preguntó el maestro Hora- yo se lo que digo con cada hora que les adjudico. pero creo que no quieren escucharlo. prefieren creer a aquellos que no les dan miedo.
(...) se acabó. Una cosa te puedo decir, Momo: lo más peligroso que existe en la vida son las ilusiones que se cumplen. (...) ya no me queda nada con qué soñar. Ni siquiera entre vosotros podría volver a aprenderlo.
Probablemente no existían palabras para definir la felicidad de este reencuentro. Ambos reían y lloraban alternativamente y hablaban a la vez, sin decir más que tonterías,
como ocurre cuando se está ebrio de alegria. Se abrazaban una y otra vez y la gente que pasaba se paraba y se reía y lloraba con ellos, porque ahora, al fin y al cabo, tenían tiempo para hacerlo.
durante el largo recorrido nocturno me contó toda esta historia. Cuando hubo terminado, los dos callamos un rato.
entonces, el enigmático pasajero añadió todavía una frase que no puedo escatimarle al lector.
-Le he contado todo esto- dijo - como si ya hubiera ocurrido. también hubiera podido contarlo como si fuera a ocurrir en el futuro. para mí, no hay demasiada diferencia.
supongo que se apeó del tren en la parada siguiente, porque al cabo de un rato me di cuenta de que estaba solo en el compartimiento.
Aquí arriben les frases del gran mestre Michael Ende, un dels meus autors preferits, però que irònica i tristament he llegit molt poc (tan sols dos llibres...)
La Història Interminable :
les passions humanes són un misteri, i als nens els arriba el mateix que als grans. Aquells que reben la seva escomesa no saben explicar-se-les i els qui no les han viscudes no poden comprendre-les.
no governava, mai no havia emprat la violència ni havia fet ús del seu poder, no manava ni donava ordres a ningú, mai no agredia ni mai no s'havia de defensar de cap agressor, ja que a ningú no se li hauria acudit de rebel·lar-s'hi ni fer-li cap mal. Als seus ulls tothom era igual.
totes les criatures-bones o dolentes, boniques o lletges, divertides o serioses, toixes o assenyades- totes, absolutament totes, hi eren només perquè ella existia.
(...) no sé pas perquè et va escollir a tu. Potser un noiet com tu és l'única persona capaç de dur a terme aquesta tasca impossible.
(...) AURYN et protegirà i et guiarà, però tu no hi has d'intervenir mai per moltes coses que vegis, ja que la teva opinió no compta a partir d'aquest moment. Per això has de sortir d'aquí sense armes.
deixaràs que les coses succeeixin com han de succeir. Per a tu tot tindrà el mateix valor: la maldat i la bondat, la bellesa i la lletjor, l'estupidesa i el seny...
tot es repeteix eternament: el dia i la nit, l'estiu i l'hivern...el món és buit i no té cap sentit. És com un cercle que gira i gira. Allò que apareix, ha de desaparèixer, el que neix, ha de morir.
tot té el seu acabament: el bé i el mal, l'estupidesa i la saviesa, la lletjor i la bellesa. Tot és buit. Res no és real. Res no és important.
(...) si ho he començat, ho he d'acabar. En aquests moments ja he anat massa enllà i no puc desdir-me'n. L'única cosa que puc fer és seguir endavant, tant se val com acabi.
(....) vosaltres sou com una malaltia encomanadissa que fa que els homes es tornin cecs, de tal manera que ja no sabem distingir entre les aparences i la realitat. Saps com us anomenen allà?
No- xiuxiuejà l'Atreiu. -Les mentides! -lladrà el Gmork. (...) i no hi ha res que doni més poder sobre els homes que les mentides. Perquè els homes, fillet meu, viuen de fantasies. I les fantasies poden ser dirigides. Aquest poder és l'únic que compta.
(...) Per quina raó només pots posar-te bona rebent un altre nom? -Només el veritable nom forneix a tots els éssers i a totes les coses la seva realitat. Un nom fals ho fa tot irreal. És així com actua la mentida.
Filla de la Lluna - parlotejà atordit - ja estàs un altre cop bona? Ella somrigué.
-Que no ho veus, Bastian? -Voldria que sempre més fos així-va contestar.
-Sempre és el moment. - va contestar. En Bastian va callar. No entenia la resposta, però ara no tenia ganes de cavil·lar. No desitjava altra cosa que seure davant D'ella i contemplar-la.
-Podràs donar-me la resposta: per què em cal morir quan arriba la nit? -Per què al Desert dels Colors pugui créixer Perelín, el Bosc Nocturn.-va dir-li en Bastian. Perelín- repetí el lleó - què és això?
I, llavors, en Bastian li parlà de les meravelles de la jungla, que era feta de llum viva. (...) -Perelín i tu, Graó-graman, sou una sola cosa. En Graó-graman restà en silenci molta estona.
-Senyor- va dir llavors - ara veig que la meva mort és la font de vida i la meva vida, de mort. i totes dues coses són bones. ara comprenc el sentit de la meva existència. Te'n dono les gràcies.
(...) Tan se val allò que t'amenaci. L'espasa et guiarà i ella tota sola farà el que calgui fer. Però si la desembeines per caprici, desencadenaràs una gran malvestat sobre tu i sobre Fantasia. No ho oblidis mai. -No ho oblidaré.-va prometre en Bastian. L'espasa tornà dins la beina i semblà altre cop vella i sense valor.
(...) Que potser les coses no s'apareixen fins que jo les he desitjades? O més aviat és que ja hi eren i jo únicament les endevino més o menys? -Les dues coses.-va dir en Graó-graman.
(...) Una història pot ser nova i, tanmateix, parlar de temps remots. El passat neix amb ella. -En aquest cas, també Perelín ha hagut d'existir sempre.-va opinar el Bastian desconcertat.
-A partir del moment en què li vas posar el seu nom, Senyor, ha existit des de sempre.- reblà en Graó-graman.
Els camins de Fantasia- digué en Graó-graman – només els pots trobar a través dels teus desigs. (...) allò que no desitjes et resulta inassequible. Això és el que volen dir aquí els mots “a prop” i “lluny”
I tampoc no n'hi ha prou que te'n vulguis anar d'un lloc. Has D'aspirar a un altre lloc. T'has de deixar guiar pels teus desigs. -però jo no desitjo en absolut anar-me'n. -va contestar en Bastian.
-Hauràs d'esbrinar el teu pròxim desig.- replicà el Graó-graman gairebé amb severitat. (.) que estrany que no es pugui simplement desitjar allò que es vol. d'on provenen en realitat els desigs? i què és de fet un desig?
FES EL QUE VULGUIS . Això sens dubte significa que puc fer tot el que em doni la gana, què en dius? (..) No- va dir amb aquella veu profunda i retronyidora – vol dir que has de fer la teva Veritable Voluntat.
-La meva Veritable Voluntat?-repetí en Bastian impressionat- i què és això? -És el teu secret més profund, que no coneixes. -I doncs, com puc esbrinar-lo? -En la mesura que seguiràs el camí dels desigs.
cada un dels dos sabia que l'altre sentia el mateix que ell: la benaurança d'haver trobat un amic. I s'estaven de malmetre-la amb paraules.
(...) quan fem una cosa per una altra persona, és molt important quan i perquè ho fem.
(...) -Hi ha hagut des de sempre éssers humans que no han sabut tornar al seu món. -explicà l'Argax – al principi no hi volien tornar, i ara...ja no hi poden tornar.
-Per què no hi poden tornar-preguntà. -Ho haurien de desitjar. Però ja no tenen cap desig. El seu últim desig l'han fet servir per a alguna altra cosa.
en el seu interior se sentia com si li ho haguessin capgirat tot...(...) allò en què havia tingut esperances era la seva perdició, i el que havia odiat, la seva salvació.
Quan el forat va ser prou profund, es va deslligar la espasa Sikanda i la hi col·locà. -Sikanda- va dir en veu baixa enmig dels brams de la tempesta.- El meu adéu és per sempre. Mai més no ens han de prevenir desgràcies per causa d'algú que et desembeina contra un amic. I quan et trobaran aquí el món ja farà temps que haurà oblidat el que ha succeït per culpa teva i meva. Després tornà a tapar el forat, i, per acabar, hi posà molsa i branques per tal que ningú no ho descobrís. I avui, Sikanda encara hi és. Perquè fins a un futur molt llunyà no vindrà ningú que la pugui tocar sense perill...
Però els desigs no es poden provocar ni reprimir a caprici de cadascú. Sorgeixen en nosaltres d'unes profunditats més fondes que totes les altres intencions, tant si aquestes són bones com dolentes.
només al tercer dia de viatge va interrogar un dels tres amics que s'havia assegut al seu costat. Aquest, D'altra banda, semblava D'allò més sorprès de l'astorament d'en Bastian i li explicà que els homes movien el vaixell amb la força de la imaginació. De moment en Bastian no podia entendre aquesta explicació i demanà si potser accionaven algunes rodes ocultes.
No- contestà el navegant de la boira.- Quan vols moure les cames, no en tens prou imaginant-ho? ... o és que potser les has d'accionar a través d'uns engranatges?.
(...) eren tan iguals els uns als altres que no els costava cap esforç sentir-se una comunitat. Al contrari, no existia entre ells la possibilitat de discutir-se o de discrepar, perquè cap no se sentia com un individu.
(...) No m'agrada parlar gaire. M'estimo més el silenci. Però per aquesta vegada t'ho diré.
Momo (cast) :
-Dices que te llamas Momo, ¿no es así? -Sí -Es un nombre bonito, pero no lo he oido nunca. Quién te ha llamado así? -Yo- dijo Momo. -Tu misma te has llamado así? -Sí.
-Y cuándo naciste? Momo pensó un rato y dijo, por fin : - Por lo que puedo recordar, siempre he existido.
lo que la pequeña Momo sabía hacer como nadie era escuchar. Eso no es nada especial, dirá, quizás, algún lector; cualquiera sabe escuchar. Pues eso es un error. Muy pocas personas saben escuchar de verdad.
Y la manera en que sabía escuchar Momo era única. Momo sabía escuchar de tal manera que a la gente tonta se le ocurrían, de repente, ideas muy inteligentes.
Sabía escuchar de tal manera que la gente perpleja o indecisa sabía muy bien, de repente, qué era lo que quería.
En su opinión, todas las desgracias del mundo nacían de las muchas mentiras, las dichas a propósito,pero también las involuntarias; causadas por la prisa o por la imprecisión.
existe una cosa muy misteriosa,pero muy cotidiana. Todos el mundo participa en ella, todo el mundo la conoce, pero muy pocos se paran a pensar en ella. Casi todos se limitan a tomarla como viene, sin hacer preguntas. Esta cosa es el tiempo.
hay calendarios y relojes para medirlo, pero eso significa poco, porque todos sabemos que, a veces, una hora puede parecernos una eternidad, y otra, en cambio, pasa en un instante; depende de lo que hagamos durante esa hora.
porque el tiempo es vida. Y la vida reside en el corazón. Y como más tiempo estalvia la gente, menos vida tiene.
el pasado son los instantes que ya han sido y el futuro son los que han de venir. Así que los dos no existirían si no hubiera el presente.
Dime- dijo al final – qué es el tiempo? -Sería bonito- contestó el maestro Hora – que a esto pudieras contestar tú misma.
está ahí- dijo, hundida en sus pensamientos- eso es seguro. Pero no se le puede tocar. Ni retener. ¿acaso es algo parecido a un olor? Pero tambien es algo que siempre pasa. Así que tiene que venir de algún lugar.
¿acaso es algo así como el viento? O no. Ya lo sé. Quizá sea una especie de música que no se oye porque suena siempre. Aunque creo que ya la he oido alguna vez, muy bajito.
(..) al igual que tenéis ojos para ver la luz, oidos para oir sonidos, tenéis corazón para percibir, con él, el tiempo. Y todo el tiempo que no se percibe con el corazón está tan perdido como los colores del arco iris para un ciego o el canto de un pájaro para un sordo. Pero, por desgracia, hay corazones ciegos y sordos que no perciben nada, a pesar de latir.
-¿Y si un día mi corazón deja de latir?- preguntó Momo. -Entonces- replicó el maestro Hora-, el tiempo se habrá acabado para ti, mi niña.
-Eres tu la muerte? El maestro Hora sonrió y calló un rato antes de contestar: -Si los hombres supiesen lo que es la muerte ya no le tendrían miedo.
y si ya no le tuvieran miedo, nadie podría robarles, nunca más, su tiempo de vida. -No hace falta más que decírselo- propuso Momo.
-Tú crees?-preguntó el maestro Hora- yo se lo que digo con cada hora que les adjudico. pero creo que no quieren escucharlo. prefieren creer a aquellos que no les dan miedo.
(...) se acabó. Una cosa te puedo decir, Momo: lo más peligroso que existe en la vida son las ilusiones que se cumplen. (...) ya no me queda nada con qué soñar. Ni siquiera entre vosotros podría volver a aprenderlo.
Probablemente no existían palabras para definir la felicidad de este reencuentro. Ambos reían y lloraban alternativamente y hablaban a la vez, sin decir más que tonterías,
como ocurre cuando se está ebrio de alegria. Se abrazaban una y otra vez y la gente que pasaba se paraba y se reía y lloraba con ellos, porque ahora, al fin y al cabo, tenían tiempo para hacerlo.
durante el largo recorrido nocturno me contó toda esta historia. Cuando hubo terminado, los dos callamos un rato.
entonces, el enigmático pasajero añadió todavía una frase que no puedo escatimarle al lector.
-Le he contado todo esto- dijo - como si ya hubiera ocurrido. también hubiera podido contarlo como si fuera a ocurrir en el futuro. para mí, no hay demasiada diferencia.
supongo que se apeó del tren en la parada siguiente, porque al cabo de un rato me di cuenta de que estaba solo en el compartimiento.
15 de gen. 2011
Suzanne Collins Biografia
Des de 1991, Suzanne Collins ha estat ocupada creant guions televisius per als nens. Ha treballat juntament amb el personal de diversos programes de Nickelodeon, incluint el nominat al Emmy Little Bear y Oswald. També va co-escriure l'aclamat per la crítica de Rankin / Bass especial de Nadal, Santa, Baby!
I, recentment ha estat escriptora principal de Clifford Scholastic Entertainment Puppy Days.
Pensant un dia en Alicia al Pais de les Meravelles, van començar a formular-se-li idees al cervell, històries incoherents, però amb una gran inventiva i imaginació, pensant en els nens que vivien, com els seus, en un entorn urbà, monòton però introductiu a moltes històries.
A Nova York, ets molt més propens a caure a un forat d'un cau de conill, i si ho fas, no et trobaràs pas una festa del tè. El que potser et trobaràs és...Bé, no ho diré, perquè aquesta és la història que Suzanne va escriure; la història de Gregor, la primera part d'una saga d'aventures.
En la actualitat, Suzanne Collins ha finalitzat el tercer llibre de la seva darrera sèrie de ciència ficció, la trilogia dels Jocs de la Fam.
També se sap que viu a Connecticut amb la seva familia, i un parell de gatets de carrer que va adoptar del seu pati de darrere.
I, recentment ha estat escriptora principal de Clifford Scholastic Entertainment Puppy Days.
Pensant un dia en Alicia al Pais de les Meravelles, van començar a formular-se-li idees al cervell, històries incoherents, però amb una gran inventiva i imaginació, pensant en els nens que vivien, com els seus, en un entorn urbà, monòton però introductiu a moltes històries.
A Nova York, ets molt més propens a caure a un forat d'un cau de conill, i si ho fas, no et trobaràs pas una festa del tè. El que potser et trobaràs és...Bé, no ho diré, perquè aquesta és la història que Suzanne va escriure; la història de Gregor, la primera part d'una saga d'aventures.
En la actualitat, Suzanne Collins ha finalitzat el tercer llibre de la seva darrera sèrie de ciència ficció, la trilogia dels Jocs de la Fam.
També se sap que viu a Connecticut amb la seva familia, i un parell de gatets de carrer que va adoptar del seu pati de darrere.
5 de gen. 2011
UNA FINESTRA OBERTA
Hola, hola, amics de QueEsLiteratura!
Us faré una pregunta molt difícil..
Què té d'especial una finestra oberta?
Doncs que s'hi poden veure moltes coses...tot un món que a més de visualitzar, pots escoltar, olorar...
Així és com s'anomena aquest blog de la escriptora Nuria Pradas Andreu.
I us el recomano, més que res, perquè acabo de veure el comentari que ha fet sobre el llibre que estic llegint, i m'ha semblat interessant...
Aquí teniu l'enllaç: http://unafinestraoberta.blogspot.com/
Us faré una pregunta molt difícil..
Què té d'especial una finestra oberta?
Doncs que s'hi poden veure moltes coses...tot un món que a més de visualitzar, pots escoltar, olorar...
Així és com s'anomena aquest blog de la escriptora Nuria Pradas Andreu.
I us el recomano, més que res, perquè acabo de veure el comentari que ha fet sobre el llibre que estic llegint, i m'ha semblat interessant...
Aquí teniu l'enllaç: http://unafinestraoberta.blogspot.com/
Estic llegint...
Hola estimats amics de QueEsLiteratura!
Actualment (le llegit en un dia) la meva última lectura ha estat aquesta :Contra el vent del nord.
És una novel·la increïblement original, moderna, i alhora entretinguda i magistralment narrada.
Tracta de la relació (amistat, i més tard enamorament) entre dues persones d'una certa edat, ja formades cadascuna amb les seves vivències i la seva vida.
Però què és el que fa que es coneguin? Un petit error informàtic. És internet l'origen d'un amor innovador, ple de paraules que signifiquen més que el seu propi de significat.
Un gran debut d'un gran autor, Daniel Glattauer.
Moltes gràcies, Glattauer, de tot cor, atentament, jo, creador de QueEsLiteratura!
3 de gen. 2011
Suzanne Collins Frases (cites)
Hola amants de QueEsLiteratura! Aquí us adjunto les cites de Suzanne Collins, aquesta gran mestra.
Els Jocs de la Fam 1 :
"la llàstima no t'aconsegueix ajuda. L' admiració perquè no et rendeixis, sí."
"però les paraules són fàcils i apaivagadores, prometen un demà que serà més esperançador que aquest horrible bocí de temps que anomenem avui."
"prat enllà, sota el salze / un llit d'herbei, un coixí verd i tou, / t'aguanta el caparró. Tu tanca els ulls cansats, / que quan els tornis a obrir, el sol brillarà de nou.
això és segur, això és càlid. / aquí els lilàs et protegeixen de tot mal/ aquí els somnis són dolços i demà se't compliran./ aquí és on sempre t'he estimat.
prat enllà, amagada ben lluny/ una manta de fulles, un raig de lluna / oblida el dolor i les teves afliccions/perquè quan sigui de dia, no et quedaran ni els records."
"de vegades, quan les coses són particularment dolentes, el meu cervell em concedeix un somni feliç."
"(...) no veig cap senyal de les seves ferides, no hi veig sang, només una nena brillant i riallera. Em canta cançons que mai he sentit amb una veu clara i melòdica."
"(...) quan em desperto del tot, em sento momentàniament reconfortada."
"Intento aferrar-me a la sensació pacífica del somni, però aviat s'esmuny i em deixa més trista i més sola que mai."
Els Jocs de la Fam 2: en flames :
"em vénen al cap desenes de moments viscuts als boscos, les tardes mandroses de pesca, el dia que li vaig ensenyar a nedar, el dia que em vaig fer mal al genoll i em va portar fins a casa."
"comptàvem l'un amb l'altre, ens cobríem l'esquena i ens obligàvem a ser valents."
"-Saps? em penso que és la primera vegada que fem alguna cosa tots dos junts. -Sí-assenteixo. Tota la nostra relació ha estat dominada pels Jocs. la normalitat mai no n'ha format part. "
"només mirem la tele quan és obligatori, perquè la barreja de propaganda i exhibicions del poder del Capitoli és odiosa."
"-Podries haver viscut com una reina al Capitoli. Joies, diners, tot el que volguessis.
-No m'agraden les joies, i tinc més diners dels que necessito. Per cert, Finnick, en què te'ls gastes tu, els diners?-li pregunto.
-Oh, fa anys que no tracto amb un material tan vulnerable com aquest-replica. -I aleshores amb què et paguen per obtenir el plaer de la teva companyia?-pregunto. -Amb secrets.-diu suaument."
"-I què podem fer amb els pocs dies que ens queden? -El que jo vull és passar cada minut que em queda de vida amb tu-respon en Peeta. -Doncs vinga, som-hi- dic, estirant-lo cap al meu dormitori."
"ningú no ens molesta. Cap a última hora, m'estiro amb el cap sobre el faldó d'en Peeta, fent una corona de flors mentre ell juga amb els meus cabells, amb l'excusa que està practicant nous nusos. Al cap d'una estona, les seves mans s'aturen. -Què?-pregunto. -M'agradaria poder congelar aquest moment, just ara, aquí, i viure'l per sempre -diu."
"(...) Algunes parts de mi són mortes, o clarament agonitzen. I la Mags és morta. Tot això ho sé, o potser només crec que ho sé, perquè res té cap mena de sentit."
"-No vull que oblidis que les nostres circumstàncies són molt diferents. si tu mors i jo visc, a mi no m'espera cap mena de vida quan torni al Districte 12. Tu ets tota la meva vida- em diu
- Mai més no tornaria a ser feliç. -faig un intent de queixar-me, però ell em posa un dit als llavis- En canvi, per a tu és diferent.
No dic pas que no seria feixuc. Però hi ha altres persones per les quals val la pena que visquis. (...) -A mi no em necessita ningú- assenyala, i ho diu sense autocompassió. -Jo sí -li dic - Jo et necessito."
"en comptes de sadollar-me, els petons tenen l'efecte contrari. Em fan voler-ne més. Em pensava que era tota una experta pel que fa a la fam, però aquesta és d'una mena absolutament nova."
"(...) A mesura que caic adormida, intento imaginar-me un món, en algun moment del futur, sense Jocs, sense Capitoli. Un lloc com el prat de la cançó que li cantava a la Rue quan es moria."
"quan em desperto, tinc una breu i deliciosa sensació de felicitat que d'alguna manera està relacionada amb en Peeta.
La felicitat, és clar, és una bestiesa absoluta en aquests moments, ja que, tal com van les coses, demà ja seré morta. "
Els Jocs de la Fam III : L'Ocell de la Revolta.
-Ara fes-me un petó. Desconcertada, sense cap emoció visible, em quedo allà mentre ell s'inclina i prem els seus llavis contra els meus breument. M'examina la cara de prop. -Què t'està passant pel cap ara?
-No ho sé.- li responc amb un xiuxiueig. -Llavors és com fer un petó a un borratxo. No compta.
-Com ho saps?-dic, sobretot per dissimular la meva incomoditat.- has fet mai un petó a algú que estigui borratxo? Es limita a brandar el cap. -No. Però no costa d'imaginar.
-Aliada -en Peeta pronuncia la paraula lentament, degustant-la- Amiga. amant. vencedora. enemiga. nòvia. objectiu. mutant. veïna. caçadora. tribut. aliada. El problema és que ja no puc distingir el que és real del que és inventat.
Llavors em torno a capbussar a la tenda. Faig una cosa tan estúpida com plorar.
com si en un instant una finestra de vidres pintats s'obrís i revelés de cop tota la lletjor del món del darrere. Les rialles canvien a esgarips, la sang taca el paviment color pastel, el fum real enfosqueix els efectes especials pensats per a la televisió.
els meus llocs són foscos, tranquils i impossibles de trobar. M'hi arrauleixo, m'hi faig més petita, tracto de desaparèixer per complet. Embolicada en el silenci, faig voltar la meva polsera amb l'etiqueta MENTALMENT DESORIENTADA una vegada i una altra al canell.
El doctor Aurelius es presenta alguna vegada. M'agrada perquè no diu coses estúpides com ara que estic totalment fora de perill, o que jo no ho veig encara però tornaré a ser feliç algun dia, o ni tan sols que les coses van millor a Panem. Només em pregunta si tinc ganes de parlar, i quan no responc, es queda adormit a la cadira. De fet, crec que les seves visites vénen en gran part motivades per la seva necessitat de fer alguna becaina. És un acord que funciona per a tots dos.
Hem de deixar-nos de veure els uns als altres com a enemics. Ara com ara, la unitat és essencial per a la nostra supervivència.
Ja no em sento amb deute amb aquests monstres anomenats éssers humans, malgrat el fet que jo mateixa en sóc. Penso que en Peeta tenia raó quan deia que en destruir-nos entre nosaltres potser deixaríem lloc al domini d'una nova espècie més decent que nosaltres. Perquè hi ha alguna cosa que clarament no funciona en una criatura que sacrifica vides dels seus fills per arreglar les diferències.
Però ho ha d'entendre. Ha de saber que el que era inconcebible ha passat i que sobreviure exigirà accions prèviament inconcebibles.
Encara que ningú no hi hagi fet res, el Prat torna a estar verd.
(...) La promesa que la vida pot continuar, malgrat la gravetat de les pèrdues. Que pot tornar a ser bona. I això, només m'ho pot donar en Peeta.
Així doncs, quan després em xiuxiueja: -M'estimes. Real o no? Jo li dic: -Real.
Els Jocs de la Fam 1 :
"la llàstima no t'aconsegueix ajuda. L' admiració perquè no et rendeixis, sí."
"però les paraules són fàcils i apaivagadores, prometen un demà que serà més esperançador que aquest horrible bocí de temps que anomenem avui."
"prat enllà, sota el salze / un llit d'herbei, un coixí verd i tou, / t'aguanta el caparró. Tu tanca els ulls cansats, / que quan els tornis a obrir, el sol brillarà de nou.
això és segur, això és càlid. / aquí els lilàs et protegeixen de tot mal/ aquí els somnis són dolços i demà se't compliran./ aquí és on sempre t'he estimat.
prat enllà, amagada ben lluny/ una manta de fulles, un raig de lluna / oblida el dolor i les teves afliccions/perquè quan sigui de dia, no et quedaran ni els records."
"de vegades, quan les coses són particularment dolentes, el meu cervell em concedeix un somni feliç."
"(...) no veig cap senyal de les seves ferides, no hi veig sang, només una nena brillant i riallera. Em canta cançons que mai he sentit amb una veu clara i melòdica."
"(...) quan em desperto del tot, em sento momentàniament reconfortada."
"Intento aferrar-me a la sensació pacífica del somni, però aviat s'esmuny i em deixa més trista i més sola que mai."
Els Jocs de la Fam 2: en flames :
"em vénen al cap desenes de moments viscuts als boscos, les tardes mandroses de pesca, el dia que li vaig ensenyar a nedar, el dia que em vaig fer mal al genoll i em va portar fins a casa."
"comptàvem l'un amb l'altre, ens cobríem l'esquena i ens obligàvem a ser valents."
"-Saps? em penso que és la primera vegada que fem alguna cosa tots dos junts. -Sí-assenteixo. Tota la nostra relació ha estat dominada pels Jocs. la normalitat mai no n'ha format part. "
"només mirem la tele quan és obligatori, perquè la barreja de propaganda i exhibicions del poder del Capitoli és odiosa."
"-Podries haver viscut com una reina al Capitoli. Joies, diners, tot el que volguessis.
-No m'agraden les joies, i tinc més diners dels que necessito. Per cert, Finnick, en què te'ls gastes tu, els diners?-li pregunto.
-Oh, fa anys que no tracto amb un material tan vulnerable com aquest-replica. -I aleshores amb què et paguen per obtenir el plaer de la teva companyia?-pregunto. -Amb secrets.-diu suaument."
"-I què podem fer amb els pocs dies que ens queden? -El que jo vull és passar cada minut que em queda de vida amb tu-respon en Peeta. -Doncs vinga, som-hi- dic, estirant-lo cap al meu dormitori."
"ningú no ens molesta. Cap a última hora, m'estiro amb el cap sobre el faldó d'en Peeta, fent una corona de flors mentre ell juga amb els meus cabells, amb l'excusa que està practicant nous nusos. Al cap d'una estona, les seves mans s'aturen. -Què?-pregunto. -M'agradaria poder congelar aquest moment, just ara, aquí, i viure'l per sempre -diu."
"(...) Algunes parts de mi són mortes, o clarament agonitzen. I la Mags és morta. Tot això ho sé, o potser només crec que ho sé, perquè res té cap mena de sentit."
"-No vull que oblidis que les nostres circumstàncies són molt diferents. si tu mors i jo visc, a mi no m'espera cap mena de vida quan torni al Districte 12. Tu ets tota la meva vida- em diu
- Mai més no tornaria a ser feliç. -faig un intent de queixar-me, però ell em posa un dit als llavis- En canvi, per a tu és diferent.
No dic pas que no seria feixuc. Però hi ha altres persones per les quals val la pena que visquis. (...) -A mi no em necessita ningú- assenyala, i ho diu sense autocompassió. -Jo sí -li dic - Jo et necessito."
"en comptes de sadollar-me, els petons tenen l'efecte contrari. Em fan voler-ne més. Em pensava que era tota una experta pel que fa a la fam, però aquesta és d'una mena absolutament nova."
"(...) A mesura que caic adormida, intento imaginar-me un món, en algun moment del futur, sense Jocs, sense Capitoli. Un lloc com el prat de la cançó que li cantava a la Rue quan es moria."
"quan em desperto, tinc una breu i deliciosa sensació de felicitat que d'alguna manera està relacionada amb en Peeta.
La felicitat, és clar, és una bestiesa absoluta en aquests moments, ja que, tal com van les coses, demà ja seré morta. "
Els Jocs de la Fam III : L'Ocell de la Revolta.
-Ara fes-me un petó. Desconcertada, sense cap emoció visible, em quedo allà mentre ell s'inclina i prem els seus llavis contra els meus breument. M'examina la cara de prop. -Què t'està passant pel cap ara?
-No ho sé.- li responc amb un xiuxiueig. -Llavors és com fer un petó a un borratxo. No compta.
-Com ho saps?-dic, sobretot per dissimular la meva incomoditat.- has fet mai un petó a algú que estigui borratxo? Es limita a brandar el cap. -No. Però no costa d'imaginar.
-Aliada -en Peeta pronuncia la paraula lentament, degustant-la- Amiga. amant. vencedora. enemiga. nòvia. objectiu. mutant. veïna. caçadora. tribut. aliada. El problema és que ja no puc distingir el que és real del que és inventat.
Llavors em torno a capbussar a la tenda. Faig una cosa tan estúpida com plorar.
com si en un instant una finestra de vidres pintats s'obrís i revelés de cop tota la lletjor del món del darrere. Les rialles canvien a esgarips, la sang taca el paviment color pastel, el fum real enfosqueix els efectes especials pensats per a la televisió.
els meus llocs són foscos, tranquils i impossibles de trobar. M'hi arrauleixo, m'hi faig més petita, tracto de desaparèixer per complet. Embolicada en el silenci, faig voltar la meva polsera amb l'etiqueta MENTALMENT DESORIENTADA una vegada i una altra al canell.
El doctor Aurelius es presenta alguna vegada. M'agrada perquè no diu coses estúpides com ara que estic totalment fora de perill, o que jo no ho veig encara però tornaré a ser feliç algun dia, o ni tan sols que les coses van millor a Panem. Només em pregunta si tinc ganes de parlar, i quan no responc, es queda adormit a la cadira. De fet, crec que les seves visites vénen en gran part motivades per la seva necessitat de fer alguna becaina. És un acord que funciona per a tots dos.
Hem de deixar-nos de veure els uns als altres com a enemics. Ara com ara, la unitat és essencial per a la nostra supervivència.
Ja no em sento amb deute amb aquests monstres anomenats éssers humans, malgrat el fet que jo mateixa en sóc. Penso que en Peeta tenia raó quan deia que en destruir-nos entre nosaltres potser deixaríem lloc al domini d'una nova espècie més decent que nosaltres. Perquè hi ha alguna cosa que clarament no funciona en una criatura que sacrifica vides dels seus fills per arreglar les diferències.
Però ho ha d'entendre. Ha de saber que el que era inconcebible ha passat i que sobreviure exigirà accions prèviament inconcebibles.
Encara que ningú no hi hagi fet res, el Prat torna a estar verd.
(...) La promesa que la vida pot continuar, malgrat la gravetat de les pèrdues. Que pot tornar a ser bona. I això, només m'ho pot donar en Peeta.
Així doncs, quan després em xiuxiueja: -M'estimes. Real o no? Jo li dic: -Real.
2 de gen. 2011
Lectura 2 : els jocs de la fam
Hola a tots, amants joves, adults, o vells de QueEsLiteratura!
Us presento la meva segona lectura: Els Jocs de la Fam, d'una autora veterana anomenada Suzanne Collins.
Segurament, no teniu ni idea de què us estic parlant. És el primer cop que sentiu aquest títol de llibre, oi?
Doncs no patiu, us explicaré de què tracta!
Els Jocs de la Fam és la primera part d'una trilogia on, com a la majoria de novel·les de ficció, l'amor, la guerra i les aventures són els personatges principals.
De què tracta aquesta primera part?
És molt senzill. Explica la història d'un món dividit en dotze districtes, cadascun amb el seu número corresponent, i on es fa anualment una celebració molt especial: els jocs de la fam, un concurs on es rifarà un tribut (noi o noia) de cada districte (no major de divuit anys) i un cop escollits tots, es tancaran a un espai o arena on seran obligats a combatre fins la mort. El vencedor del joc serà l'últim jove que quedi amb vida.
I el premi, serà la fama.
Els espectadors, els milers d'habitants de cada districte, que observaran tot el que els succeixi als dotze escollits a través de les pantalles de casa seva, asseguts còmodament al sofà.
Això és tot. Sona divertit? No gaire, pensareu. Més aviat sona cruel, trist i fins i tot sàdic. Potser teniu raó, però us diré una cosa; com més pena fa una història, més bonica és i més inesperat i benaurat és el seu final.
Així doncs, només afegiré quatre tonteries més, perquè entengueu què té d'especial una història tan macabre.
La crítica de la societat, la no-violència, la anti-dictadura, la no-opressió, i molts altres conceptres similars, són els destinats a donar vida les...quantes?...399 pàgines en la versió traduïda al català.
Això, i la creixent emoció, i la emotiva relació entre una sèrie de personatges més o menys destacats, més o menys pintats i amb diferències i similituds, són els factors que creen una bona novel·la, i fins i tot m'atreviria a dir, una novel·la exemplar.
pàgina web oficial en català: http://www.elsjocsdelafam.cat/
primer capítol : http://www.lecturanda.cat/ca/llibre/els-jocs-de-la-fam_427.html
nota: 9 / 10
Us presento la meva segona lectura: Els Jocs de la Fam, d'una autora veterana anomenada Suzanne Collins.
Segurament, no teniu ni idea de què us estic parlant. És el primer cop que sentiu aquest títol de llibre, oi?
Doncs no patiu, us explicaré de què tracta!
Els Jocs de la Fam és la primera part d'una trilogia on, com a la majoria de novel·les de ficció, l'amor, la guerra i les aventures són els personatges principals.
De què tracta aquesta primera part?
És molt senzill. Explica la història d'un món dividit en dotze districtes, cadascun amb el seu número corresponent, i on es fa anualment una celebració molt especial: els jocs de la fam, un concurs on es rifarà un tribut (noi o noia) de cada districte (no major de divuit anys) i un cop escollits tots, es tancaran a un espai o arena on seran obligats a combatre fins la mort. El vencedor del joc serà l'últim jove que quedi amb vida.
I el premi, serà la fama.
Els espectadors, els milers d'habitants de cada districte, que observaran tot el que els succeixi als dotze escollits a través de les pantalles de casa seva, asseguts còmodament al sofà.
Això és tot. Sona divertit? No gaire, pensareu. Més aviat sona cruel, trist i fins i tot sàdic. Potser teniu raó, però us diré una cosa; com més pena fa una història, més bonica és i més inesperat i benaurat és el seu final.
Així doncs, només afegiré quatre tonteries més, perquè entengueu què té d'especial una història tan macabre.
La crítica de la societat, la no-violència, la anti-dictadura, la no-opressió, i molts altres conceptres similars, són els destinats a donar vida les...quantes?...399 pàgines en la versió traduïda al català.
Això, i la creixent emoció, i la emotiva relació entre una sèrie de personatges més o menys destacats, més o menys pintats i amb diferències i similituds, són els factors que creen una bona novel·la, i fins i tot m'atreviria a dir, una novel·la exemplar.
pàgina web oficial en català: http://www.elsjocsdelafam.cat/
primer capítol : http://www.lecturanda.cat/ca/llibre/els-jocs-de-la-fam_427.html
nota: 9 / 10
Subscriure's a:
Missatges (Atom)