LAUREN OLIVER
DELIRIUM
Estaven tan absolutament destrossats i transtornats per l'amor que preferien arrencar-se els ulls, o morir travessats per les tanques de filfero espinós dels laboratoris, que no pas viure'n sense.
aquells que van morir d'amor, per haver-lo perdut o no haver-lo trobat mai, que és el que més panic em fa. L'amor, la més mortal de totes les coses mortals: et mata tant quan la tens com quan no la tens.
jo no sóc lletja, però tampoc sóc guapa. Tot en mi no és ni una cosa ni l'altra. No tinc els ulls verds ni castanys, sinó d'un color barrejat. I no sóc ni prima ni grassa. L'única cosa que es pot dir definitivament de mi és aquesta: sóc baixeta.
Si realment volguessin que fóssim lliures, ens deixarien triar lliurement-es queixa la Hana.
-Ja saps que per poder ser feliç també s'ha de ser infeliç algun cop, oi?-em xiuxiueja amb una veu ronca, com si acabés de plorar.
-Recorda que estem intentant conèixe't com a persona.
I com a què si no? La pregunta em ve al pensament sense poder-la reprimir: com a animal?
Així que enlairo la vista, em clava la mirada. De cop l'alè m'abandona i tot es congela per un instant. És com si el veiés a través de la lent d'una càmera, amb el zoom al màxim, i el món s'aturés..
algun dia ella estarà salvada, i el passat, amb tot el seu dolor, serà tan agradable i fàcil de digerir com les farinetes que donem als nadons. Algun dia estarem tots salvats.
es tan estrany com funciona la vida...; desitjes alguna cosa i esperes i esperes i et sembla que triga segles a arribar. Llavors passa, i tu només voldries rebobinar-ho tot fins al moment abans que les coses canviessin.
Sento una forta opressió als pulmons i la cuixa esquerra se'm comença a enrampar. L'única manera de superar-ho és córrer més fort i més de pressa.
-Ei, no hauríem de...-començo a dir, però la Hana em talla.
-Au vinga-em crida- Viu una mica!
com si l'ull que tot ho veu quedés cec per una fracció de segon, com si la mà que has agafat tota la vida de sobte desaparegués i et deixés lliure per bellugar-te cap on vulguessis.
i és que les coses canviaran, estan canviant, fins i tot aquest mateix instant.
al final decideixo no estressar-me més i deixar-ho en mans de l'atzar; o del destí, o com vulguis dir-li.
fa només cinc minuts estaven xerrant i rient, tan a prop l'un de l'altra que si un d'ells s'hagués inclinat una mica endavant es podrien haver besat. I ara, en canvi, es discuteixen.
un braç m'estreny per la cintura i una veu em xiuxiueja a cau d'orella-una veu tan familiar que és com si l'hagués estat esperant tot aquest temps, com si l'hagués estat escoltant des de sempre als meus somnis-molt suaument:
-Per aquí.
un raig de llum li il·lumina els omòplats, que brillen lleugerament, com les ales d'un ocell, com les pintures d'àngels que he vist als llibres de text.
Abans l'Àlex em semblava molt llunyà. Ara la seva presència omple tot l'espai: el tinc tan a prop que no puc respirar; ni bellugar-me, ni pensar. Cada vegada que els seus dits em toquen la pell, el temps
s'atura un moment, com si estigués en perill de desaparèixer. El món sencer s'està desintegrant, em dic, tret de nosaltres. Nosaltres.
-Jo l'únic que vull és que no m'agafis mania. (..)
-I per què t'importa tant?-li pregunto amb un xiuxiueig.
-Ja t'ho vaig dir-em respon, també xiuxiuejant. Li noto l'alè pessigollejant-me el lòbul de l'0rella, i el pèl del clatell se m'eriça a l'instant-M'agrades.
-No em coneixes-replico immediatament.
-No, però ja et coneixaré.
-Per què jo? (...) -Tothom està adormit. aquí fa anys que la gent viu adormida. en canvi tu...tu semblaves...tan desperta - L'Àlex xiuxiueja ara. Ackuca els ulls, els torna a obrir-Estic cansat de dormir, jo.
I és que vivim en una gàbia: una gàbia amb fronteres.
I en veu alta xisclo:
-No!
-Per què?-fa ell amb un fil de veu. Les seves mans em busquen la cara, i amb la punta dels seus dits m'acarona suaument el front, el plec de les orelles, el contorn de les galtes.
Tot allò que toca s'encén. El meu cos sencer crema com una foguera, i tots dos ens convertim en punts bessons de la mateixa flama blanca i ardent- De què tens por?
-Ho has d'entendre. Jo només vull ser feliç...
(...) no existeix res més a part del contacte dels seus dits, ballant i lliscant-me per la pell, entre els cabells. No ho resistiré, tan de bo deixés d'acariciar-me...
...No, voldria que continués per sempre...I llavors afegeixo:
-Jo només vull ser normal, com tothom.
-Estàs segura que ser igual que tothom et farà feliç?
-No conec cap altra manera.
No he estat conscient que obria la boca, ni que pronunciava la frase, però les paraules hi són, surant en la foscor.
I ell em diu:
-Deixa'm que t'ho ensenyi.
I llavors ens besem.(..) No s'assembla a res del que he vist fer mai, res del que m'hagi pogut imaginar; o fins i tot somiar: és com la música o com ballar, però millor encara.
I de sobte ho veig tot tan ridículament, tan estúpidament clar que em vénen ganes de riure. Això és el que vull. L'únic que he volgut mai. Tota la resta-cadascun dels segons de tots i cadascun dels dies que hi ha hagut abans d'aquest moment, d'aquest petó- no ha significat absolutament res.
si pogués, recolzara el cap al taulell i em posaria a somiar, a somiar i a somiar.
ell no té ni idea de res. No sap que encara noto el gust dels llavis de l'Àlex als meus, que encara sento les seves mans lliscant-me per les espatlles.
Però per primera vegada a la vida, he fet una cosa per pròpia voluntat, perquè jo ho he triat, i no perquè algú altre em digués que estava bé o malament.
Mentre l'Àlex volta per la botiga, penso que un fil invisible ens unies, i d'alguna manera això em fa sentir més forta que mai.
Me l'acosto i l'abraço. Es posa tensa uns segons-és estrany que ens abracem; està molt mal vist-però després es relaxa, enfonsa la cara a la meva espatlla i continua plorant.
-Ja està, no passa res. Però les meves paraules em semblen estúpides només de pronunciar-les. (..) Paraules que no signifiquen res, en realitat, que són només sons entonats enmig de la immensitat i la foscor; petits intents tentinejants d'aferrar-nos a alguna cosa quan caiem.
Tots dos estan curats, i quan li pregunto si ara no són més feliços, s'encongeix d'espatlles i em contesta:
-També troben a faltar el dolor.
I aleshores ell em mira a cua d'ull i em diu:
-És quan el dolor desapareix que realment perds les persones que estimes.
Potser és per la forma com m'escolta, tan silenciós i amb tanta atenció, mirant-me fixament amb els seus ulls càlids i brillants, sense jutjar-me. I una vegada fins i tot li explico què em va dir la mare abans de morir; i ell simplement s'està al meu costat i em frega l'esquena quan de sobte m'agafen ganes de plorar. La sensació passa. L'escalfor de les seves mans m'eixuga les llàgrimes.
I és clar, també ens besem. Ens besem tan que quan no ens estem besant em sento estranya, com si només pogués respirar a través dels seus llavis, de la seva boca.
Però llavors ell sospira i diu:
-Ets tan maca...
I quan els nostres ulls es troben, sé que m'ho diu de cor.
l'amor ho transforma tot, fa del món un lloc millor; més gran.
Tot allò que veig i toco me'l recorda, i per tant, tot allò que veig i toco és perfecte.
instantànies, moments, mers segons: tan fràgils, tan bonics i tan desesperats com la lluita d'una sola papallona aletejant contra un vendaval.
No hi ha res tan dolorós, ni tan deliciós alhora, com veure'l tan a la vora i ser incapaç de tocar-lo: com quan en un dia calorós et menges un gelat tan de pressa que t'agafa mal de cap de mil dimonis.
El dolor fa que tot sigui encara millor; més intens, que valgui més la pena.
Amor: una sola paraula, un sospir, una paraula que no és més gran ni més llarga que una fulla. I que és precisament això: una fulla tallant; una navalla. Travessa el centra de la teva vida, i et parteix en dos. Abans i després. I la resta del món s'ensorra a tots dos costats. (..) Abans i després...i també durant, un moment no més gran ni més llarg que una fulla.
Una de les coses més curioses de la vida és que sempre continua endavant, cega i inconscient, encara que el teu propi món-la teva petita esfera esculpida-s'estigui girant i transformant-se, fent-se miques, fins i tot. Un dia tens pares, i l'endemà ets òrfena; un dia tens un lloc i un camí, i el següent estàs perdut al mig de no-res. I malgrat tot, el sol surt, i els núvols s'agrupen i vaguen pel cel, i la gent compra menjar, i les cadenes dels vàters s'estiren, i les persianes pugen i baixen. Aleshores és quan t'adones que la major part de tot plegat- de la vida, de l'implacable mecanisme de l'existència- no té res a veure amb tu. No t'inclou a tu. Continuarà avançant encara que tu salts del tren. Encara que t'hagis mort.
De sobte m'aclapara una gran tristesa, i no té res a veure amb l'Àlex ni amb en Brian, ni amb res de tot això. Em colpeix la sensació que el temps vola, que passa massa de pressa. Un dia em despertaré i la meva vida haurà quedat enrere, i em semblarà que s'ha esvaït tan ràpid com un somni.
L'abraço molt fort, estrenyent-lo entre els meus braços, desitjant poder estar-hi encara més a prop.
Odio la pell; odio els ossos i els cosos. Jo només voldria arraulir-me dins d'ell i que m'hi dugués per sempre.
és com trobar-se a l'ull d'un huracà, i trobar pau i silenci entre tant de brogit i tanta destrucció.
Suposo que això forma part d'estimar les persones: has de renunciar a certes coses. I de vegades fins i tot les has d'abandonar.
-Si ens escapem junts, estarem sols. Només tu i jo.
-És el que vull, Àlex. Només tu i jo. Per sempre.
I l'hi dic amb el cor a la mà. Ni tan sols sento por. Ara que sé que el tindré-que ens tenim l'un a l'altre-, em fa l'efecte que mai més tindre por de res.
Sé que la vida no és vida si no la vius de debò, si tan sols et deixes endur. Sé que del que es tracta-de l'únic que es tracta-es de descobrir les coses que realment importen, i aferrar-s'hi, lluitar per elles, i no deixar-les anar.
Se'm fa estrany que ens saludem sens cap abraçada ni res, tot i que entre nosaltres les coses sempre han estat així, sempre han hagut de ser així. Se'm fa estrany no haver-li dit mai fins a quin punt m'importava.
La situació és tan normal-tan deliciosament i meravellosament normal-que una gran alegria m'omple de cap a peus, i fins i tot em mareja una mica. (..) Voldria recordar aquest moment per sempre, guardar-lo dins meu com un segon cor: la meva antiga vida, el meu secret.
l'aire fresc m'entra i em surt dels pulmons, i em fa mal, però és un dolor positiu: el tipus de dolor que et recorda que meravellós és respirar, patir, ser capaç de sentir el que sigui. Els ulls em couen i parpellejo ràpidament, sense ssaber si és perquè estic suant o plorant.
No serà cap de les nostres corregudes més ràpides, però crec que pot ser una de les millors.
De totes maneres, no m'esforço gaire a atrapar-la. Li deixo agafar uns quants metres d'avantatge i intento memoritzar-la tal com és: corrent i rient, bronzejada, feliç, guapa i meva: amb els cabells rossos flamejant sota els últims raigs del sol com una torxa, com una promesa de coses bones per venir, de dies millors per a totes dues.
L'amor és la més mortal de totes les coses mortals: et mata tant quan el tens com quan no el tens. Però no és ben bé així. El qui condemna i el condemnat. El botxí; l'acer; l'indult de darrera hora; la respiració entretallada, el cel blau ple de núvols i el gràcies, gràcies, gràcies. (..) L'amor: et matarà i et salvarà alhora.
Com passa sempre que els nostres llavis s'ajunten, totes les coses dolentes d'aquest món s'esfumen.
Per un moment, dreta a la claror borrosa que encara es filtra per les persianes, la Hana resplendeix, com iluminada per una flama interna. I ara entenc per què van crear paraules per a l'amor, per què ho van necessitar: és l'única cosa que es pot acostar a descriure la barreja de sentiment que m'inunda ara mateix, aquesta barreja desconcertant de dolor i plaer, de por i alegria.
-Digues. Què passa?-em pregunta de nou la Hana, impacient i movent els peus d'una banda a l'altra.
Sé que frisa per anar-se'n i posar en marxa el nostre pla. T'estimo, penso, però el que dic, amb l'alè un pèl entretallat, és:
-Que tinguis una bona correguda.
-Oh, no pateixis, la tindré.-em diu.
I tot seguit, desapareix ràpidament.
Està dret, blanc i immòbil sota el feix de llum, i crec que mai, mai a la vida, no he vist res més preciós que ell. Em mira a través del fum , a través de la tanca. En cap moment em treu els ulls de sobre. Els seus cabells són una corona de fulles, d'espines, de flames. Els ulls li espurnegen, irradien tones de llum, més llum que totes les ciutats del món juntes, més llum de la que podríem crear encara que tinguéssim deu mil milions d'anys.
I aleshores obre la boca i pronuncia l'última paraula que em diu mai. La paraula és: Corre.
Ho heu d'entendre. No sóc ningú especial. Només una noia qualsevol. Faig metre cinquanta-set, i sóc normali corrent en tots els aspectes. Però tinc un secret. Podeu construir murs fins al cel que jo trobaré la manera de sobrevolar-los. Podeu provar d'immobilitzar-me amb cent mil braços que jo trobaré la manera de resistir-m'hi. I som molts aquí fora, més dels que us penseu. Gent que es nega a deixar de creure. Gent que es nega a no tocar de peus a terra. Gent que estima en un món sense barreres, gent que estima malgrat l'odi, malgrat les mentides, contra tota esperança, i sense por.
Us estimo. No ho oblideu mai. Això no ens ho poden prendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada