Frases Lauren Oliver, Lauren Oliver Frases, Frases de la millor autora que he llegit fins ara, de la més bonica i trista alhora, de la que ens explica què és l'amor.
LAUREN OLIVER
DELIRIUM
Estaven tan absolutament destrossats i transtornats per l'amor que preferien arrencar-se els ulls, o morir travessats per les tanques de filfero espinós dels laboratoris, que no pas viure'n sense.
aquells que van morir d'amor, per haver-lo perdut o no haver-lo trobat mai, que és el que més panic em fa. L'amor, la més mortal de totes les coses mortals: et mata tant quan la tens com quan no la tens.
jo no sóc lletja, però tampoc sóc guapa. Tot en mi no és ni una cosa ni l'altra. No tinc els ulls verds ni castanys, sinó d'un color barrejat. I no sóc ni prima ni grassa. L'única cosa que es pot dir definitivament de mi és aquesta: sóc baixeta.
Si realment volguessin que fóssim lliures, ens deixarien triar lliurement-es queixa la Hana.
-Ja saps que per poder ser feliç també s'ha de ser infeliç algun cop, oi?-em xiuxiueja amb una veu ronca, com si acabés de plorar.
-Recorda que estem intentant conèixe't com a persona.
I com a què si no? La pregunta em ve al pensament sense poder-la reprimir: com a animal?
Així que enlairo la vista, em clava la mirada. De cop l'alè m'abandona i tot es congela per un instant. És com si el veiés a través de la lent d'una càmera, amb el zoom al màxim, i el món s'aturés..
algun dia ella estarà salvada, i el passat, amb tot el seu dolor, serà tan agradable i fàcil de digerir com les farinetes que donem als nadons. Algun dia estarem tots salvats.
es tan estrany com funciona la vida...; desitjes alguna cosa i esperes i esperes i et sembla que triga segles a arribar. Llavors passa, i tu només voldries rebobinar-ho tot fins al moment abans que les coses canviessin.
Sento una forta opressió als pulmons i la cuixa esquerra se'm comença a enrampar. L'única manera de superar-ho és córrer més fort i més de pressa.
-Ei, no hauríem de...-començo a dir, però la Hana em talla.
-Au vinga-em crida- Viu una mica!
com si l'ull que tot ho veu quedés cec per una fracció de segon, com si la mà que has agafat tota la vida de sobte desaparegués i et deixés lliure per bellugar-te cap on vulguessis.
i és que les coses canviaran, estan canviant, fins i tot aquest mateix instant.
al final decideixo no estressar-me més i deixar-ho en mans de l'atzar; o del destí, o com vulguis dir-li.
fa només cinc minuts estaven xerrant i rient, tan a prop l'un de l'altra que si un d'ells s'hagués inclinat una mica endavant es podrien haver besat. I ara, en canvi, es discuteixen.
un braç m'estreny per la cintura i una veu em xiuxiueja a cau d'orella-una veu tan familiar que és com si l'hagués estat esperant tot aquest temps, com si l'hagués estat escoltant des de sempre als meus somnis-molt suaument:
-Per aquí.
un raig de llum li il·lumina els omòplats, que brillen lleugerament, com les ales d'un ocell, com les pintures d'àngels que he vist als llibres de text.
Abans l'Àlex em semblava molt llunyà. Ara la seva presència omple tot l'espai: el tinc tan a prop que no puc respirar; ni bellugar-me, ni pensar. Cada vegada que els seus dits em toquen la pell, el temps
s'atura un moment, com si estigués en perill de desaparèixer. El món sencer s'està desintegrant, em dic, tret de nosaltres. Nosaltres.
-Jo l'únic que vull és que no m'agafis mania. (..)
-I per què t'importa tant?-li pregunto amb un xiuxiueig.
-Ja t'ho vaig dir-em respon, també xiuxiuejant. Li noto l'alè pessigollejant-me el lòbul de l'0rella, i el pèl del clatell se m'eriça a l'instant-M'agrades.
-No em coneixes-replico immediatament.
-No, però ja et coneixaré.
-Per què jo? (...) -Tothom està adormit. aquí fa anys que la gent viu adormida. en canvi tu...tu semblaves...tan desperta - L'Àlex xiuxiueja ara. Ackuca els ulls, els torna a obrir-Estic cansat de dormir, jo.
I és que vivim en una gàbia: una gàbia amb fronteres.
I en veu alta xisclo:
-No!
-Per què?-fa ell amb un fil de veu. Les seves mans em busquen la cara, i amb la punta dels seus dits m'acarona suaument el front, el plec de les orelles, el contorn de les galtes.
Tot allò que toca s'encén. El meu cos sencer crema com una foguera, i tots dos ens convertim en punts bessons de la mateixa flama blanca i ardent- De què tens por?
-Ho has d'entendre. Jo només vull ser feliç...
(...) no existeix res més a part del contacte dels seus dits, ballant i lliscant-me per la pell, entre els cabells. No ho resistiré, tan de bo deixés d'acariciar-me...
...No, voldria que continués per sempre...I llavors afegeixo:
-Jo només vull ser normal, com tothom.
-Estàs segura que ser igual que tothom et farà feliç?
-No conec cap altra manera.
No he estat conscient que obria la boca, ni que pronunciava la frase, però les paraules hi són, surant en la foscor.
I ell em diu:
-Deixa'm que t'ho ensenyi.
I llavors ens besem.(..) No s'assembla a res del que he vist fer mai, res del que m'hagi pogut imaginar; o fins i tot somiar: és com la música o com ballar, però millor encara.
I de sobte ho veig tot tan ridículament, tan estúpidament clar que em vénen ganes de riure. Això és el que vull. L'únic que he volgut mai. Tota la resta-cadascun dels segons de tots i cadascun dels dies que hi ha hagut abans d'aquest moment, d'aquest petó- no ha significat absolutament res.
si pogués, recolzara el cap al taulell i em posaria a somiar, a somiar i a somiar.
ell no té ni idea de res. No sap que encara noto el gust dels llavis de l'Àlex als meus, que encara sento les seves mans lliscant-me per les espatlles.
Però per primera vegada a la vida, he fet una cosa per pròpia voluntat, perquè jo ho he triat, i no perquè algú altre em digués que estava bé o malament.
Mentre l'Àlex volta per la botiga, penso que un fil invisible ens unies, i d'alguna manera això em fa sentir més forta que mai.
Me l'acosto i l'abraço. Es posa tensa uns segons-és estrany que ens abracem; està molt mal vist-però després es relaxa, enfonsa la cara a la meva espatlla i continua plorant.
-Ja està, no passa res. Però les meves paraules em semblen estúpides només de pronunciar-les. (..) Paraules que no signifiquen res, en realitat, que són només sons entonats enmig de la immensitat i la foscor; petits intents tentinejants d'aferrar-nos a alguna cosa quan caiem.
Tots dos estan curats, i quan li pregunto si ara no són més feliços, s'encongeix d'espatlles i em contesta:
-També troben a faltar el dolor.
I aleshores ell em mira a cua d'ull i em diu:
-És quan el dolor desapareix que realment perds les persones que estimes.
Potser és per la forma com m'escolta, tan silenciós i amb tanta atenció, mirant-me fixament amb els seus ulls càlids i brillants, sense jutjar-me. I una vegada fins i tot li explico què em va dir la mare abans de morir; i ell simplement s'està al meu costat i em frega l'esquena quan de sobte m'agafen ganes de plorar. La sensació passa. L'escalfor de les seves mans m'eixuga les llàgrimes.
I és clar, també ens besem. Ens besem tan que quan no ens estem besant em sento estranya, com si només pogués respirar a través dels seus llavis, de la seva boca.
Però llavors ell sospira i diu:
-Ets tan maca...
I quan els nostres ulls es troben, sé que m'ho diu de cor.
l'amor ho transforma tot, fa del món un lloc millor; més gran.
Tot allò que veig i toco me'l recorda, i per tant, tot allò que veig i toco és perfecte.
instantànies, moments, mers segons: tan fràgils, tan bonics i tan desesperats com la lluita d'una sola papallona aletejant contra un vendaval.
No hi ha res tan dolorós, ni tan deliciós alhora, com veure'l tan a la vora i ser incapaç de tocar-lo: com quan en un dia calorós et menges un gelat tan de pressa que t'agafa mal de cap de mil dimonis.
El dolor fa que tot sigui encara millor; més intens, que valgui més la pena.
Amor: una sola paraula, un sospir, una paraula que no és més gran ni més llarga que una fulla. I que és precisament això: una fulla tallant; una navalla. Travessa el centra de la teva vida, i et parteix en dos. Abans i després. I la resta del món s'ensorra a tots dos costats. (..) Abans i després...i també durant, un moment no més gran ni més llarg que una fulla.
Una de les coses més curioses de la vida és que sempre continua endavant, cega i inconscient, encara que el teu propi món-la teva petita esfera esculpida-s'estigui girant i transformant-se, fent-se miques, fins i tot. Un dia tens pares, i l'endemà ets òrfena; un dia tens un lloc i un camí, i el següent estàs perdut al mig de no-res. I malgrat tot, el sol surt, i els núvols s'agrupen i vaguen pel cel, i la gent compra menjar, i les cadenes dels vàters s'estiren, i les persianes pugen i baixen. Aleshores és quan t'adones que la major part de tot plegat- de la vida, de l'implacable mecanisme de l'existència- no té res a veure amb tu. No t'inclou a tu. Continuarà avançant encara que tu salts del tren. Encara que t'hagis mort.
De sobte m'aclapara una gran tristesa, i no té res a veure amb l'Àlex ni amb en Brian, ni amb res de tot això. Em colpeix la sensació que el temps vola, que passa massa de pressa. Un dia em despertaré i la meva vida haurà quedat enrere, i em semblarà que s'ha esvaït tan ràpid com un somni.
L'abraço molt fort, estrenyent-lo entre els meus braços, desitjant poder estar-hi encara més a prop.
Odio la pell; odio els ossos i els cosos. Jo només voldria arraulir-me dins d'ell i que m'hi dugués per sempre.
és com trobar-se a l'ull d'un huracà, i trobar pau i silenci entre tant de brogit i tanta destrucció.
Suposo que això forma part d'estimar les persones: has de renunciar a certes coses. I de vegades fins i tot les has d'abandonar.
-Si ens escapem junts, estarem sols. Només tu i jo.
-És el que vull, Àlex. Només tu i jo. Per sempre.
I l'hi dic amb el cor a la mà. Ni tan sols sento por. Ara que sé que el tindré-que ens tenim l'un a l'altre-, em fa l'efecte que mai més tindre por de res.
Sé que la vida no és vida si no la vius de debò, si tan sols et deixes endur. Sé que del que es tracta-de l'únic que es tracta-es de descobrir les coses que realment importen, i aferrar-s'hi, lluitar per elles, i no deixar-les anar.
Se'm fa estrany que ens saludem sens cap abraçada ni res, tot i que entre nosaltres les coses sempre han estat així, sempre han hagut de ser així. Se'm fa estrany no haver-li dit mai fins a quin punt m'importava.
La situació és tan normal-tan deliciosament i meravellosament normal-que una gran alegria m'omple de cap a peus, i fins i tot em mareja una mica. (..) Voldria recordar aquest moment per sempre, guardar-lo dins meu com un segon cor: la meva antiga vida, el meu secret.
l'aire fresc m'entra i em surt dels pulmons, i em fa mal, però és un dolor positiu: el tipus de dolor que et recorda que meravellós és respirar, patir, ser capaç de sentir el que sigui. Els ulls em couen i parpellejo ràpidament, sense ssaber si és perquè estic suant o plorant.
No serà cap de les nostres corregudes més ràpides, però crec que pot ser una de les millors.
De totes maneres, no m'esforço gaire a atrapar-la. Li deixo agafar uns quants metres d'avantatge i intento memoritzar-la tal com és: corrent i rient, bronzejada, feliç, guapa i meva: amb els cabells rossos flamejant sota els últims raigs del sol com una torxa, com una promesa de coses bones per venir, de dies millors per a totes dues.
L'amor és la més mortal de totes les coses mortals: et mata tant quan el tens com quan no el tens. Però no és ben bé així. El qui condemna i el condemnat. El botxí; l'acer; l'indult de darrera hora; la respiració entretallada, el cel blau ple de núvols i el gràcies, gràcies, gràcies. (..) L'amor: et matarà i et salvarà alhora.
Com passa sempre que els nostres llavis s'ajunten, totes les coses dolentes d'aquest món s'esfumen.
Per un moment, dreta a la claror borrosa que encara es filtra per les persianes, la Hana resplendeix, com iluminada per una flama interna. I ara entenc per què van crear paraules per a l'amor, per què ho van necessitar: és l'única cosa que es pot acostar a descriure la barreja de sentiment que m'inunda ara mateix, aquesta barreja desconcertant de dolor i plaer, de por i alegria.
-Digues. Què passa?-em pregunta de nou la Hana, impacient i movent els peus d'una banda a l'altra.
Sé que frisa per anar-se'n i posar en marxa el nostre pla. T'estimo, penso, però el que dic, amb l'alè un pèl entretallat, és:
-Que tinguis una bona correguda.
-Oh, no pateixis, la tindré.-em diu.
I tot seguit, desapareix ràpidament.
Està dret, blanc i immòbil sota el feix de llum, i crec que mai, mai a la vida, no he vist res més preciós que ell. Em mira a través del fum , a través de la tanca. En cap moment em treu els ulls de sobre. Els seus cabells són una corona de fulles, d'espines, de flames. Els ulls li espurnegen, irradien tones de llum, més llum que totes les ciutats del món juntes, més llum de la que podríem crear encara que tinguéssim deu mil milions d'anys.
I aleshores obre la boca i pronuncia l'última paraula que em diu mai. La paraula és: Corre.
Ho heu d'entendre. No sóc ningú especial. Només una noia qualsevol. Faig metre cinquanta-set, i sóc normali corrent en tots els aspectes. Però tinc un secret. Podeu construir murs fins al cel que jo trobaré la manera de sobrevolar-los. Podeu provar d'immobilitzar-me amb cent mil braços que jo trobaré la manera de resistir-m'hi. I som molts aquí fora, més dels que us penseu. Gent que es nega a deixar de creure. Gent que es nega a no tocar de peus a terra. Gent que estima en un món sense barreres, gent que estima malgrat l'odi, malgrat les mentides, contra tota esperança, i sense por.
Us estimo. No ho oblideu mai. Això no ens ho poden prendre.
FRANCESC MIRALLES FRASES I ÁLEX ROVIRA FRASES
Aquí teniu les frases d'en Francesc Miralles, francesc miralles frases, cites, frases Francesc, Miralles frases i cites també d'en Álex Rovira, Álex Rovira frases, frases d'Álex Rovira, Àlex Rovira frases.
FRANCESC MIRALLES LIBROS, libros Francesc Miralles, Los libros de Francesc Miralles en frases de todo tipo y clase. Aquí teneis todos los libros de Francesc Miralles con sus frases.
El laberinto de la felicidad
pero suele suceder que, aunque no lo esperes ni te lo propongas, los senderos acaban llevando a alguna parte.
-Disculpe, ¿es usted de aquí?
- ¡Pues claro que soy de aquí-dijo con un acento ligeramente francés-¿De dónde si no? Cuando estoy aquí, soy de aquí. Cuando estoy allí, soy de allí. ¡Qué pregunta más tonta!
así como el sentido de la vida es diferente para cada persona, aquí todos debemos encontrar la salida por nuestros propios medios.
Paciencia, hija. El sentido de la vida no se pierde en un solo día, y tampoco lo encontrará antes de que caiga la noche.
¿Quién eres? Aquélla era la pregunta que debía responder para pasar al otro lado y proseguir su camino. Tranqulizada por la sencillez de la prueba, se limitó a decir bien alto: -Soy Ariadna.
-No! - repuso lúbrugamente la máscara. - Eso es sólo tu nombre. Yo te pregunto QUIEN ERES. -Soy una mujer de 33 años que se ha perdido en el Laberinto de la Felicidad.
-No es suficiente! Miles de humanos, entre ellos otras mujeres de tu misma edad, se han perdido aquí dentro. Muchos ni siquiera han logrado salir y han muerto de viejos. Quién eres tú?-bramó la voz.
Ariadna se quedó muda. No esperaba que aquella pregunta aparentemente sencilla tuviera una respuesta tan complicada. Al ver que no respondía, la máscara de la puerta empezó a increparla así:
-¿Eres una criadora de dudas? ¿Te dedicas a negar lo que otros afirman?¿Eres ave de mal agüero?Eres ilusa, desconfiada, escéptica?
Ariadna recordó entonces cuando era muy pequeña y se metían con ella.
-Cállate!-saltó ante la palabrería de la máscara-¡Soy lo que yo decida ser!
Y, al decir esto, las puertas se abrieron.
-puedes hacer un ingreso en el banco.
-¿un ingreso?-repuso Ariadna- ¡Pero si no tengo nada!
Al oír esto la abuelita se puso de pie y abrió los brazos antes de decir: -Cómo que no tienes nada! ¡Tienes mucho!
¿No has visto que esto es un Banco de Amor? ¡Dame un abrazo ahora mismo!
Ariadna se acercó a la anciana, y para no ofenderla, le dió un fuerte abrazo.
-¿Lo ves, hijita?-le recalcó la anciana.- Acabas de hacer un ingreso de amor.
-¿Y dónde puedo reembolsarlo cuando lo necesite?-preguntó Ariadna, divertida con aquella situación.
-¡En todas partes!- sonrió la anciana- Eso es lo bueno del amor: da igual donde lo des, porque te será devuelto en todas partes. (..) el amor es una divisa que nunca pierde valor en la bolsa de la vida.
-¿Tiene una cama libre para pasar la noche?-preguntó ella.
-Depende- respondió hastiado.
-¿De qué?
-De si quiere solo dormir o también soñar.
-Pensaba que una cosa llevaba a la otra- repuso Ariadna con sorpresa.
-Aquí no. Ésta es la Posada Sin Sueño y solo se puede dormir. Si es eso lo que quiere, encontrará una cama allí dentro.-refunfuñó.
Cuando ya se echaba una manta de lana encima, la figura tumbada a su izquierda dijo con voz ronca:
-Malas noches.
-¿Cómo dice?-preguntó Ariadna extrañada.
-Aquí todas las noches son malas. Por eso le he deseado malas noches. no puedo hacer otra cosa.
-¿Y por qué todas las noches son malas?
-Porque en esta posada no hay sueños. Y los que no sueñan están muertos en vida.
Y ¿sabes por qué las personas nos creamos nuestros propios obstáculos? Yo te lo diré: porque nos da miedo llegar a los lugares que hemos soñado.
-¿De verdad lo cree?
-¡No lo dudes! Cumplir un sueño siempre da miedo, porque estamos acostumbrados a lidiar con las dificultades, pero no a recibir regalos de la vida.
la felicidad siempre está más cerca de lo que imaginamos aunque la busquemos lejos.
la mayoría de obstáculos que encontramos los creamos nosotros, porque tenemos miedo a cumplir nuestros sueños.
-la risa es algo muy serio, ¿sabes? es el disolvente universal de las preocupaciones. Cada vez que ríes desaparece un problema de tu cabeza.
-Por muy pequeña que sea tu ventana, el cielo sigue siendo igual de grande.
-Pero, ¿qué hace ahí?-le preguntó ella desde el borde de la zanja. El barbudo la miró muy sorprendido. Se notaba que llevaba tiempo sin ver a nadie, tan absorto en sus idas y venidas. Luego dijo:
-Busco algo que he perdido.
-¿Y qué es?- se interesó ella, muy curiosa.
-La verdad es que hace tanto tiempo que lo perdí que ya lo he olvidado-respondió resignado.
-Supones bien: soy ciego. -se presentó. -He vivido tanto tiempo que no necesito ver más. ¿Quieres que prediga con tu pasado?
-No me interesa el pasado- añadió Ariadna, que no deseaba volver a recordar su vida anterior al Laberinto.
-¿Por qué no? En él está escrito tu futuro. Y no sólo en lo que hiciste o en lo que te sucedió. También tus creencias pasadas han creado tu futuro: lo que crees es lo que creas.
hay muchas cosas que elegimos inconscientemente porque deseamos que sucedan.
-Morir, ésa es la palabra. -¿Por qué lo dice? -Para nacer primero hay que morir.
-¿Qué le hace pensar que busco el sentido de la vida?-preguntó molesta. El anciano rió suavemente antes de decir: -Todos aquí lo buscan.
-Él te guiará. También es ciego, como yo. -¿Un perro ciego?- preguntó asombrada Ariadna.
-No te preocupes -concluyó el anciano- Sabe oler los caminos que tienen corazón. Sabe ver lo esencial. Precisamente por eso es feliz y puede guiar a los demás.
<<¿Quién eres?>>, se dijo. <<Soy lo que yo decida ser>>, respondió. <<¿De dónde vienes?>>, se preguntó. <<Vengo de mí misma>>, contestó. Faltaba la tercera pregunta: ¿ADÓNDE VAS?,
pero la respuesta le vino sola, pues a estas alturas ya tenía claro cuál era su destino. Ariadna se inclinó nuevamente y escribió con el palito sobre las arenas: Al centro de mí misma.
-¿Sigues buscando la felicidad? Antes de que ella pudiera contestar, él mismo lanzó la respuesta: -Créeme: no vale la pena que la busques. La felicidad no se busca, se encuentra.
-¿Y dónde se encuentra?- añadió Ariadna. -En todas partes y en ninguna, porque la felicidad no es una meta, sino sólo un perfume. -¿Un perfume?-preguntó ella extrañada.
-Sí, es el perfume que desprende aquello que está bien hecho. Una puesta de sol perfecta, la caricia a un cachorro, la mirada de un ser amado, una canción sublime...,cualquier momento inolvidable.
-¿Por qué lo hacen?- preguntó Ariadna a un muchacho que cocía una patata al fuego. -Aquí, en el Laberinto, hace tiempo que se extinguieron los lobos-respondió.-Por eso aullamos por ellos.
-¿Y por qué?-insistió ella. -Cuando aullamos y nos dejamos llevar por el éxtasis del canto y del baile, nuestros miedos salen volando y se esconden en la cara oculta de la Luna.
-¿Qué hace usted ahí?-le preguntó ella- ¿No se da cuenta de que no asusta a los pájaros? -Es que no quiero asustarlos. Soy un atraepájaros. -¿Atraepájaros? No sabía que existiera algo así.
-Que no sepas algo no significa que no exista-explicó él - Además, ¿no te has fijado en el nombre de la estación? -Sí. Espantamiedos. -Pues ahora ya sabes por qué estoy aquí.
- Bajo nuestros miedos se encuentra el tesoro que andamos buscando. -Es una manera muy original de verlo. -Así habló el Maestro Obelisco: el miedo es el medio.
-¿Por qué el medio? -Es el medio de encontrar lo que necesitas. Pero primero deberás abrir la puerta del miedo: ella te llevará a lo que más secretamente anhelas. -Entonces es miedo es una oportunidad.
-¿Ves estos tres escalones? Son los mismos que tiene cada persona en su cabeza y hay que limpiarlos. El primero es la opinión que tenemos de los demás, que solo sirve para crear prejuicios.
El segundo es la opinión que creemos que los demás tienen de nosotros, que genera miedos, engaños y malentendidos. El tercero es la opinión que tenemos de nosotros mismos, que hace que nos miremos
el ombligo e inventemos problemas. Coviene limpiar de vez en cuando las opinionen de estos tres escalones para lograr una vida auténtica y feliz.
Todos tenemos cada día decenas de pequeños y grandes contactos con los demás. Nuestro reto es conseguir el tercer resultado: que su vida sea un poco mejor después de estar con nosotros.
La felicidad es elegir- dijo el explorador- Mejor dicho: es vivir sin miedo a elegir. Nos perdemos en el Laberinto cuando permitimos que elijan por nosotros.
porque uno es aquello que elige ser, pero también aquello que renuncia a ser.
-¿Quién eres?- preguntó con un hilo de voz. -Soy la niña que que fuiste y habías perdido.-suspiró dando un paso hacia ella.
Al levantarse sintió palpitar en su interior la niña que había perdido y tuvo unas enormes ganas de correr, reír, jugar, amar...En definitiva: vivir.
hay verdades que se comprenden mejor con el filtro sagrado de las lágrimas.
No hay más que una manera de ser feliz: vivir para los demás. LEON TOLSTOI
Intenta ser siempre feliz, porque nunca sabes quién se va a enamorar de tu sonrisa. ANÓNIMO
Nada está perdido si se tiene el valor de proclamar que todo está perdido y hay que empezar de nuevo. JULIO CORTÁZAR
Cada minuto que estás enfadado pierdes 6o segundos de felicidad. ANÓNIMO
Ten el valor de vivir. Morir, eso lo sabe hacer cualquiera. ROBERT CODY
Estar vivo es algo más que no estar muerto. ALLAN PERCY
Nunca es tarde para ser lo que deberías haber sido. GEROGE ELIOT
La puerta de la felicidad se abre hacia dentro, hay que retirarse un poco para abrirla: si uno la empuja, la cierra cada vez más. SÖREN KIERKEGAARD
Nunca serás feliz de verdad si buscas incesantemente en qué consiste la felicidad. Nunca
vivirás de verdad si buscas incesantemente el sentido de la vida. ALBERT CAMUS
La sabiduría suprema es tener sueños lo bastante grandes como para no perderlos de vista mientras los persigues. WILLIAM FAULKNER
FRANCESC MIRALLES
El cinquè mag
La màgia és simplement creure en tu mateix. Si n'ets capaç, pots fer que passi qualsevol cosa. JOHANN WOLFGANG VON GOETHE
Hi ha una mica de màgia en tot, fins i tot en la pèrdua de les coses. LOU REED
En qualsevol cas, aquella era la vida que li havia tocat viure i no podia girar pàgina. O almenys això era el que pensava ell. Aquell divendres a la nit, l'Àlex no sospitava que faltaven menys de quaranta-vuit
hores perquè la seva anodina existència es desplomés com un castell de cartes.
-Quan fugim dels problemes, activem una manxa invisible que els infla. (..) t'amaguis on t'amaguis, al final t'acaben esclatant a la cara.
-Em dic Àlex. -Mentida.(..) Tu no et dius Àlex.-va prosseguir Mr. Zero- T'anomenen així els teus pares o padrastres, que són els que et van posar el nom. -I no és així sempre?-va dir astorat-. Que
jo sàpiga, la gent acostuma a dur el nom que li posen els pares. -Per això pateixen en el món, perquè viuen de préstec. Un no és ningú fins que troba el seu propi nom.
La vida està feta de canvis espontanis. No t'hi resisteixis, ja que això només et crearia dolor. Deixa que la realitat sigui ella mateixa. Deixa que les coses flueixin naturalment i a la seva manera. LAO-TSÉ
1. Per arribar a ser el que ets, has d'anar per on no ets. Pel mateix motiu, saber el que no es desitja és una forma molt efectiva de descobrir el que es desitja.
2. No existeix el fracàs, ja que cada vegada que fracassem canviem de camí, i el darrer és millor que l'anterior.
3. En tota malatia de l'ànima hi ha: a) Una prohibició: et prohibeixen ser el que ets. b) o una falta de consciència: encara no t'has adonat del que ets. c) o una falta de bellesa: quan algú es resigna
a viure sense bellesa, emmalalteix inevitablement.
Landau va sentir que se li obrien les portes del cel, quan en realitat es trobava en el darrer tram del seu viatge secret cap a l'infern.
Hi ha tres coses que no es poden ocultar gaire temps: el sol, la lluna i la veritat. BUDA
a més, sentia que cada un d'ells, amb la seva presència, li ensenyava alguna cosa que a ell li mancava.
La Noèlia, el seu amor absent, li havia ensenyat amb un petó tot allò que les paraules no poden expressar.
Ara la normalitat era l'únic que li quedava.
CREDO DEL LLOP: Respecta els més grans. Ensenya els joves. Coopera amb el ramat. / Juga sempre que puguis. Caça quan sigui necessari.
Descansa entremig. / Comparteix el teu afecte. Dóna veu als teus sentiments. Deixa la teva petjada.
Transformar-nos és una cosa que fem naturalment fins que morim.
Si fas que els adversaris vinguin a tu per combatre, la seva força sempre estarà buida. Si no surts a combatre, la teva força estarà sempre plena. Aquest és l'art de buidar els altres i d'omplir-te a tu mateix.
SUN TZU, L'ART DE LA GUERRA
Ens passa a tots: mentre ens esforcem a veure la llunyania, el que tenim més a prop ens resulta invisible. Això explica perquè la humanitat ha invertit tants esforços en fabricar telescopis i a enviar naus
als límits de l'univers mentre desconeix la seva pròpia ànima.
Patim miopia espiritual i per això ens costa percebre la màgia. Encara que es desplegui davant dels teus nassos, no podràs notar-la si no acceptes la teva condició de mag.
El mag, novel·la de John Fowles
quan no t'agradi la teva realitat, només has de crear-ne una de nova on puguis ser tu mateix.e.
Les realitats són com barrets: n'hi ha tants com persones, tot i que de vegades ens entestem a viure la realitat d'un altre.
Per tant, mai no caiguis en la vulgaritat de queixar-te del teu món i voler-lo esmenar. Si no t'agrada, engega'l a pastar fang i crea'n un altre on tu siguis el mag i el rei.
Com que, com deia John Lennon, “res és real”, decidim almenys en quina mena d'irrealitat volem viure.
Del caminar sobre el gel, de Werner Herzog.
Quan un home seu amb una noia bonica durant una hora, li sembla que passa un minut. Però si seu sobre una estufa calenta durant un minut, aquest resulta més llarg que qualsevol hora. Això és la relativitat.
El veritable secret de la màgia és que el món està fet de paraules, i que si es coneixen les paraules de les quals està fet aquest món es pot aconseguir el que es desitja. TERENCE MCKENNA
Només s'arriba a la matinada pel camí de la nit. KHALIL GIBRAN
L'instint és l'olfacte de la ment. MADAME DE GIRARDIN
De totes les paraules tristes que surten de la llengua i de la ploma, les més tristes són: “podia haver...” JOHN GREENLEAF
El que veus amb els ulls tancats és el que compta. PROVERBI SIOUX
El coratge i la perseverança tenen un talismà màgic davant del qual desapareixen les dificultats i els obstacles es desintegren a l'aire. JOHN QUINCY ADAMS
Recorda això: no hi ha papers petits, només actors petits. KONSTANTIN STANISLAVSKY
Qui tem la nit i els fantasmes que hi habiten, en realitat es tem a si mateix i els fantasmes que ell mateix alimenta. JOEL ALEXANDRE
A l'escola no t'ensenyen com estimar algú. No t'ensenyen com ser famós. (..) No t'ensenyen què passa a la ment de l'altre.
No t'ensenyen què dir a algú que s'està morint. En fi, no t'ensenyen res que valgui la pena saber. NEIL GAIMAN
L'única cosa que fa un somni impossible és la por de fallar. PAULO COELHO
Un haiku per a l'Alícia
les persones juguen per oblidar que són infelices, que no han fet gairebé res del que ha havien planejat, que viuen per inèrcia...
davant la bellesa, viva un esclat de profund dolor. Com era possible?
quan un té por, difícilment crea res de nou, amb prou feines lluita per conservar el que té.
TENIR VERSUS ESTIMAR
El verb tenir i el verb estimar entraren un dia en guerra. Entre tots dos estava suspesa la bola del món, com un pèndol que hagués d'oscil·lar entre els Sí i el No:
T.- No hi ha res com tenir; tenir sort, riquesa, plaer, desig i... E.-feblesa – intervingué el verb estimar. T.-Feblesa? Qui vol la feblesa? E.-El que vol tenir. El verb tenir va esclatar a riure:
T.- Com pots dir-ne feblesa, de tenir! E.-Feblesa de cor, si més no. La vida és feliç en la mesura que un t'esborra del seu vocabulari... T.-Explica'm per què.
E.- Doncs és ben senzill: en lloc de dir “tinc un amic”, fóra millor dir “estimo un amic”. Ho has entès? T.-Entenc que no tens raó. E.-És veritat, no en tinc. Estimar ja és suficient, per mi.
Qui estima no necessita raó, ni cal tenir res, perquè sense tenir res ho té tot. I d'aquesta manera, el verb estimar va quedar victoriós sobre el verb tenir. Però com que el primer era generós, va permetre
al seu germà seguir formant part del vocabulari, on desafortunadament continua sent molt sol·licitat.
Hi ha persones que en un primer moment et semblen atractives però que després perden l'encant, perquè de prop no són tan perfectes o perquè al final t'hi acostumes. D'altres, en canvi, les trobes
més interessants a mesura que les veus, i dia a dia hi descobreixes nous matisos que fan augmentar la teva admiració.
Si li mirava les mans, no les trobava boniques perquè tingués els dits llargs o perquè la pell semblés suau, eren boniques perquè eren seves. I això es podia aplicar a cada pam del seu cos.
Ja ho heu vist. No podem dir que siguem ateus, perquè el nostre déu és el diner.
-A tu et passa com a tothom-va dir-me l'Alícia molt fluixet, a cau d'orella-. Et capfiques pel passat i pel futur; no saps viure. Sempre preocupat pel que et falta, ets incapaç de gaudir del que tens.
Hauries de deixar de pensar en el que no hi ha.
No em vaig atrevir a dir res. Tenia un còctel de sentiments -tristos, alegres, confosos- i preferia callar per no esguerrar-ho tot. No sabia si em parlava una persona o un àngel; probablement,
ella era totes dues coses. -T'hauries d'estar quiet. Com ara. Ara estàs molt bé, estirat i amb els ulls tancats. Ets capaç de quedar-te així deu minuts més?
-Sí-vaig contestar, encara que la veritat era que no n'estava convençut. -T'agafo la paraula. No has de pensar en res. Ni pensis en el que t'acabo de dir, ni en el que passarà després. D'acord?
No vaig contestar, perquè la meva resposta s'hauria referit a una pregunta que ja era passat, i hauria perdut el moment. -Conforma't a ser aquí, on ets ara. No busquis més. Com
si tot comencés i acabés en aquest instant.
-Et vull fer un regal. Si saps viure el moment, podràs apreciar-lo. I tot d'una vaig sentir els seus llavis sobre els meus. Em va fer un petó breu i tendre, tal com ho hauria fet una nena petita.
Després, les seves passes allunyant-se i les explosions del meu cor.
-Estudieu, però guardeu temps per divertir-vos. (...) Els que tingueu amor, gaudiu-ne abans que no es marceixi. Els que no en tingueu, no us hi amoïneu. Sigueu pacients. L'amor arriba
quan un menys s'ho espera; i si no mireu-me a mi, que per primer cop a la vida estic enamorat.
Vas arribar a mi per aprendre els plaers de la vida i de l'art. Però potser el meu destí ha estat ensenyar-te una cosa més meravellosa encara: el sentit del dolor i la seva bellesa.
De profundis, Oscar Wilde
He descobert que moltes coses en aquest món només s'aconsegueixen a força de trompades.
i serà com una sageta directa al cor que en lloc de matar, et fa créixer les ales.
http://daniel.miralles.over-blog.es/
http://daniel.miralles.over-blog.es/
http://daniel.miralles.over-blog.es/
http://daniel.miralles.over-blog.es/
http://daniel.miralles.over-blog.es/
http://daniel.miralles.over-blog.es/
http://daniel.miralles.over-blog.es/
El Món de Sofia
Encara que el mar aparenti calma, no vol dir que no passi res a la profunditat.
Si el cervell humà fos tan senzill com perquè el poguessim entendre, llavors seríem tan estúpids que ja no el podríem entendre.
La filosofia és el contrari que un conte.
No importa qui som. El que és important és què som.
Com que hi ha perill d'incendi, no podrem fer una foguera, però tothom pot fer que les flames de la imaginació cremin lliurement.
l'activitat de l'artista és com un joc, i l'home només és lliure mentre juga, perquè llavors es pot inventar les seves pròpies regles. (Schiller) poeta alemany
el món es converteix en somni, i el somni, en realitat. (Novalis)
El camí misteriós és a l'interior. La millor manera d'apropar-se al misteri del món és entrar dins d'un mateix (Novalis).
no pots saber si l'altra persona t'estima o no. És una cosa que t'has de creure.
les coses més importants han de passar quan no estiguem parlant.
algú que diu que no entèn l'art és algú que no es coneix a si mateix.
molt sovint, la raó ofega la imaginació, i això és molt greu, perquè, sense imaginació, no es pot crear mai res realment nou.
has de deixar caminar les ovelles abans de portar-les a pasturar.
què és el que ens fa recordar tot el que hem vist i hem viscut? Quin mecanisme ens fa crear somnis meravellosos una nit darrera una altra?
-Bon dia. Ja t'has despertat?
-No ho sé.
som com actors que hem entrat a l' escena sense tenir cap paper, sense apunts ni apuntador que ens xiuxiuegi les coses que hem de fer. Nosaltres mateixos hem d'escollir com hem de viure.
l'home està condemnat a ser lliure. Condemnat perquè no s'ha creat a si mateix, i malgrat tot, és lliure. Perquè un cop ha sigut llançat al món, és responsable de tots els seus actes. (Jean-Paul Sartre)
la vida ha de tenir un sentit. És imperatiu. Però som nosaltres mateixos els qui hem de donar aquest sentit a la nostra vida. Per existir és necessari crear una vida pròpia. (Jean-Paul Sartre).
Avui en dia, la dona s'interessa més que l'home per les coses dolces i tendres de la vida. (Simone de Beauvoir).
Si la casa s'incendia, has de fugir de casa, encara que no tinguis una altra casa on viure.
Però a qui li toca la loteria de la vida, li toca també la loteria de la mort. La sort de la vida és la mort.
LAURA GALLEGO GARCÍA
Aquestes són les cites de la laura gallego, les frases de Laura Gallego, Laura frases, Laura Gallego Garcia frases, i cites diverses. Frases de Memorias d'Idhún, Memòries d'Idún, Alas Negras, Ales Negres, Finis Mundi(la seva primera novel·la publicada), entre moltes altres citacions interessants d'aquesta meravellosa escriptora; Laura Gallego García.
(És la meva autora preferida, per si no ho sabieu).
MEMÒRIES D'IDHÚN - La resistència
No estic pas gelós No veig perquè has d'estimar una sola persona si en el teu cor hi ha espai per a més d'un. No em pertanys.
Només em pertany el que sents per mi. Però tu pots sentir altres coses...per altres persones.
Els sentiments són lliures i no estan subjectes a normes de cap classe. La teva ment és només teva, i els teus sentiments també.
FINIS MUNDI
Però has de tirar endavant. - prosseguí el joglar-. Tots passem per un mal tràngol. Tots hem de madurar algun dia. No ets pas especial per això.
La gent xerra molt. Mai no m'aturo a escoltar què diuen de mi.
-Si no creus que hi ha coses al món que mereixen ser salvades-va dir fredament.- continuaré tot sol.
Per què hauríem de prolongar el patiment, la misèria, les malalties i la fam? El món és vell, dius. Doncs deixa'l morir.
Em sap greu haver d'obrir-te els ulls, però la vida no és com te la pinten als llibres, tan bonica que valgui la pena conservar-la mil anys més. Em sap greu. És tot el que et puc dir.
Aquest món tan sols és un pas cap un altre de millor, on se'ns jutjarà d'acord amb els nostres actes. Però si arribés ara mateix el dia del judici, la humanitat sencera es condemnaria.
-Necessitem més temps per aprendre, per millorar. Perquè la pau i l'amor arribin al món, perquè arribi el dia que tots els homes siguem germans.
Sempre he pensat que és tan ximple l'home excessivament crèdul com el que peca de massa escèptic.-va respondre el grec- potser tens raó o potser no.
Tal com està el món, no t'arrisquis a fer d'heroi.
Estava d'allò més content, la gent no parava de riure i almenys per un dia no tenien por ni preocupacions.
“Si el món s'acabés i pogués salvar alguna cosa”, es va dir, “salvaria les festes de maig i les festes de la collita. I l'alegria als ulls de la gent. I la rialla dels infants.”
Els dies com aquell feien que s'esquerdés la seva sòlida capa d'escepticisme. Els dies com aquell li feien pensar que valia la pena continuar vivint, malgrat la fam i la guerra, malgrat les epidèmies i l'odi...malgrat l'època que li havia tocat viure.
no hauria sabut dir si ho havia vist amb la mirada dels ulls o amb la de la ment.
Amb gestos, en Guthlac li va explicar que els homes només lluitaven i s'odiaven entre ells. En altres temps, va dir, també hi havia guerres,
però l'home escoltava i respectava la natura, i s'hi podia arribar a fondre. Així havien nascut els druides.
Però ara ja ningú parlava amb les flors ni acariciava els arbres, i els plantes es guardaven per a elles mateixes els seus secrets. L'harmonia s'havia trencat.
La Lucía es va quedar parada. Ho havia entés tot sense necessitat de paraules, i es preguntà quina mena de màgia era aquella.
I llavors es va iniciar l'experiència més increïble de la seva vida: van veure amb la ment tot el que no podrien veure mai amb els ulls.
Va aprendre, fascinat, que ni que visqués mil anys no podria visitar tot el que estava contemplant comprimit en un sol instant.
A tot arreu hi havia guerres, fam, odi i por. (..) La humanitat, com una immensa bandada de
llops udolaires, es destruïa a si mateixa.
Veia que els éssers humans s'entestaven a lluitar entre ells i augmentar les diferències, a crear barreres i abismes, a fraccionar una realitat que, en el fons, era una sola cosa.
Va conèixer els grans somnis revolucionaris. Llibertat, solidaritat, igualtat. I, mentrestant, la gent continuava passant gana.
“Puc deixar viure la humanitat mil anys més. No canviarà res. L'home treballa per a la seva pròpia destrucció.”
En Michael no va dir res. Tan sols plorava. Però no hi havia prou llàgrimes per calmar el seu dolor.
El resultat el sorprengué. Va descobrir que els éssers humans podien sentir amor; a més d'odi. Amor de les mares que bressolaven els seus nadons. Amor d'esposos. Amor entre germans. Amor entre amics. Entre amants. Veié indicis d'alguna cosa gran, mostres d'heroisme, de confiança, de sacrifici, de fe. Va veure escenes de felicitat familiar. Va veure gent que lluitava per causes justes. Gent capaç de comprendre i perdonar. Gent que perseguia somnis, esperances i il·lusions. Éssers humans que ploraven i reien, que estimaven i odiaven, que patien i experimentaven moments fugaços de felicitat.
“Hi ha persones que lluiten per salvar el planeta, l'aire, la terra, el mar i les plantes. Gent que treballa per un món millor. Per la fi de la guerra, la misèria i l'esclavitud. No mereixen una oportunitat?”
“Són pocs”, respongué l'Esperit del Temps.
“Però cada vegada més.”
“Quan acabi el proper mil·lenni, el món haurà canviat, però l'ànima humana continuarà sent igual. Els homes són destructius. No poden aprendre.”
“Però ho estan fent! És un procés lent..”
“He vist coses boniques i coses horribles. Tinc l'esperança que, amb el temps, mil·lenni rere mil·lenni, l'home serà capaç de crear un món on només hi hagi bellesa.”
“Això és impossible. L'ànima humana no pot produir només coses boniques.” En Michael va callar un moment i reflexionà. En acabat, simplement va dir: “Hi tinc fe.”
“Hi ha nova esperança amb cada inflant que neix”, respongué en Michel. “Una sola mort és un preu molt baix per tants milers de milions de noves esperances.”
En Mattius la va mirar intensament. Al principi, aquell sentiment l'havia molestat, perquè amenaçava la seva preuada llibertat. Ara sentia que si la deixava marxar, no tornaria a sentir-se lliure mai més.
Alas Negras
Y aunque entonces ella ya era adulta, había sentido que volvía a nacer, o quizá, que en aquel instante comenzaba a vivir de verdad.
Porque no he venido a hablar del pasado ni a rendir cuentas de lo que ocurrió. Ya no se puede volver atrás ni cambiar lo sucedido.
quizás sepas mentir con cierta facilidad, pero no voy a ser yo quien te fuerce a hacerlo, así que
te recomiendo que no lo intentes, no conmigo.
te hablarán, te engatusarán, te mentirán y te engañarán. Te dirán lo que quieres escuchar, porque saben leer en el fondo de tu alma. Te prometerán lo que más deseas. Y, antes de que quieras darte cuenta, tu corazón se habrá vuelto negro como el suyo. Y te habrán vencido. (...) todos tenemos debilidades, y ellos son los maestros en descubrirlas y utilizarlas en su provecho.
lo que quiero es que te conozcas y que te aceptes a ti misma, Ahriel. Y sé que, aunque aparentas estar muy segura de lo que haces, y de quién y cómo eres, en el fondo de tu corazón continúas dudando.
pero lo peor no era lo que hacían, sino las cosas que decían.
-Recuerdo muchas cosas-le respondió una voz chillona, sobresaltándolo-, pero no tantas como las que he olvidado, y las que no he olvidado las recuerdo de forma tan difusa que
no estoy seguro de si las recuerdo o las he soñado.
De pronto, lo único que quería era tener una vida tranquila en un pequeño rincón de su pequeño mundo.
Marla entornó los ojos, comprendiendo que la indiferencia de Kiara era el mayor de los desprecios que podía recibir, peor que la furia y los insultos.
y se sintió estúpido y egoista por creer que sus problemas eran importantes, por llorar por alguien que jamás le había dado motivos para quererla, cuando la pobre Cosa, cuya existencia
era mucho más miserable que la suya, no se había quejado jamás.
Para mí, vuestra vida y vuestra libertad no tienen precio -dijo, con suavidad-. Habría cumplido con cualquier exigencia de ese demonio...cualquiera. Y daría mi vida por vos una y mil veces sin dudarlo un instante. Sería capaz de destruir un millón de mundos con tal de manteneros a salvo, mi reina.
-¿Me enseñarás también a pelear?-preguntó con timidez.
El angel suspiró.
-Si eso es lo que quieres-accedió-. Pero el mayor logro de un ángel no consiste en ser el mejor guerrero, sino en conseguir que en el mundo en el que habita nunca sea necesario empuñar las armas.
-¡Silencio! Piensa muy bien cuáles van a ser tus palabras. Si me amas lo bastante, tendrás el valor de confesar la verdad. Y, si vas a mentir, será mejor que no digas nada.
los hechiceros se obsesionan con la magia, y los guerreros con las armas, olvidando que a veces lo más práctico es combinarlas ambas.
La magia es como el torrente de un arroyo. Puede que el caudal quede disminuido porque se han acumulado escombros en el cauce, pero, en cuanto retiras las primeras piedras, el agua vuelve a pasar con fuerza y termina de despejar el camino.
-¿Se puede saber qué hacer aquí?
Ella sonrió.
-He venido a recordarte por qué luchamos -respondió-, y en qué creemos.
-¿En qué creemos?- inquirió Naradel, con una sonrisa socarrona.
-Creemos en nosotros mismos-respondió- En nuestra capacidad para cambiar el mundo. Y creemos también en las personas. Humanos, ángeles...dá igual. Lo importante es ser capaces de salir adelante, no importa lo duro que parezca el camino.
-Felicidades, eres buena peleando. Yo también era bueno y, sin embargo, Vultarog me venció y me cortó las alas. Pero eso fue hace mucho tiempo; tanto, que ya he olvidado cómo volar.
-Eso nunca se olvida-respondió Ahriel con una amarga sonrisa.
Naradel sacudió la cabeza.
-¿Qué te hace pensar que me conoces tan bien?
-Tus actos hablan por ti-repuso Ahriel sin piedad- Todos hacemos cosas estúpidas cuando nos sentimos dolidos para llamar la atención de las personas que nos han herido. Es el únic motivo por el cual alguien con un mínimo de cerebro accedería a convertirse en el objetivo primordial del enemigo en una guerra en la que no va a poder tomar parte. ¿Me equivoco?
Vete a enfrentarte a tu pasado, y deja que yo me ocupe del mío. Porque, si pierdes esta oportunidad, lo lamentarás eternamente.
sin embargo, su corazón sangraba por el amigo que creía haber recuperado y que, ahora empezaba a asumirlo, en realidad había perdido irremisiblemente.
Sin embargo, en aquel momento, abrazado a Ahriel, que seguía llorando de alegría por haberlo recuperado, el chico se sintió incapaz de seguir guardando rencor.
-Me prometió que me enseñaría a leer-concluyó en voz baja-, y a luchar con la espada. Aunque me dijo que el mejor guerrero era aquel que era capaz de mantener la paz sin necesidad de desenvainar su arma.
y recordad que a veces, vale la pena romper las normas
Ahriel sonrió ampliamente. Era un pequeño milagro que pudiera ver a Bran en el rostro de Zor cada vez que lo miraba, sin dejar por ello de descubrir en él a su hijo.
Eso le recordó las cosas bellas que la vida le había regalado. No eran muchas, ciertamente...pero no tenían precio.
