El Món de Sofia
Encara que el mar aparenti calma, no vol dir que no passi res a la profunditat.
Si el cervell humà fos tan senzill com perquè el poguessim entendre, llavors seríem tan estúpids que ja no el podríem entendre.
La filosofia és el contrari que un conte.
No importa qui som. El que és important és què som.
Com que hi ha perill d'incendi, no podrem fer una foguera, però tothom pot fer que les flames de la imaginació cremin lliurement.
l'activitat de l'artista és com un joc, i l'home només és lliure mentre juga, perquè llavors es pot inventar les seves pròpies regles. (Schiller) poeta alemany
el món es converteix en somni, i el somni, en realitat. (Novalis)
El camí misteriós és a l'interior. La millor manera d'apropar-se al misteri del món és entrar dins d'un mateix (Novalis).
no pots saber si l'altra persona t'estima o no. És una cosa que t'has de creure.
les coses més importants han de passar quan no estiguem parlant.
algú que diu que no entèn l'art és algú que no es coneix a si mateix.
molt sovint, la raó ofega la imaginació, i això és molt greu, perquè, sense imaginació, no es pot crear mai res realment nou.
has de deixar caminar les ovelles abans de portar-les a pasturar.
què és el que ens fa recordar tot el que hem vist i hem viscut? Quin mecanisme ens fa crear somnis meravellosos una nit darrera una altra?
-Bon dia. Ja t'has despertat?
-No ho sé.
som com actors que hem entrat a l' escena sense tenir cap paper, sense apunts ni apuntador que ens xiuxiuegi les coses que hem de fer. Nosaltres mateixos hem d'escollir com hem de viure.
l'home està condemnat a ser lliure. Condemnat perquè no s'ha creat a si mateix, i malgrat tot, és lliure. Perquè un cop ha sigut llançat al món, és responsable de tots els seus actes. (Jean-Paul Sartre)
la vida ha de tenir un sentit. És imperatiu. Però som nosaltres mateixos els qui hem de donar aquest sentit a la nostra vida. Per existir és necessari crear una vida pròpia. (Jean-Paul Sartre).
Avui en dia, la dona s'interessa més que l'home per les coses dolces i tendres de la vida. (Simone de Beauvoir).
Si la casa s'incendia, has de fugir de casa, encara que no tinguis una altra casa on viure.
Però a qui li toca la loteria de la vida, li toca també la loteria de la mort. La sort de la vida és la mort.
LAURA GALLEGO GARCÍA
Aquestes són les cites de la laura gallego, les frases de Laura Gallego, Laura frases, Laura Gallego Garcia frases, i cites diverses. Frases de Memorias d'Idhún, Memòries d'Idún, Alas Negras, Ales Negres, Finis Mundi(la seva primera novel·la publicada), entre moltes altres citacions interessants d'aquesta meravellosa escriptora; Laura Gallego García.
(És la meva autora preferida, per si no ho sabieu).
MEMÒRIES D'IDHÚN - La resistència
No estic pas gelós No veig perquè has d'estimar una sola persona si en el teu cor hi ha espai per a més d'un. No em pertanys.
Només em pertany el que sents per mi. Però tu pots sentir altres coses...per altres persones.
Els sentiments són lliures i no estan subjectes a normes de cap classe. La teva ment és només teva, i els teus sentiments també.
FINIS MUNDI
Però has de tirar endavant. - prosseguí el joglar-. Tots passem per un mal tràngol. Tots hem de madurar algun dia. No ets pas especial per això.
La gent xerra molt. Mai no m'aturo a escoltar què diuen de mi.
-Si no creus que hi ha coses al món que mereixen ser salvades-va dir fredament.- continuaré tot sol.
Per què hauríem de prolongar el patiment, la misèria, les malalties i la fam? El món és vell, dius. Doncs deixa'l morir.
Em sap greu haver d'obrir-te els ulls, però la vida no és com te la pinten als llibres, tan bonica que valgui la pena conservar-la mil anys més. Em sap greu. És tot el que et puc dir.
Aquest món tan sols és un pas cap un altre de millor, on se'ns jutjarà d'acord amb els nostres actes. Però si arribés ara mateix el dia del judici, la humanitat sencera es condemnaria.
-Necessitem més temps per aprendre, per millorar. Perquè la pau i l'amor arribin al món, perquè arribi el dia que tots els homes siguem germans.
Sempre he pensat que és tan ximple l'home excessivament crèdul com el que peca de massa escèptic.-va respondre el grec- potser tens raó o potser no.
Tal com està el món, no t'arrisquis a fer d'heroi.
Estava d'allò més content, la gent no parava de riure i almenys per un dia no tenien por ni preocupacions.
“Si el món s'acabés i pogués salvar alguna cosa”, es va dir, “salvaria les festes de maig i les festes de la collita. I l'alegria als ulls de la gent. I la rialla dels infants.”
Els dies com aquell feien que s'esquerdés la seva sòlida capa d'escepticisme. Els dies com aquell li feien pensar que valia la pena continuar vivint, malgrat la fam i la guerra, malgrat les epidèmies i l'odi...malgrat l'època que li havia tocat viure.
no hauria sabut dir si ho havia vist amb la mirada dels ulls o amb la de la ment.
Amb gestos, en Guthlac li va explicar que els homes només lluitaven i s'odiaven entre ells. En altres temps, va dir, també hi havia guerres,
però l'home escoltava i respectava la natura, i s'hi podia arribar a fondre. Així havien nascut els druides.
Però ara ja ningú parlava amb les flors ni acariciava els arbres, i els plantes es guardaven per a elles mateixes els seus secrets. L'harmonia s'havia trencat.
La Lucía es va quedar parada. Ho havia entés tot sense necessitat de paraules, i es preguntà quina mena de màgia era aquella.
I llavors es va iniciar l'experiència més increïble de la seva vida: van veure amb la ment tot el que no podrien veure mai amb els ulls.
Va aprendre, fascinat, que ni que visqués mil anys no podria visitar tot el que estava contemplant comprimit en un sol instant.
A tot arreu hi havia guerres, fam, odi i por. (..) La humanitat, com una immensa bandada de
llops udolaires, es destruïa a si mateixa.
Veia que els éssers humans s'entestaven a lluitar entre ells i augmentar les diferències, a crear barreres i abismes, a fraccionar una realitat que, en el fons, era una sola cosa.
Va conèixer els grans somnis revolucionaris. Llibertat, solidaritat, igualtat. I, mentrestant, la gent continuava passant gana.
“Puc deixar viure la humanitat mil anys més. No canviarà res. L'home treballa per a la seva pròpia destrucció.”
En Michael no va dir res. Tan sols plorava. Però no hi havia prou llàgrimes per calmar el seu dolor.
El resultat el sorprengué. Va descobrir que els éssers humans podien sentir amor; a més d'odi. Amor de les mares que bressolaven els seus nadons. Amor d'esposos. Amor entre germans. Amor entre amics. Entre amants. Veié indicis d'alguna cosa gran, mostres d'heroisme, de confiança, de sacrifici, de fe. Va veure escenes de felicitat familiar. Va veure gent que lluitava per causes justes. Gent capaç de comprendre i perdonar. Gent que perseguia somnis, esperances i il·lusions. Éssers humans que ploraven i reien, que estimaven i odiaven, que patien i experimentaven moments fugaços de felicitat.
“Hi ha persones que lluiten per salvar el planeta, l'aire, la terra, el mar i les plantes. Gent que treballa per un món millor. Per la fi de la guerra, la misèria i l'esclavitud. No mereixen una oportunitat?”
“Són pocs”, respongué l'Esperit del Temps.
“Però cada vegada més.”
“Quan acabi el proper mil·lenni, el món haurà canviat, però l'ànima humana continuarà sent igual. Els homes són destructius. No poden aprendre.”
“Però ho estan fent! És un procés lent..”
“He vist coses boniques i coses horribles. Tinc l'esperança que, amb el temps, mil·lenni rere mil·lenni, l'home serà capaç de crear un món on només hi hagi bellesa.”
“Això és impossible. L'ànima humana no pot produir només coses boniques.” En Michael va callar un moment i reflexionà. En acabat, simplement va dir: “Hi tinc fe.”
“Hi ha nova esperança amb cada inflant que neix”, respongué en Michel. “Una sola mort és un preu molt baix per tants milers de milions de noves esperances.”
En Mattius la va mirar intensament. Al principi, aquell sentiment l'havia molestat, perquè amenaçava la seva preuada llibertat. Ara sentia que si la deixava marxar, no tornaria a sentir-se lliure mai més.
Alas Negras
Y aunque entonces ella ya era adulta, había sentido que volvía a nacer, o quizá, que en aquel instante comenzaba a vivir de verdad.
Porque no he venido a hablar del pasado ni a rendir cuentas de lo que ocurrió. Ya no se puede volver atrás ni cambiar lo sucedido.
quizás sepas mentir con cierta facilidad, pero no voy a ser yo quien te fuerce a hacerlo, así que
te recomiendo que no lo intentes, no conmigo.
te hablarán, te engatusarán, te mentirán y te engañarán. Te dirán lo que quieres escuchar, porque saben leer en el fondo de tu alma. Te prometerán lo que más deseas. Y, antes de que quieras darte cuenta, tu corazón se habrá vuelto negro como el suyo. Y te habrán vencido. (...) todos tenemos debilidades, y ellos son los maestros en descubrirlas y utilizarlas en su provecho.
lo que quiero es que te conozcas y que te aceptes a ti misma, Ahriel. Y sé que, aunque aparentas estar muy segura de lo que haces, y de quién y cómo eres, en el fondo de tu corazón continúas dudando.
pero lo peor no era lo que hacían, sino las cosas que decían.
-Recuerdo muchas cosas-le respondió una voz chillona, sobresaltándolo-, pero no tantas como las que he olvidado, y las que no he olvidado las recuerdo de forma tan difusa que
no estoy seguro de si las recuerdo o las he soñado.
De pronto, lo único que quería era tener una vida tranquila en un pequeño rincón de su pequeño mundo.
Marla entornó los ojos, comprendiendo que la indiferencia de Kiara era el mayor de los desprecios que podía recibir, peor que la furia y los insultos.
y se sintió estúpido y egoista por creer que sus problemas eran importantes, por llorar por alguien que jamás le había dado motivos para quererla, cuando la pobre Cosa, cuya existencia
era mucho más miserable que la suya, no se había quejado jamás.
Para mí, vuestra vida y vuestra libertad no tienen precio -dijo, con suavidad-. Habría cumplido con cualquier exigencia de ese demonio...cualquiera. Y daría mi vida por vos una y mil veces sin dudarlo un instante. Sería capaz de destruir un millón de mundos con tal de manteneros a salvo, mi reina.
-¿Me enseñarás también a pelear?-preguntó con timidez.
El angel suspiró.
-Si eso es lo que quieres-accedió-. Pero el mayor logro de un ángel no consiste en ser el mejor guerrero, sino en conseguir que en el mundo en el que habita nunca sea necesario empuñar las armas.
-¡Silencio! Piensa muy bien cuáles van a ser tus palabras. Si me amas lo bastante, tendrás el valor de confesar la verdad. Y, si vas a mentir, será mejor que no digas nada.
los hechiceros se obsesionan con la magia, y los guerreros con las armas, olvidando que a veces lo más práctico es combinarlas ambas.
La magia es como el torrente de un arroyo. Puede que el caudal quede disminuido porque se han acumulado escombros en el cauce, pero, en cuanto retiras las primeras piedras, el agua vuelve a pasar con fuerza y termina de despejar el camino.
-¿Se puede saber qué hacer aquí?
Ella sonrió.
-He venido a recordarte por qué luchamos -respondió-, y en qué creemos.
-¿En qué creemos?- inquirió Naradel, con una sonrisa socarrona.
-Creemos en nosotros mismos-respondió- En nuestra capacidad para cambiar el mundo. Y creemos también en las personas. Humanos, ángeles...dá igual. Lo importante es ser capaces de salir adelante, no importa lo duro que parezca el camino.
-Felicidades, eres buena peleando. Yo también era bueno y, sin embargo, Vultarog me venció y me cortó las alas. Pero eso fue hace mucho tiempo; tanto, que ya he olvidado cómo volar.
-Eso nunca se olvida-respondió Ahriel con una amarga sonrisa.
Naradel sacudió la cabeza.
-¿Qué te hace pensar que me conoces tan bien?
-Tus actos hablan por ti-repuso Ahriel sin piedad- Todos hacemos cosas estúpidas cuando nos sentimos dolidos para llamar la atención de las personas que nos han herido. Es el únic motivo por el cual alguien con un mínimo de cerebro accedería a convertirse en el objetivo primordial del enemigo en una guerra en la que no va a poder tomar parte. ¿Me equivoco?
Vete a enfrentarte a tu pasado, y deja que yo me ocupe del mío. Porque, si pierdes esta oportunidad, lo lamentarás eternamente.
sin embargo, su corazón sangraba por el amigo que creía haber recuperado y que, ahora empezaba a asumirlo, en realidad había perdido irremisiblemente.
Sin embargo, en aquel momento, abrazado a Ahriel, que seguía llorando de alegría por haberlo recuperado, el chico se sintió incapaz de seguir guardando rencor.
-Me prometió que me enseñaría a leer-concluyó en voz baja-, y a luchar con la espada. Aunque me dijo que el mejor guerrero era aquel que era capaz de mantener la paz sin necesidad de desenvainar su arma.
y recordad que a veces, vale la pena romper las normas
Ahriel sonrió ampliamente. Era un pequeño milagro que pudiera ver a Bran en el rostro de Zor cada vez que lo miraba, sin dejar por ello de descubrir en él a su hijo.
Eso le recordó las cosas bellas que la vida le había regalado. No eran muchas, ciertamente...pero no tenían precio.
AMÉLIE NOTHOMB
FRASES AMÉLIE NOTHOMB, FRASES DE NOTHOMB, frases Amélie Nothomb.
A les meves ordres
No existeix, l'atzar. Si ha mort a casa seva, per força hi ha de tenir alguna relació, vostè.
Pot ser que ens quedi poc temps de vida. No l'hauríem de consagrar a vacuïtats mundanes, aquest temps.
Atenir-se als apriorismes és sempre un error.
El qui ha decidit ser lliure, no pot tenir pensaments mesquins, llepafils, comptables, per què ha dit això i no això altre, etc. Volia viure a grans gambades, exaltar-me d'existència. Per conèixer l'embriaguesa del que és gran, res millor que adoptar la identitat d'un desconegut.
L'Olaf no es va limitar a salvar-me, em va ensenyar les coses que valen la pena, en aquesta vida.
El cervell és un ordinador caòtic. La melodia de les deu xifres em va venir al cap. Sempre passa el mateix, és quan deixem de buscar que fem els descobriments.
-I quantes setmanes pensa viure així?
-Eternament.
-I en què ens convertirem?
-Ja ho veurem.
L'endemà va començar la meva nova existència.
-La por és una taca. Beguem, Sigrid, i rentem-nos-en. (..) -I si la por fos el pecat original, Sigrid? I si l'embriaguesa fos el mitjà de retrobar el món abans de la caiguda?
Mentre crec que hi ha una possibilitat de salvació, em neguitejo, m'angoixo. Quan comprenc que ja no en tinc, em transformo en un home zen i encantador.
Si anàvem de dret a la catàstrofe, valia la pena gaudir de la vida, tant per tant.
-Mentre em vingui de gust...
-És cert. L'únic que hem d'escoltar són els nostres desitjos.
-On anem?-va demanar la Sigrid.
-Ja ho veurà.-vaig dir.
Jo també. No en tenia ni idea.
Les mentides tenen poders curiosos: qui les ha inventades les acaba obeint.
Si no fos perquè ja l'estimava, aquella frase me n'hauria fet enamorar bojament.
